El títol és ambivalent, per això poso religiosa entre cometes. L’objectiu de l’article no és la religiositat, però sí tenir-la en consideració per l’esdeveniment que va tenir lloc fa seixanta anys: l’11 d’octubre de 1962, data en què va iniciar el Concili Vaticà II.
Aquest va ser un esdeveniment, en aquell moment, de gran empenta i envergadura en la cultura de cristiandat, malgrat la crisi cultural que ja hi havia i anava emergint amb força. Consistia un esdeveniment mundial i amb gran ressò que va concloure el desembre de 1965. Certament, sobretot en el món occidental, les generacions a partir dels seixanta anys en poden tenir un record. El Concili es va reunir a la basílica de Sant Pere de Roma durant quatre sessions.
El temps que hi havia entre cadascuna d’aquestes sessions era molt important, ja que donava a la cúria i als grups minoritaris la possibilitat de desfer el que feia el Concili. Tot i que no aconseguissin els objectius, es va notar en alguns textos durant el pontificat posterior amb el cap de la minoria oposada: El cardenal polonès Woytila, avui Sant Joan Pau II.
I per això ha calgut, avui, un document per continuar la tasca de canvi o transformació iniciada pel Concili: Praedicate Evangelium. O reflexionar sobre les darreres frases del mes de juny del Papa Francesc:“El Concili que més recorden alguns pastors és el de Trento. I no ho dic en broma” i afegeix: “El restaurament ha arribat a tal punt que ha volgut emmordassar el concili”. “Hi ha idees, comportaments que provenen d’un restaurament que no va acceptar el Concili”. En aquesta trobada deia també: “És molt difícil veure una renovació espiritual fent servir esquemes molt antiquats. El problema és precisament que, en alguns contextos, el Concili encara no ha estat acceptat. També és cert que un concili triga un segle a arrelar. Per tant, encara ens queden quaranta d’anys per a fer-ho”.
I aquest repte es va notar i remarcar en la tensió de la segona sessió del Concili Vaticà II, que va tenir lloc entre el setembre i el desembre de l’any 1963. Aleshores, es va presentar el document “Dignitatis humanae” (La dignitat de l’ésser humà) on es demana de forma clara i contundent la llibertat religiosa tenint en compte totes les altres religions que també eren portadores de llibertat o salvació.
Això, que aleshores es veia tan clar, en aquell moment una minoria important s’hi va oposar. Uns dels protagonistes va ser l’episcopat espanyol. Posava en joc el nacional-catolicisme, un aspecte que encara continua predominant, tant implícitament com explícitament, a la pell de brau.
I, de fet, aquesta llibertat religiosa segueix sense existir actualment en ple S. XXI: Els cristians són perseguits com per exemple a Nicaragua o Corea del Sud i la indiferència en la cultura emergent al món occidental i estesa per tot el globus: El paradigma econòmic-científic-tecnòcrata.
Però la qüestió ja no és aquesta. Al meu parer, el nou paradigma usa la informació o la infocràcia per treure implícitament la llibertat no “religiosa”, sinó humana. Ni el dret d’expressar-se ni el deure d’exposar la veritat es tenen en compte. El món dels algorismes o la intel·ligència artificial o el datisme s’imposen com a mitjans d’expressió, que tenen com a punt de partença els eixams o nuclis col·lectius i no la individualitat, quedant-se en les formes superficials on les fake news, els purs esdeveniments o la fotografia són la “veritat”. I la mentida quan més gran i més repetitiva és, esdevé “una” veritat a creure, tant pels poders polítics com pels poders fàctics profunds, que la maneguen.
Cito del diari Le Monde Diplomatique, de setembre de 2022. Títol de l’article: “Un voluptuoso lavado de cerebro”. I comença així: “El presidente ucraniano VolodomirZelenski es el redactor jefe de la mayoría de medios de comunicación occidentales. Sus vídeos diarios marcan la pauta, sus temas y anatemas los reproducen en las horas siguientes”. I d’altres mitjans que creen opinió i no donen informació.
I encara més, qualsevol pensament que no estigui d’acord amb el poder de qualsevulla mena, es considera no només dissident, sinó que va contra la llei de premsa. Dit d’una altra forma: El poder no té ètica. O com diu el fiscal del film La conspiración (2010) al jove advocat: “En temps de guerra no hi ha lleis”. I fabricar “guerres”, que n’hi ha de moltes menes, a la ment dels poders no és gens difícil. Només cal mirar als nostres entorns críticament.
Si al Concili Vaticà II hi va haver una minoria que no va arribar a imposar-se, la realitat històrica posterior va anar negant la llibertat. I avui, amb el nou paradigma tecnòcrata, presentant-ho com humanitzant, una minoria està prohibint, manipulant i gestionant que la veritat no emergeixi. I els qui defensen la veritat esdevenen “dissidents”: morts, presoners, o condemnats al silenci. Per tal de poder aprofundir, indico el llibre darrer de Byung-Chul, Han: La infocràcia (2022). Una greu conseqüència de la digitalització és no únicament la crisi de la democràcia, sinó la restauració de poders totalitaris i retornar a noves esclavituds, fruits de “la llibertat en els usos dels dispositius electrònics i digitals”.
Ens queda molt a informar-nos, a reflexionar i a decidir des del nostre metre quadrat si volem ser lliures, amb la capacitat personal crítica.
