De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Nosaltres
data: 14 d’agost de 2015
Benvolgut Cinto,
Escric la carta d’aquest mes sense tenir al davant la teva darrera. Són coses que passen en temps de vacances; no sempre tenim a mà el que necessitem a cada moment. Recordo, però, que mencionaves la possibilitat de referir-nos al tema de l’ecologia arran de l’encíclica del Papa Francesc Laudato si. Tot i aquest suggeriment, voldria avui comentar un previ a l’encíclica i plantejar una qüestió que malgrat sembli que no té res a veure amb el tema ecològic, esdevé un fonament bàsic per a aquesta qüestió.
Aquests dies de vacances llegia un llibre de Xavier Melloni, Relaciones humanas y relaciones con Dios, que té un capítol titulat El díficil nosotros, que m’ha semblat molt interesant. Ell planteja que podem entendre el concepte “nosaltres” de manera excloent, és a dir, com a una contraposició a un vosaltres, o de manera inclusiva, que inclou a un vosaltres, o a uns altres.
Melloni afirma que el repte que tenim, “si volem evitar el xoc de civilitzacions, és obrir-nos als diversos col·lectius que són diferents a nosaltres de manera que superem les identitats armades per a deixar pas a les identitats relacionades”.
No hi ha dubte que el nivell més bàsic de pertinença es manifesta a la família. Podem dir que és la primera extensió del jo, tant a nivell biològic com psicològic. Tant és així que una ofensa a la família, l’entenem com una ofensa al Jo. O bé quan sorgeixen dificultats en algun membre de la família o aquesta se sent amenaçada, emergeixen amb força els vincles de sang. I això que ens passa a nivell familiar, ho podem estendre a nivell de clan, de nació, d’estat o de la pròpia creença. L’instint de pertinença que fa que ens identifiquem amb el grup no pot impedir que perdem la capacitat d’obrir-nos a d’altres grups que coexisteixen amb nosaltres.
Cinto: hom s’adona que avui en dia la família, els clans, les nacions, els estats i, fins i tot, les religions són “un nosaltres excloent”, perquè estan tancades per la seva base. És a dir, són com testos oberts per dalt a la societat però tancats per la base en sí mateixes. Per això, quan sorgeix algun problema, sempre té preferència la consanguinitat, el grup i prioritzem i defensem els “nostres” enfront dels altres amb els que convivim, perquè vivim tancats en la base de l’estructura social. Totes aquestes estructures, haurien de ser no com un test on creixem, aprenem i ens desenvolupem per donar-nos a la societat sinó com un cilindre obert tant per dalt com per baix.
Hem d’obrir-nos a les nostres arrels, al terra comú que és el fet d’existir, a tots els éssers vius que existeixen. Existir és el nosaltres més incloent que hi ha i que es pot donar. Sóc de tal poble, clan, raça o nació, però estic obert a tot el que hi ha o existeix. La natura sencera: els arbres, les pedres, el sol, els estels, els planetes, els animals, l’aigua… tot existeix igual que jo i que tots nosaltres. I aquesta base és la fonamental perquè a tots ens ha estat donada i cap ésser ha fet res per rebre aquest regal. Tots els nosaltres, totes les identitats han d’obrir-se, han de fer que els seus components s’adonin que tenen una fraternitat més bàsica, més incloent que cap altre. En un llenguatge realista existencial, som germans en l’existència.
Aquest és el fonament ecològic que va fer que Sant Francesc d’Assís, parles de germà sol, germana aigua, germà arbre, germà llop, i de germà home-dona. Adonar-se d’això tan obvi, però tan desconegut alhora, farà –com demana Melloni– que superem un nosaltres tancat en sí mateix, amb la temptació d’imposar-se a la resta per tal d’absorbir-los, per a arribar a un nosaltres plural; la seva raó és la reciprocitat.
Cal assolir “que el nosaltres plural, no sigui la resignada constatació que no podem eliminar als altres perquè ens descobrim interconnectats, que ens necessitem mútuament, sinó acceptar, entendre, acollir i viure la pluralitat de famílies, cultures, cosmovisions… com una veritable benedicció”. Adonar-nos d’aquesta base existencial és el que ens alliberarà dels nosaltres excloents, del tancaments egocèntrics, i ens obrirà als altres com un oferiment, com quelcom a compartir.
