Vicent Andrés Estellés despulla la seva ànima a les tres obres que configuren les seves memòries: Tractat de les maduixes (1985), La Parra Boja (1988) i Quadern de Bonaire (1985). En motiu del vintè aniversari de la seva mort, Edicions Bromera acaba de publicar Animal de records (Memòries). Un recull dels esmentats volums autobiogràfics que convida al lector o lectora a encaminar un exquisit repàs per les vivències de l’autor.
Partint de la presentació de records variats (desvalguts d’un ordre cronològic regular), Estellés ofereix la crònica d’una vida i una època. L’experiència vital del periodista és l’eix central del llibre, però hom pot trobar-hi també el reflex d’una societat i uns costums comuns. El gust d’un pa amb oli i sucre, el dolor de la mort, una cançó infantil o l’alegria d’un premi literari, són alguns dels records que el poeta vol compartir amb un marcat to dramàtic i còmic alhora: “es tracta de la meua crònica personal, d’una sèrie capriciosa, vària, de les meues memòries, de les meues amistats, açò i allò, tot barrejat d’una manera que voldria ser amena. Açò de l’amenitat, m’ho formule ara, quan ja duc trenta o quaranta folis escrits”.
El valor de la vida prèn el protagonisme absolut en aquesta obra d’Estellés, mitjançant una reflexió profunda, però planera, de la fragilitat humana vers el pas del temps. Les inquietuds socials i les contrarietats personals, alcen la compilació com un mirall on un mateix s’hi reconeix. Així, és una via idònia per descobrir la figura d’Estellés des d’una vessant íntima i confident.
Més enllà de l’obra poètica que eclipsa la memòria de la seva figura, és interessant recuperar-ne la prosa, latent i silenciosa, que tant pot revelar d’aquest referent de les lletres catalanes.
La memòria d’Estellés
