L’impulsor del Programa d’Homes per la Igualtat de l’Institut Basc de la Dona i autor dels llibre ‘Nuevos hombres buenos’ promou la nova masculinitat.
Simone de Beauvoire deia que la dona era una construcció social, però també ho és l’home?
Sí, és clar. Aquesta és una de les grans aportacions de la filosofia feminista a la democràcia: qüestionar una essència o un destí que subjugava les dones a tenir un paper en la història, en la societat, en la família i en les relacions i demostrar que són fruit d’una construcció cultural. El gènere no determina la carència per la violència, per les cures o la sensibilitat. Tant els homes com les dones tenim la capacitat de construir des de les coses més meravelloses fins les coses més terribles. I hem de ser conscients que en aquest repartiment de rols als homes ens han tocat els privilegis, el regal “enverinat” de la desconnexió emocional, la legitimització de la violència per mantenir el poder, etc. En aquest sentit, un assassí masclista no és un autodidacta. Dit d’una altra manera, tota violència masclista és un problema que viuen les dones, però que té a veure amb la construcció de la masculinitat.
El primer pas sempre és acceptar el problema. És difícil que un home reconegui que té actituds masclistes, ja sigui per convicció o per herència cultural?
La gran dificultat per identificar el que som afecta tan els homes com les dones. Et poso un exemple. És molt diferent anar a la muntanya amb una pedra a la sabata que et fa mal– és el cas del patriarcat en la vida de moltes dones– que fer-ho amb un bon calçat. Si a les dones que pateixen ja els costa fer una reflexió sobre la seva identitat, encara els resulta més dificultós als homes, que viuen el seu rol amb comoditat i que gaudeixen de privilegis que els permeten tenir temps per exercir el poder, l’oci, l’esport… activitats que si algú altre no estigués fent coses que a ells també els corresponen no podrien fer. Malgrat això, en aquesta era del feminisme, les dones ens heu posat a molts homes un mirall davant dels ulls, la qual cosa ha provocat una espècie de context incòmode col•lectiu. Més o menys de forma conscients, però especialment a partir del 8 de març del 2018, crec que hi ha hagut un qüestionament de la masculinitat i un canvi radical en els homes.
Sembla que estem en un moment històric: la dona té clar el seu camí i el vol fer ràpid, mentre que l’home es troba un xic descol·locat.
És així. No fa gaire publicàvem un informe sobre l’estat de la masculinitat a la Diputació de Biscaia, el qual revelava que els homes actualment tenim neguit, desconcert i por perquè ja no sabem quin paper social hem d’ocupar. Sabem que el rol que vam aprendre (l’home que s’imposa, que no cuida, que inverteix tot el temps en ell, que no és corresponsable…) ja no ens serveix per conviure amb les dones del segle XXI, però tampoc per viure en democràcia, ni per tenir una vida que valgui la pena ser viscuda. Per tant, som conscients que hem de transformar la nostra identitat, però, paradoxalment, encara no tenim models de referència, suport institucional o camins compartits amb altres homes per crear un home nou. És cert que estem en un moment històric perquè per primera vegada un número significatiu d’homes dona suport a la dissidència de la masculinitat clàssica. De fet, que els defensors de la societat patriarcal s’hagin hagut d’organitzar políticament demostra que l’alternativa ja és majoria.
A nivell pràctic, quines renúncies hauria de fer l’home per allunyar-se de la vella masculinitat?
Abans d’aquesta entrevista he vist al parc un amic, bon home i corresponsable, acompanyat de les seves dues filles. I la seva expressió, amb cara d’atabalat, ha estat: “Els homes vivíem millor, abans!”. Hem de deixar d’ocupar el còmode paper que històricament se’ns ha assignat: ser proveïdors materials de la família i gaudir de tots els serveis que fins ara ens han ofert les dones (mare, esposa, germanes…) perquè nosaltres poguéssim fer aquest paper. Tenint en compte que generalment ara els dos membres de la parella treballen, els homes haurien de fer-se càrrec del cent per cent de les cures i com a mínim del cinquanta per cent de les tasques i de l’organització de la llar. Estic convençut que la clau del desapoderament masculí són les cures. Qui ha cuidat algú sap que es tracta d’una responsabilitat de 24 hores al dia, set dies la setmana i 365 dies l’any. Qui cuida no juga la final de la Lliga de Campions, no fa mèrits laborals per ascendir… La cura és el factor clau de la nova masculinitat.
I quins són els valors que ha d’abanderar aquest nou home?
Respecte als valors crec que no ens hem d’inventar res de nou. Hem de llegir sobre feminisme i hem d’escoltar les dones properes que han liderat aquest moviment de transformació i els homes que les han acompanyat ens els processos d’emancipació. Els valors han d’estar ancorats en les cures compartides. El desenvolupament de la compassió i la tendresa també ha de ser un element identitari de la construcció de la nova masculinitat. Però, sobretot, aquests valors s’han de posar en pràctica. Avui, fins i tot un diputat de Vox denunciat per violència masclista pot afirmar que és feminista i que està a favor de la igualtat. El trànsit cap un model identitari feminista dels homes demana deixar a un costat els privilegis, però, sobretot, demana una pràctica pendular, perquè aquest serà un llarg camí.
Falta diàleg entre homes i dones?
Hi ha dos plans de diàleg. El primer pla de diàleg sobre feminisme el tinc amb la meva parella. Ara, bé, aquest pla de diàleg ens costa portar-lo a l’àmbit públic i, sobretot, que tingui ressò a les polítiques públiques. Igual que hi ha polítiques públiques relacionades amb l’apoderament de les dones, també hi hauria d’haver espais de diàleg col•lectiu respecte les polítiques d’igualtat que incloguessin els homes. Les xarxes socials donen la impressió que no hi ha diàleg entre homes i dones, però sí que n’hi ha. El pacte d’humanitat entre homes i dones està a punt d’arribar i el proper 8 de març serà una gran escenificació d’aquest diàleg.
Molts educadors alerten de les actituds masclistes que es veuen entre els joves.
L’any passat es va publicar un estudi que deia: “El 77 per cent dels nois i noies espanyols no toleren cap tipus de violència en el context de la parella”. Una gran notícia! Però els titulars dels diaris van ser: “Els 23 per cents dels joves espanyols consideren la violència una forma d’amor”. En tot cas, si aquest 23 és un fracàs, els fracassats no són ells sinó nosaltres com a transmissors de models més igualitaris. Com a investigador i com a pare, crec que ens hem de felicitar per tot allò que hem fet bé en relació amb les nenes. Per exemple, les darrers produccions de Disney ja no tenen res a veure amb les primeres princeses. Actualment l’univers semàntic i estètic de les noies està ple de referents de dones poderoses. Però, i els nois? Quins són els referents dels nois que hauran de viure amb les noies del segle XXI? I per què ells no tenen referents? Segurament pels debats absurds que sovint plantegem els adults. Tots i totes som necessaris per avançar en matèria d’igualtat, perquè, sinó, igual que hem avançat també podem retrocedir.
Ens podria citar algun referent que els nois podrien tenir?
Alfred Garcia, un cantant compromès, contradictori i que mostra la seva vulnerabilitat. Ell és un model contra hegemònic molt clar. I el jugador de bàsquet Pau Gasol. Un home compromès amb els drets de les dones. Cap dels dos és un home perfectes, ni un súperheroi, però dibuixen models de referència molt necessaris.
