Albert Camus: “Però la llibertat no està feta de privilegis, està feta, sobretot, de deures”
He projectat carrers, he expropiat i enderrocat cases atrotinades per obrir-ne en zones denses, gens assolellades; he fet avingudes que unien polígons d’habitatges infames que l’urbanisme del anys seixanta del segle passat va llegar-nos amb estructures urbanes consolidades i amb els serveis situats, sovint, en la perifèria.
Aquests polígons, sense serveis, sense enllumenat, sense clavegueram, només eren llocs on s’acumulava mà d’obra barata en habitatges que no mereixien aquest nom. Dels racons que guanyàvem a una història que volíem superar n’hi dèiem “espai lliure públic” i per poc que fos possible hi plantàvem arbres, hi posàvem algun banc on els avis d’aquells habitatges que no tenien balcó, ni pati ni jardí, poguessin sortir a prendre el sol.
Mai vaig preguntar-me quina posició ideològica tindrien els futurs usuaris d’aquells carrers, avingudes, places, parcs, bancs, etc. D’aquesta manera d’endreçar barris i de perseguir ciutats lluminoses vam dir-ne “urbanisme democràtic”.
La regeneració dels nostres pobles i ciutats, encarnava la modernitat, no com una moda sinó com una preocupació impregnada en cada acció que feia entendre l’espai compartit com un espai civilitzador, culturitzant; l’arquitectura de l’espai lliure, del buit, com la regeneració dels espais on conviuen els humans, era un combat contra la lletjor i la indignitat. La cultura, la instrucció i el coneixement eren l’eix central de totes les coses; però sobretot, significaven l’autoexigència i la mirada progressista entesa com la prosperitat que no deixa ningú enrere; com el progrés que no genera marginalitat, ans el contrari, ofereix oportunitats als desafavorits.
La democràcia que reconqueríem era la defensa sense defalliment de la llibertat, de la justícia social, de la igualtat, de la solidaritat i del pluralisme polític. Aquests no són valors que s’aconsegueixin un dia i ja els tenim assegurats per sempre com creuen alguns.
Si som sincers, si som valents i diem les coses pel seu nom, d’alguns d’aquests valors tant proclamats, ens haurem de conformar amb una aproximació imperfecte; d’altres els tindrem i els perdrem perquè res persisteix per sempre, tot és reversible. Dependrà de la nostra intel·ligent constància fer-los amplis i persistents.
Ens esforçàvem i ens esforcem en el nostre quefer diari per aconseguir el món somniat, la societat perfecte, els governs incorruptibles, insubornables. Tots i cadascun dels ciutadans en cada detall, en cada paraula, en cada gest, bastim el món que trobarem demà. Així doncs, els carrers són molt més que un paviment, són el lloc on s’ha configurat la nostra tradició festiva, la nostra cultura popular, la que s’arrela en els temps i la que hem incorporat en els procés de mestissatge que suposa aquesta Catalunya de persones vingudes d’arreu que s’obre, amb mirada generosa, al món sencer.
A l’atzar i a la genètica agraeixo haver nascut a la família que vaig néixer. Un dia, després d’un comentari inadequat que havia fet sobre un regidor de l’oposició, el meu pare va mostrar la seva semblança més seriosa per dir-me que havia lluitat molts anys perquè jo tingués oposició. La seva havia estat una lluita dolorosa, commovedora, plena de pèrdues horribles. El que deia tenia un pòsit democràtic dens. Tots tenim opositors, tots tenim en el nostre entorn discrepància enriquidora o destructiva, pluralitat d’opinions al cap i a la fi. Saber-la valorar com a valor fonamental és el que cal.
La pluralitat es mostra en forma de pancartes, pintades, cartells, llaços, banderoles, consignes, frases fetes o expressions originals, reflexives i eloqüents. Més o menys culte, mes o menys histriònica, més o menys artística o en forma d’astracanada, sense insultar; així hauria de ser la llibertat de tots.
La manera de mantenir els carrers endreçats i garantir l’expressió plural dependrà de l’autoritat municipal, de les diverses ordenances de convivència que caldrà fer complir als qui proclamen valors que compartim i als qui proclamen el contrari, doncs la grandesa de l’autoritat democràtica ben entesa és aquella que reconeix drets als que els usaran per poder acusar a la pròpia autoritat.
Des d’aquesta concepció de la pluralitat de l’espai públic, cal preveure que hi hagi espais destinats a la publicitat i difusió de determinades causes socials i la mateixa ordenança haurà de preveure un espai per a qui vulgui expressar-se en sentit contrari.
La llibertat no consisteix en no permetre l’expressió del que pensa diferent, la llibertat és permetre que les veus contraposades s’escoltin. No són acceptables dons, aquells que arrenquen l’expressió d’altres enlloc d’utilitzar el seu espai per expressar-se. Correspon a l’autoritat democràtica preveure espais adequats per l’expressió diferenciada i ordenada.
Donem per fet que l’autoritat no permetrà una manera injustament generosa i desequilibrada de l’expressió dels que pensen com ell i una injustament minvada expressió a l’oposició. Donem per fet, també, que preservarà el mobiliari urbà i les façanes i baranes que calgui.
La ciutat és la creació humana per excel·lència. Els replecs del paisatge ja hi eren, la ciutat, no. Conviure en les ciutats requereix viure en espais compartits. Garantir la lliure expressió de pensament requereix d’acceptar que seran diversos, sovint contradictoris. Per això en un determinat moment, des dels governs locals que aquest any commemoren els quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques del 3 d’abril de 1979, després de la llarga dictadura franquista; vàrem treballar les anomenades ordenances de via pública que regulaven, entre altres coses, la publicitat política: espais diversos per opinions diverses. Distribució proporcional.
També per això vam celebrar la llei orgànica 9/1983 quan va decidir que les reunions, concentracions i manifestacions en la via pública no requerien autorització governativa; no requerien permís; només calia comunicar-les perquè als responsables dels serveis col·lectius valoressin l’afectació dels serveis públics i la mobilitat.
Per moltes raons que existeixin per mostrar el desacord, fins i tot la ràbia, l’espai urbà ha de ser civilitzador o perd definitivament el seu sentit. Els carrers seran de tots o no seran. “Espai lliure públic” és una expressió que defineix el que desitgem que siguin les nostres ciutats. Aconseguir-ho, depèn de tots.
“Existeix una solidaritat de tots els humans en l’error i en la desorientació”, deia també Albert Camus. No ens desorientem.
Montserrat Tura ha estat alcaldessa de Mollet del Vallès i consellera d’Interior i de Justícia del govern de la Generalitat
La llibertat no consisteix en no permetre l’expressió del que pensa diferent, la llibertat és permetre que les veus contraposades s’escoltin. Correspon a l’autoritat democràtica crear espais adequats per l’expressió ordenada
