“La meritocràcia és l’actualització del projecte aristocràtic”

En el seu darrer assaig, Contra la igualdad de oportunidades. Un panfleto igualitarista (Seix Barral), el sociòleg César Rendueles (Girona, 1975) desmunta la idea de la meritocràcia i aposta per un programa profundament igualitarista.

El seu últim llibre es titula Contra la igualdad de oportunidades. Per què s’oposa a aquest lema? 

En general, ningú està en contra de la igualtat d’oportunitats. Però, aquest lema amaga una trampa. D’alguna manera, és el succedani que ens han deixat quan hem renunciat col·lectivament a la igualtat profunda. La igualtat d’oportunitats promet un control antidòping per assegurar-se que tots comencem des de la mateixa línia de sortida perquè després obtinguem allò que ens permet el nostre esforç i mèrits. Això, però, no té res a veure amb el programa igualitarista que va sorgir amb les democràcies modernes. Aquest programa no prometia donar a cadascú el que mereixia, sinó el que necessitava pel seu desenvolupament personal. 

Per tant, segons vostè, vivim enganyats.

Aquest programa igualitarista meritocràtic fa el contrari: reprodueix els biaixos de sortida i els amplia amb molta eficàcia en el sistema educatiu o en el mercat de treball. Però, cal anar més enllà. La base social del programa meritocràtic és un entorn competitiu, sota el pretext que la societat és una jungla on tothom està competint permanentment i on cal assegurar el joc net perquè tothom aconsegueixi allò que pugui. Això té efectes polítics i socials molt nocius.

La meritocràcia s’ha pervertit amb el temps o ja va néixer amb la funció de servir les elits i el poder? 

No, va néixer amb aquesta mateixa funció. La meritocràcia em sembla una molt bona traducció d’aristocràcia. Els rics i els poderosos sempre han defensat que els seus privilegis estaven justificats pels seus mèrits superiors, ja fossin morals, religiosos o militars. Mai han dit que ho mereixessin perquè sí; ho han intentat justificar sempre. La meritocràcia és l’actualització del projecte aristocràtic en les societats modernes i complexes. De fet, el concepte de meritocràcia s’utilitza, per primera vegada, en un sentit irònic i negatiu; però, amb el temps s’ha anat adaptant com un discurs positiu.

Sovint es justifica la meritocràcia amb exemples de persones que amb esforç van aconseguir un objectiu. 

Existeix un biaix psicològic gairebé universal que ens fa menysprear l’efecte de l’atzar i la fortuna, especialment en les nostres trajectòries vitals. Tendim a creure que tot allò bo que ens passa és fruit dels nostres mèrits i que tot allò dolent és culpa de les circumstàncies estructurals i escapa del nostre control. Però, en canvi, amb els altres fem l’operació contrària: allò bo que els passa és fruit de l’atzar i allò dolent és culpa seva. En el fons, si som honestos, és inevitable reconèixer que la major part de les nostres circumstàncies vitals són fruit de l’atzar. D’un atzar molt concret com és la loteria ovàrica: la família a la qual hem nascut per pur atzar és el que més determina el nostre futur. 

Arriba a la conclusió que la meritocràcia, com a sistema i discurs, és tramposa. Però, llavors, quina és l’alternativa que hauria de regir el sistema d’ascensos? 

La meritocràcia resulta raonable per molta gent perquè es confon amb un altre concepte bastant diferent com és la mobilitat social horitzontal. És completament raonable que tinguis l’oportunitat de dedicar-te a allò que fas millor, amb independència de les circumstàncies familiars, els estudis dels teus pares o la teva situació econòmica inicial. Però, aquesta mobilitat social horitzontal no necessàriament ha de comportar que uns estiguin per sobre dels altres o que existeixin unes remuneracions diferents segons la classe social. Aquesta és la trampa que introdueix la meritocràcia, la idea que si no remuneres amb prestigi i diners a la gent de forma molt diferenciada, hi haurà certes ocupacions que no es portaran a terme. L’alternativa a la meritocràcia és la mobilitat social horitzontal. Dit d’una altra manera, la meritocràcia és raonable en determinats càrrecs laborals i en contextos competitius: li donem la medalla d’or dels cent metres llisos a qui els corri més ràpid o volem que ens operi del cor el millor cirurgià possible. Ara bé, és un error creure que tota la societat és un context competitiu. 

