Feia un fred que pelava, però l’Anna, la nostra filla, va demanar per Reis que volia anar de càmping i de seguida. La meva dona i jo no sabíem si havíem interpretat la carta, però sempre hem tingut molt en compte els desitjos de les nostres filles. L’Anna, de 7 anys, és la petita i després tenim la Clara, de 12.
No hi ha ningú. El càmping és tot per nosaltres. Un càmping a la platja en ple mes de gener… Qui hi esperàvem trobar! Avui és l’últim dia. Segur que tindrem un bon record d’aquesta petita bogeria d’hivern. Han estat tres dies de converses, passejos per la platja ben abrigats, dinars i sopars en el bungalow -que per sort tenia calefacció!-, i jugar a jocs de taula, estrenant un rere l’altre tots els que els Reis havien dut. Bé, en realitat no han estat gaires: un ‘Qui és qui?’, un de dibuixar i un joc de construir paraules.
Teníem por que la senzillesa de la proposta acabés per avorrir-nos; tres dies de càmping al mes de gener! Però no ha estat així. S’ha instal·lat entre nosaltres la calma, a vegades una mica tensa, per les poques activitats a fer, però ens hem conegut una mica més, allò que tant m’agrada dir a les família. Estàvem tots quatre disponibles, els uns amb els altres, els altres amb els uns. Ah! I no hi havia internet! Una apagada general de tres dies!
Una experiència així demostra com de difícil és sostenir una relació constructiva en família. Apareixen conflictes de tota mena: un té gana quan l’altre encara no, un vol jugar a això i l’altre a allò, jo no vull sortir però ella sí… ha estat una constant recerca de maneres de posar-nos d’acord. A mi i a la meva dona ens ha servit per recordar-nos que no coincidim en tot i que això lluny de ser un impediment enriqueix la família. I és que en la diferència no hi ha el problema, el problema és quan la diferència no es viu amb normalitat, sinó com una tragèdia. Segurament les millors experiències són aquelles que més es queden gravades a la memòria.
En aquest petit viatge de tres dies el que més recordaré seran les converses sopant en el silenci absolut de la nit, sense pantalles, sense internet, només nosaltres, els sorolls que fan els coberts al xocar amb els plats i les nostres veus. Els dubtes de l’Anna respecte els Reis i el tió. I com la Clara, amb molta vergonya, ens va explicar que un nen, a l’escola, li havia fet un petó. La Virginia, la meva dona, ens va narrar, amb una mica de nostàlgia, els Nadals a la seva Veneçuela natal. I jo, els vaig expressar l’orgull que sentia de la meva família capaç de seguir els seus desitjos, potser no els més ortodoxes, com anar de càmping el mes de gener.
