L’estiu i el bon humor literari

El mestre Jordi Llovet ens deleita cada diumenge al diari El País amb articles amens de divulgació literària. Aquells que hem tingut la sort de tenir-lo de professor a la Universitat de Barcelona gaudim encara més d’aquests articles. Ens serveixen per evocar les seves classes, on regnava la bonhomia, el bon humor i, perquè no, un lleuger sarcasme. “Com a professor, estic disposat a fer el que calgui per als meus estudiants, fins i tot ensenyar-los a cordar-se les sabates”, deia de tant en tant enmig de les rialles generals.

El cas és que el diumenge 31 de juliol, a les portes del mes per excel·lència del descans estival, el professor Llovet dedicava l’article setmanal a Els papers del Club Picwick, de Charles Dickens. Per a la majoria de lectors, Dickens és conegut per obres realistes, lleugerament moralistes i serioses. És clar que, entre les pàgines dedicades a Oliver Twist o al Pip de Grans esperances, s’hi escola una mirada optimista sobre la vida, però convindrem que Dickens és un narrador prodigiós de les llums i ombres d’una Anglaterra en ple desenvolupament industrial en què riu-te’n, de les desigualtats i injustícies socials que la campen en els nostres dies.

Si un vol sortir d’aquest univers més aviat sòrdid de Dickens i conèixer una faceta seva del tot diferent, pot aprofitar l’estiu per riure amb les aventures del club Pickwick. Hi trobarà pàgines absolutament brillants, com les dedicades una caricatura dels mals que pot representar trucar a les portes i deixar els nostres assumptes en mans de segons quin advocat.

A propòsit del bon humor i la literatura, l’article de Llovet m’ha dut a pensar en dos autors més de l’univers anglosaxó. El primer és Laurence Stern i el seu Tristram Shandy; el segon, Henry Fielding i la novel·la Tom Jones. Ambdues obres són imprescindibles per a qui vulgui gaudir d’una lectura amena i, alhora, entendre per què la novel·lística anglesa del segle divuit és la gran hereva de l’humor d’El Quixot.

Més experimental Tristram Shandy, totes dues obres són una mostra de mirada irònica, escèptica i divertida sobre la realitat, amb episodis hilarants de personatges molt propers a la picaresca. La teoria literària les situa en el terreny de la novel·la lúdica, on no hi trobareu el rerefons dels grans conflictes socials que sí que apareixen en Dickens, Tolstoi, Flaubert o Zola, un segle després, el XIX, que és el gran segle de la novel·la. Però cometríem un gran error menystenint-les: no tot a la vida, ni a la literatura, ha de ser tremebund i profundíssim. També podem regalar-nos, especialment a l’estiu, lectures divertides, amables, que ens facin passar una bona estona.

I si començàvem amb Llovet, acabem amb Llovet. Fa uns anys, va regalar-nos un llibre de memòries, Adéu a la Universitat, que és un compendi d’anècdotes divertidíssimes -sospito que més d’una inventada, però se non è vero, è ben trovato– i crítiques al sistema universitari. Una altra lectura plena d’humor per aquest estiu. No se la perdin!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.