Hi ha qui relaciona meritocràcia amb corrupció. Hi està d’acord? 

Sí. Una de les justificacions més habituals de la meritocràcia és que, en una societat complexa i en una democràcia moderna, l’única manera de mantenir estable l’edifici social és que existeixin mecanismes competitius de recompensa diferencial. Tot això és mentida i la gent s’esforça per molts motius, i no només per l’esperança d’aconseguir més diners o prestigi. La gent s’esforça a la feina quan sent que el seu treball és significatiu, considerat pels altres o integrat dins de la seva vida. Tot això fomenta el compromís amb la feina, i, aquest compromís, evita la corrupció. En canvi, quan vivim en entorns socials on tothom intenta treure el màxim possible és molt fàcil ser temptat per mecanismes il·legals com la corrupció. 

Quin impacte té el sistema meritocràtic per la salut de la nostra democràcia?

La democràcia és incompatible amb la desigualtat generalitzada. La democràcia és un projecte igualitarista; i no ho dic jo, ho diuen els enemics de la democràcia. D’alguna manera, la meritocràcia el que fa és reintroduir els projectes aristocràtics en el cor de les nostres democràcies, establint fonts de desigualtat considerades socialment legitimes. Una de les característiques de la meritocràcia és que no estableix cap límit a les desigualtats. Des dels anys setanta, en paral·lel al creixement de la desigualtat econòmica, s’ha donat també un creixement de la desafecció política, i la gent se sent més distanciada de la política democràtica i del sistema de partits. Són dos fenòmens profundament relacionats.  

Si critica la meritocràcia, critica el mèrit?

Són dues coses diferents. Quan un critica a la meritocràcia no crítica al mèrit ni al reconeixement d’aquest. El que critico és que el reconeixement del mèrit doni lloc a un sistema de desigualtats socials atroç. D’alguna manera el pressupòsit de la meritocràcia és sempre el mateix: si no recompensem la gent que té certes capacitats, no voldran desenvolupar-se. Per exemple, a la gent que li agrada jugar al futbol, si no els dones més diners, no voldran jugar-hi. És una idea tan ridícula i infantil que és increïble que ens l’hàgim arribat a prendre seriosament. Per tant, la idea que sense una estructura diferencial del mèrit no ens esforçarem és falsa. De fet, la gent s’esforça, no només en activitats considerades prestigioses, sinó també en feines d’una baixa consideració social, sobretot quan entenen que la seva feina és significativa. La promoció de l’esforç té altres vies, no només la competència despietada entre uns i altres.   

Caldria explicar-li als joves que no n’hi ha prou amb esforç per ascendir? 

Hi ha moltíssima gent esforçant-se agosaradament per tirar endavant. I, en tot cas, les vies per les quals s’introdueixen el nihilisme i les conductes antisocials a la nostra societat són les de la cultura de la meritocràcia. El problema no és que els joves no s’esforcin a l’escola. De fet, jo veig moltíssima gent esforçant-se bastant més del que necessitarien. El problema són els models socials d’ultraèxit econòmic meritocràtic, que estan presents com una temptació per aquests joves. El problema no és que la gent no vulgui estudiar, sinó que vulgui ser com Messi i guanyar milions d’euros. 

Si som honestos, és inevitable reconèixer que la major part de les nostres circumstàncies vitals són fruit de l’atzar. D’un atzar molt concret com la loteria ovàrica: la família a la qual hem nascut és el que més determina el nostre futur.

Segurament ja saben que de Messi només n’hi ha un. No és bo tenir una meta?

Identificar com el nostre sistema està trucat gràcies a una sèrie de mecanismes ideològics meritocràtics amb la voluntat de beneficiar aquells que ja estaven en una situació privilegiada és segurament més urgent que seguir fomentant la cultura de l’esforç. A més, aquest és un discurs redundant, perquè la gent ja s’esforça, i una fal·làcia, ja que amb el mateix esforç s’obtenen resultats diferents.  

Fins a quin punt la meritocràcia pot fomentar la frustració? Com que el món és injust, no val la pena seguir esforçant-se. 

