Es pot créixer responsablement?

No m’estranya que hi hagi partidaris de “deturar el creixement” o, fins i tot, que demanin el “decreixement”. Hi ha circumstàncies que s’estan agreujant i justifiquen la preocupació per on ens porta la dinàmica actual. Comparteixo la preocupació, però penso que cal aclarir el significat de les paraules; a vegades no es fa, i això desorienta. Voldria que l’article ajudi a respondre preguntes: Què és el que ha de créixer i què no? Qui ha de créixer i qui no? Com s’ha de créixer i com es podria decréixer? Què són objectius finals i què són només eines? 

Sostenibilitat

Penso que són clarament insostenibles alguns dels models socioeconòmics actuals, com els de les societats desenvolupades, i als que els països emergents aspiren. La insostenibilitat té, almenys, tres dimensions: una sostenibilitat ecològica relacionada amb la natura, una sostenibilitat socioeconòmica relacionada amb l’organització social i una sostenibilitat política relacionada amb el poder i la informació. En el llenguatge corrent parlem del canvi climàtic i l’esgotament de recursos, les desigualtats entre persones i entre països, i els usos discutibles de les noves tecnologies digitals. En un article curt cal resumir els missatges, ometent matisos. Simplifico les bases de la meva preocupació.

La crisi financera de fa deu anys va posar en evidència que la coincidència de la globalització dels mercats amb la desregulació liberal va ser un error de conseqüències desastroses de tipus financer, que ens van afectar a tots i ens van acostar al col·lapse. La desregulació va portar un fort increment de les desigualtats personals en economies desenvolupades o en desenvolupament, un final del pacte social europeu dels “trenta anys gloriosos”, i un fort debilitament de l’estat del benestar (sobretot, en salut i educació).

La sobtada arribada, ara fa dos anys, de la pandèmia va fer evidents fragilitats en el sistema sanitari, i va obligar a mesures de confinament que van portar una crisi econòmica provocada voluntàriament. Això ha agreujat encara més la insostenibilitat social.

La recent freqüència arreu de fenòmens naturals als quals no estàvem acostumats ha fet indiscutible la realitat del canvi climàtic i l’escalfament del planeta. S’ha evidenciat la urgència de deixar de consumir alguns recursos naturals (sobretot energètics) i la necessitat de prendre mesures d’eficiència i de reutilització en el seu ús i el d’altres recursos naturals (aigua, minerals…) per evitar l’esgotament.

Potser de forma menys conscient, el gran progrés de les tecnologies de la informació –que tantes capacitats positives ens estan aportant– té també efectes preocupants deguts a la manca de regulació, en tres aspectes: la qualitat de la informació, la privacitat personal i la participació en la vida política a través de l’expressió de la voluntat basada en la informació rebuda.

Acabo amb una consideració temporal. La població mundial es troba entre els set i els vuit mil milions de persones i no passen de dos mil milions els que estan vivint segons el nostre model de consum. És impensable el que passaria si aquesta quantitat es tripliqués, i encara més si, com es preveu, hi hagués un creixement demogràfic d’un o dos mil milions més? Per altra banda, la globalització digital de la informació ha fet que tots puguem ara conèixer com viuen uns i altres. No és d’estranyar que les migracions augmentin molt…

Aprofito l’ocasió per recordar que la globalització plena és sobretot la d’allò que es pot moure en forma de bits, la informació i el capital financer. No és cap casualitat que el control d’una i altre ja sigui la nova base del poder real, com ho han estat en altres temps el control d’alguns recursos naturals, o la potència militar.

Un altre creixement

Davant d’aquestes perspectives, preocupants, perilloses, i injustes, crec que calen mesures urgents, però penso que no és adequat ni convenient utilitzar el concepte de “decreixement”, una paraula que té una connotació clarament negativa i provocarà un rebuig emocional que pot dificultar l’acceptació de possibles mesures. Però a més, crec que no reflecteix bé el que s’ha de fer. 

M’explico. És evident que hi ha coses que han de decréixer, com per exemple el consum de recursos naturals, el malbaratament en la seva utilització o l’eliminació de residus sense reutilització, però aquest decreixement no ha de suposar necessàriament la reducció del progrés ni del benestar. Recordem que també, i pel bé de tots, hauran de decréixer les desigualtats…

L’objectiu de tota l’organització social ha de ser el benestar de les persones, i per tant és el punt en el qual em vull centrar, ja que crec que la clau de tota la problemàtica del progrés és decidir quines són i quines haurien de ser les eines per mantenir o augmentar el benestar.

El model desenvolupat els darrers tres segles va ser possible per l’augment dels coneixements i l’aplicació amb tecnologies, així com la disponibilitat d’una gran quantitat de recursos minerals i noves possibilitats de generar energia a partir de la combustió de reserves fòssils. La societat industrial ha permès la transformació d’aquests recursos, aparentment inesgotables, en noves eines, i ha basat bona part del benestar material en l’ús personal de molta energia i en l’apropiació i utilització d’aquestes eines. També ha situat el treball humà retribuït com la font de recursos i element d’integració social. La situació actual obliga a canviar el model. I per fer-ho hem de comptar amb cinc ajuts: responsabilitat personal, prioritat en l’eficiència, redefinició del benestar, lideratge polític i la capacitat de les noves tecnologies digitals. Dibuixo, simplificadament, alguns trets del nou model.

Nou creixement per més benestar

Penso que el progrés d’una societat es mesura pel nivell de benestar dels seus ciutadans. El creixement econòmic és un component del benestar, però la correlació no és automàtica; hi pot haver –i ho hem vist sovint– creixements que provoquin una reducció del benestar perquè siguin perjudicials per a la salut, la seguretat, la cohesió social o per altres dels seus components.

El creixement hauria de tenir els següents objectius:

  • Augmentar les eines materials d’ “utilització col·lectiva” reduint les d’“ús individual”.
  • Passar de la “propietat” d’eines materials al “dret d’accés” a serveis, tant personals com col·lectius, privats com públics, gratuïts o no.
  • Aprofitar al màxim l’energia obtinguda per “transformació” de la que es rep gratuïtament del sol, reduint molt la generada per “combustió” de fòssils, de manera que una gran part d’aquests restin per sempre sota terra.
  • Maximitzar “l’eficiència” en la utilització d’energia, reduint pèrdues en la seva en la generació i l’ús.
  • Assegurar la “reutilització” de tots els minerals tantes vegades com sigui possible fins que ja no sigui possible.
  • Actualitzar el “pacte social” per reduir les desigualtats i garantir un nivell mínim de vida digne.
  • Reprimir l’activitat econòmica especulativa que no crea “valor real” per les persones ni per la societat.
  • Aprofitar la potència de les tecnologies “digitals” per potenciar els aspectes immaterials del benestar que seran cada cop més abundants.
  • Deixar d’utilitzar el PIB per càpita com únic “índex” del nivell de progrés d’una societat, substituint-lo o complementant-lo amb altres que reflecteixin l’equitat, la salut, la formació i la qualitat de la convivència.

Un creixement que contingui aquests elements, seria sens dubte un creixement responsable i permetria la progressiva integració de més i més persones a una societat desenvolupada i sostenible. 

Joan Majó és empresari i enginyer industrial. Va ser Ministre d’Indústria i Energia entre 1985 i 1986 i ppresident del Consell del Pacte Industrial (1997-2006).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.