Avui, el sexe està a l’abast de tothom. Ara ja no cal fer un viatge clandestí a Perpinyà per veure pel·lícules amb escenes d’alt contingut sexual. Al segle XXI, un ciutadà de qualsevol edat, des d’un dispositiu mòbil, pot accedir a tot tipus de continguts. Als Estats Units, segons alguns estudis, el primer contacte amb la pornografia té lloc als sis anys. El sexe ha deixat de ser tabú. Però, a més, el sexe ha superat la frontera dels productes eròtics. Sovint, en els vídeos musicals, a la publicitat, a les sèries o a la moda també hi ha un teló sexual de fons: els cossos, especialment de dones, apareixen com un reclam, una mercaderia. Recordeu la venda de disfresses d’infermera sexy per a nenes? De fet, el sexe, a la societat contemporània, ja es considera una necessitat bàsica de l’individu. Lucía Etxebarria, fa unes setmanes publicava No em ve de gust follar, què passa?. L’escriptora realitzava una comparació interessant: “Anys 70. La meva tia Fernanda perd el seu marit. Encara no havia fet els trenta. No hi va haver mai cap altre home en tota la seva vida. Entre família i amics el seu cas despertava admiració (….) La meva amiga Sònia perd la seva parella en un accident als 25, després de deu anys de relació. No torna a tenir una altra parella. Avui en té quaranta i li diuen que està traumatitzada”.
La hipersexualització de la societat afecta a tothom, però especialment les dones i els infants. Aquest fenomen potencia la idea que la imatge està vinculada a l’èxit social, els rols de gènere dels adults es traslladen als infants i les dones són considerades objectes sexuals. Amb aquest fenomen les dones i els infants perden autoestima i dignitat, els nens i nenes cremen ràpidament etapes vitals de la vida i es perden valors com l’espontaneïtat, el gaudi o la creativitat. I, els experts, alerten que la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot crear en el futur problemes relacionals.
És evident que el sexe, en una societat lliure, no es pot prohibir. La curiositat encara incrementa l’interès. Aquesta no és la via. Però sí que ens hauríem de fer dues preguntes: Què pot suposar la imposició d’una sexualització adulta a nens i nenes que no estan emocionalment preparats? En aquest sentit, com sempre, la principal eina que tenim a l’abast; es diu educació, a l’escola i a casa. Ja no ens hauria de fer por parlar de sexualitat. I, per altra banda, per què després d’anys de lluita dels drets de les dones s’imposa aquest tipus de representació femenina? No oblidem que la hipersexualització de la societat i les seves possibles conseqüències és una responsabilitat de tota la comunitat (mass media, pares i mares, escola, administració…).
