La veritat, i no només la bellesa, com ens suggeria Sòcrates, és un tema certament difícil, si és que se’ns permet parafrasejar el filòsof. L’afany de no tenir-la en compte i agafar-la com un axioma, ens porta habitualment a simplificacions i actuacions moralment qüestionables. La veritat és plena de matisos, clarobscurs i escletxes que no només requereixen coneixement sinó certa serenitat i lucidesa a l’hora d’apropar-s’hi.
Per correspondre al caràcter complet que posseeix, trobar la veritat d’alguna cosa no s’ha d’entendre únicament com assolir un desocultament (alétheia) del que s’amaga a la mirada immediata, sinó, més aviat, com un exercici complet en el qual es van ensenyant arestes i perspectives, un exercici hermenèutic del qual la filosofia de Gadamer i abans la de Nietzsche ja ens va avisar, on la interpretació agafa el model fonamental per desxifrar el que és veritable. Aquesta consideració no ens estalvia complicacions, però ignorar-la ens pot conduir a postures de caràcter dogmàtic.
Que la veritat sigui una interpretació no vol dir que tot sigui vàlid, sinó just el contrari, perquè aquesta tasca hermenèutica és estricta alhora que generosa, i dona espai a consideracions diverses que de vegades es presenten contràries entre si. Aquesta convivència dels contradictoris, que és sens dubte un guany, atesa la nostra contradictòria naturalesa humana, sol no agradar als perseguidors dels dualismes extrems i de la veritat monolítica, als qui es desconcerten amb les zones intermèdies, fins al punt que, quan les detecten, criden a l’acció convocant hordes de justiciers que les castiguin.
Les postures dogmàtiques tenen a la base la convicció que el subjecte posseeix la veritat. Qui se situa sota aquest paradigma s’aixeca amb tal autoritat que creu tenir llicència per anul·lar la paraula de l’altre, per silenciar-lo. El considera menor, menyspreable, equivocat i ofensiu fins a l’extrem d’imposar-li el càstig de retirar-li la veu —aquest element que ens fa subjectes i no pàries—, i condemnar-lo al bandeig del silenci.
Records del passat
Aquesta tècnica que consisteix a fer callar l’altre diferent o molest sabem que no és recent, que recorre a l’ostracisme antic, que es troba a la base de la producció de la figura del subaltern (Gayatri Spivak) o dels subjectes colonitzats (Aimé Césaire). Tanmateix, aquest procediment d’exclusió fa poc ha agafat una nova forma, i ha pres força en el cor mateix de la cultura occidental sota el model del que s’ha anomenat cultura de la cancel·lació. Sota aquesta expressió, que ja gairebé és un eslògan, es repeteix i s’accepta una pràctica on la ignorància i la supèrbia es posen en moviment per produir discriminació i exclusió, una pràctica que s’ha pres la llibertat de jutjar i sentenciar qui sembla ofendre el dogma comunitari. Amb ella, el sentenciat, el discordant, es converteix en un fantasma que és esborrat del camp social, de les xarxes i dels llocs públics, després del linxament públic i l’exili i d’haver-lo sotmès a la humiliació d’haver de demanar perdó públicament, tal com ja ha passat en altres moments vergonyosos de la història. Aquesta pràctica afecta, fonamentalment, persones rellevants i conegudes, però, desgraciadament, ja s’està estenent a àmbits més petits i privats.
El mecanisme que posa en marxa l’exclusió de l’altre —i com dèiem que s’ha produït de maneres diferents al llarg de la història— es produeix sempre seguint un vector que es defineix des del centre cap a les perifèries, des del lloc de poder als afores. El més curiós de l’assumpte és que aquest joc de centres i perifèries alterna els actors, i els que eren a fora de vegades ocupen el centre, el lloc de poder. I, tanmateix, passa que lluny de situar-s’hi amb el saber i el condol de qui ha sofert les injustícies dels marges, es converteixen fàcilment en castigadors.
Les conseqüències de l’ocupació del poder
Per això, el terme empoderar-se, digna bandera de moviments reivindicatius d’igualtat i dignitat, sembla a vegades sospitós de legitimar el fet de voler ocupar el lloc del poder per exercir-lo en contra i no a favor. Empoderament és un mal al qual s’ha de prestar molta atenció, perquè sembla substituir una autoritat per una altra i li atorga llicència per exercir-la de manera preocupant, quan del que es tractaria seria més aviat d’aconseguir una organització menys jerarquitzada, més comunitària, menys centrada en el poder i tendint a l’horitzontalitat. Slavoj Zizek ha assenyalat fa poc aquest assumpte del perill del joc centre-perifèria i ha estat, per això, objecte d’una crítica severa per part d’alguns col·lectius feministes. Lluny d’entrar en altres qüestions, el que el polèmic filòsof eslovac volia denunciar era com ha passat que els sectors exclosos històricament, quan ocupen el centre-poder, es converteixen en intolerants i autoritaris, i exclouen en aquest cas qui era el vèrtex de la cultura europea, l’home cisgènere blanc.
A vegades, sectors tradicionalment exclosos, minories maltractades, quan s’empoderen, sembla que no poden deixar de jutjar i sentenciar i, encara pitjor, castigar. Sembla que obliden el que suposa el patiment de ser exclosos de drets i, com ha passat fa poc, semblen inclinats a instruir-nos en assumptes més íntims, en les pràctiques sexuals que es consideren adequades per a un gènere determinat alliberat del patriarcat. És, semblaria, la seva naturalesa, la seva condició, la humana disposició a ocupar el lloc de poder dels uns sobre els altres. Semblaríem condemnats, en aquest aspecte, a una circularitat dogmàtica, una dialèctica inoperant que escandalitzaria el mateix Marx, i que abans de res hauria de ser alliberadora.
La cultura de la cancel·lació no és emancipadora, i estem cridats a actuar davant seu. Davant del dogmatisme de la cancel·lació i de la veritat única —que a vegades pot agafar en el seu enunciat el model del bicondicional on només el sí és sí, i on s’ignoren les singularitats i les apories—, podem apostar per les propostes dialògiques i habermasianes.
Actuar demana pensar de veritat, cosa que moltes vegades té com a conseqüència retirar-se del pensament únic. És el pensament el que ha d’estar en acció, el que produeix accions. Sense exercitar-lo estem sota un influx del que Sartre va denunciar com a mala fe, i coregem amb les hordes sentenciadores cada un dels linxaments que tenen lloc. L’exercici que es requereix és el de la différence derridiana, que ens convida que la nostra decisió no respongui a cap saber tancat, en aquest cas, que es negui el dogma de la llicència per cancel·lar. Es tracta d’una responsabilitat sense norma lliure, que ens dona possibilitat, com a individus únics que som, de sostreure’ns a aquesta incultura de la cancel·lació. Sona antic, però es troba a faltar l’aroma d’una nova Il·lustració.
