Joan Lluís Pérez Francesch (Barcelona, 1959), director de l’Observatori de la Convivència i del Civisme de Catalunya, és catedràtic de la Unitat de Dret Constitucional del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, és el principal responsable del Grup de Recerca sobre Llibertat (LSTE-GRUP), Seguretat i Transformacions de l’ Estat de la UAB , unitat que acaba de presentar el projecte: Observatori de la convivència i del Civisme a Catalunya. Dins l’àmbit universitari també ha estat Síndic de la Facultat de Dret de la UAB, secretari de la mateixa Facultat, delegat de la rectora per a estudiants i actualment és coordinador de comunicació. Actualment publica articles d’opinió a diversos mitjans de comunicació i participa a la ràdio de casa nostra. Entre els llibres publicats destaca ‘Virtuts humanes per a la vida pública’ (2010), ‘Llibertat, seguretat i transformacions de l’estat’ (coord) (2009), ‘Per una política humanista (2008) i ‘La política explicada al meu fill’ (2006).
Ens rep al seu despatx de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es nota, per la imatge del campus (pancartes i pintades de protesta a les parets, la majoria contra les “retallades”) que ha estat un curs mogut. En aquesta època de l’any, però, hi ha calma. Els estudiants estan fent els darrers exàmens i ja pensen en les vacances.
Sovint parlem de civisme com a respecte a l’espai públic, aquesta visió del civisme és massa limitada?
Sí. A més, sovint parlem de civisme fent referència exclusivament a les actituds incíviques. És a dir, habitualment tenim més en compte la part negativa del concepte que la positiva. Per concebre un idea àmplia del terme cal anar a buscar l’origen etimològic del terme: l’home civilitzat és aquell que se sent membre i part d’una ciutat i, en conseqüència, gaudeix de drets i deures del fet de formar-ne part.
Però hi ha més…
Sí, a partir d’aquí, hem de tenir en compte l’ideal republicà i el concepte de “res publica” (cosa pública). Hi ha coses públiques i coses privades. Dos móns separats i dues formes, en principi, diferents de comportar-se. I, finalment hi ha l’ideal comunitari -que va més enllà de l’ideal societari- el qual ens permet passar del jo al nosaltres i que es bàsic en relació al terme civisme.
Per tant, la lectura actual que generalment fem del concepte és minsa.
I, insisteixo, massa negativa. Només castiguem aquell que no té civisme, però, no fem una lectura positiva del terme. Fem ordenances de civisme per ordenar el desordre de la via pública però el civisme és un concepte molt més ampli, profund, filosòfic, antropològic i jurídic.
I per què aquest discurs negatiu?
Quan no se sap què fer, és més fàcil primer tenir en compte allò que no funciona. En canvi és molt més complicat fonamentar un discurs basat en les virtuts humanes, en el bé comú, en la construcció de la persona en profunditat i treballar valors com el respecte vers els altres o la tolerància.
Vostè ha escrit: “L’home ha d’espirar a ser un esser cívic”. És una obligació?
Dins aquesta concepció, per una banda republicana i, per altra banda, comunitarista de l’home, la persona esdevé més persona sent cívica. Això vol dir que hem d’assumir que a la vida no tots són drets, també hi ha deures. I, de fet, si una reflexió col·lectiva tenim pendent en el segle XXI és sobre els deures cívics: què puc fer jo per compartir la meva vida amb els altres? Què puc fer jo per construir un país de qualitat? Què podem fer per construir ciutats tenint en compte les persones? És evident que els conflictes s’han de gestionar, però la gestió d’aquest no pot ser el punt de partença de la construcció d’una comunitat. S’ha de construir un discurs ètic sobre civisme molt més profund. I, en aquest sentit, el relativisme ètic, un dels problemes de la nostra societat, moltes vegades dificulta aquesta gestió. En definitiva, jo estic convençut que venim en aquest món per esdevenir cívics, sinó vol dir que acceptem la corrupció, el sectarisme o l’egoisme, elements existents a la societat actual.
Per tant, caldria recuperar les anomenades virtuts cíviques.
Evidentment. Penso que hem d’aplicar les virtuts humanes a la vida pública. Hem de tornar al discurs de les virtuts humanes, allò que, per exemple, havíem après nosaltres o els nostres pares en el catecisme. En el nostre objectiu hauria de ser esdevenir virtuosos en la societat i construir una societat a partir de les virtuts humanes. Sense virtuts no és pot construir una societat comunitària, ni sense un mínim comú denominador. I és que, no podem perdre de vista que en el fons, al darrera de la reflexió sobre el civisme, hi ha la convivència.
Quina és la relació existent entre els termes: civisme i convivència?
El gran drama de la història de la humanitat des que l’home té consciència ha estat no saber conviure. Les guerres i els conflictes, des dels locals fins als mundials, són conseqüència de les dificultat de convivència. Si millorem la convivència amb virtuts humanes –des de l’espai privat (la família) fins a l’espai públic– després podrem mirar de fer un discurs positiu sobre el civisme.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