Efectivament. Els discursos antiigualitaristes i meritocràtics tenen l’efecte pervers contrari. Sabem que les societats més desiguals estan menys cohesionades, en el sentit que la gent confia menys en els altres i no estan predisposats a començar projectes en comú. Però, fins i tot a l’interior de moltes empreses passa el mateix. A mesura que els centres de treball s’han tornat inestables i competitius, la gent se sent menys compromesa amb la seva feina. Els treballadors fan el mínim necessari per obtenir el salari, ja que les empreses no tenen el compromís de donar-te una carrera a llarg termini o una feina fixa amb bones condicions laborals. 

Si segons vostè el treball i l’esforç ja no serveixen, quins elements ajuden a ascendir socialment en l’actualitat?

No hi ha grans misteris. Distingim tres elements: el capital econòmic, el capital relacional i el capital educatiu. Tots tres fan que certes persones mantinguin la seva posició de privilegi. Molts cops els tres elements van associats en diferents graus. La gent amb molts diners són educats en determinats col·legis i es relacionen en determinats ambients socials, on estableixen contactes que els afavoriran la resta de la seva vida. Per exemple, una enorme quantitat de feines, particularment d’elit, mai surten a la llum pública i circulen a través de xarxes molt restringides.  

I a l’àmbit de l’educació? El mèrit sovint s’associa al currículum acadèmic.

Segons les estadístiques, el percentatge de persones que no treuen bones notes durant la secundària però després passen a la universitat és major entre les classes altes que entre les classes treballadores. Si ets de classe alta, et pots permetre fracassar i arribar a la universitat. La gent amb diners té un coixí de seguretat que els permet allargar els estudis, fer pràctiques a empreses; un ventall més ampli de possibilitats.

En algunes ocasions ha afirmat que va escriure aquest llibre pensant en un potencial lector conservador.

Hi ha moltíssima gent conservadora i de dretes que desconfien de l’igualitarisme, almenys l’igualitarisme extrem. Sovint, quan parlo amb gent conservadora, em diuen que la desigualtat és imprescindible, i jo els faig una pregunta molt senzilla: quanta desigualtat? No em diguis que fa falta la desigualtat, especifica’m quanta exactament. Quant més hauria de guanyar l’amo d’una empresa respecte el seu treballador? Cinc o deu vegades? Quasi ningú diu cent vegades més, però després veiem com els directius de l’IBEX35 guanyen tres-centes vegades més que el seu treballador mitjà. Hi ha una repugnància natural cap a la desigualtat que la majoria de la gent, també persones molt conservadores, comparteixen. 

Políticament es relaciona la meritocràcia amb la dreta, però certs sectors de l’esquerra han abraçat en els últims temps la idea. Ingenuïtat o convicció?

El gran èxit de les elits econòmiques dels últims temps ha estat crear un projecte capaç d’interpel·lar a un grup social molt més ampli que ells. Per posar-ho en xifres, en aquest país: al deu per cent que més guanya després de la crisi del 2008 li ha anat relativament bé, a l’u per cent que més guanya li ha anat molt bé, mentre que tota la resta ha perdut. El gran èxit de les elits contemporànies ha estat fer partícip molta gent que no era de la seva classe social. 

Preveu el final de la meritocràcia?

El projecte neoliberal comença a ensorrar-se amb la crisi del 2008, i la crisi del coronavirus ha estat el seu certificat de defunció. Un signe de la descomposició és el gir de la Unió Europea amb els fons europeus de recuperació. També hi ha hagut un canvi en l’opinió publica, per exemple, amb l’editorial del Financial Times a l’inici de la pandèmia clamant per polítiques redistributives i una renta bàsica. El clima ideològic és de reconeixement del fracàs d’aquest model. Cada cop és més habitual que els polítics i les elits econòmics mencionin la nova frase fetitxe: la col·laboració publicoprivada. 

I afavoreix la igualtat aquesta col·laboració publicoprivada? 

És una manera d’anunciar una mena de keynesianisme invertit, que consisteix en polítiques extractives i redistributives per blindar el poder de les elits. De fet, a Espanya, els fons europeus de recuperació ja sabem que els gestionaran majoritàriament fons de rescat de les empreses de l’IBEX35. Aquest és un model econòmic clarament nou que no sabem on ens portarà i res fa indicar que les desigualtats disminueixin. Imagino que la meritocràcia seguirà tenint un pes molt important perquè és molt difícil que en una democràcia s’estableixi un altre mecanisme de justificació de la desigualtat que no sigui meritocràtic. No estic molt segur cap on anem, però estic convençut que entrem en una fase nova i  no necessàriament millor. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.