Una abraçada en l’existència.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Nosaltres
data: 20 d’agost de 2015
Benvolgut Jordi,
Em parles de la fraternitat en l’existència. Tot existeix igual que jo i que tots nosaltres, em dius. Aquesta visió universalista pot resultar molt ingènua en un món que cultiva sobretot la consciència de la pròpia identitat, però la base de la nostra obertura als altres i a tots els éssers vivents és la condició prèvia perquè les generacions preservin el futur dels qui seguiran en el mateix món.
En l’Encíclica del Papa Francesc Laudato Si (“Lloat siguis”, del Cant de Sant Francesc) la cura de la germana naturalesa s’expressa amb una delicadesa i profunditat molt notables al llarg de les quasi dues-centes pàgines. És un clam dirigit als governants per preservar l’harmonia i la bellesa del món del que tots formem part, una crida a l’estupor i a la meravella, a la bellesa i a la fraternitat en la nostra relació amb el món. Val molt la pena llegir-la amb deteniment, se sigui de qualsevol confessió religiosa, agnòstic o ateu, perquè parteix d’uns pressupòsits universals que ens pertoquen a tots en la relació amb la nostra casa comuna.
La consciència d’un origen comú, d’una pertinença mútua i un futur compartit, diu el Papa Francesc, pot contribuir a l’educació (i a l’espiritualitat) ecològica. Educar per a l’aliança entre la humanitat i l’ambient vol dir adoptar una conversió ecològica, de transformació personal basada en el tenir cura del món, acceptar-lo com un do gratüit que ens crida a la simplicitat, a l’estil de vida de Sant Francesc, a la sobrietat alliberadora, al goig i a la pau. El text de l’Encíclica parteix d’una anàlisi detallada i ben fonamentada del que “està passant a casa nostra”, concretant el diagnòstic profundament negatiu que ens confirmen les dades científiques sobre la degradació del medi ambient, subratllant que la degradació de l’ambient afecta sobretot els més pobres. Tot plantejament ecològic, diu el Papa, ha d’incorporar una perspectiva social que tingui en compte els drets fonamentals dels més desfavorits, tot recordant que la tradició cristiana mai no ha reconegut com absolut el dret a la propietat privada. El clam de la terra és el clam dels pobres i la manca de solucions per eradicar la pobresa té les mateixes causes de manca de decisió política i económica per preservar el destí comú dels béns.
Un interès molt particular té la insistència en el que defineix com “cultura del descartar” persones i béns naturals. La cultura del descartar que seria totalment contrària al que tu descrius com capacitat d’obertura a un futur comú. No es poden contrarestar els efectes perniciosos d’aquesta cultura sense “adoptar un model circular de producció que asseguri recursos per a tots i per a les generacions futures, que suposi limitar al màxim l’ús dels recursos no renovables, moderar el consum, maximitzar l’eficiència de l’aprofitament, reutilitzar i reciclar”.
El Papa Francesc denuncia que la globalització del paradigma tecnocràtic està a l’arrel de la crisi ecològica. El creixement infinit suposa la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta. I l’elecció no és mai neutral perquè apunta al tipus de vida social que es vol desenvolupar segons els interessos de determinats grups de poder. Hi ha dificultats evidents per mirar el conjunt, per respectar els ritmes de la naturalesa. Cal una decidida “revolució cultural” per avançar cap a un altre tipus de progrés, més sa, més social, més integral. L’antropocentrisme desviat porta al relativisme pràctic.
Una ecologia integral, raona el Papa, vol dir admetre que hi ha una sola crisi socioambiental. Els ecosistemes ens demostren que tot està connectat, i ens indiquen la interrelació de l’ecologia ambiental amb l’ecologia econòmica, social i cultural. A l’homogeneïtzació cultural del consumisme cal oposar el manteniment de les identitats històriques, arquitectòniques, locals, preservar la casa i la ciutat en tant que referents originaris de la interrelació de l’espai amb la conducta humana. Un sol món, conclou l’Encíclica, vol dir un projecte en comú. El bé comú global demana una governança global. La humanitat de l’era postindustrial serà recordada com una de les més irresponsables de la història si no es desfà del drama de l’immediatisme polític que busca només el creixement i el consum a curt termini. El temps és superior a l’espai. S’oblida que sempre som més fecunds quan ens preocupem per generar processos més que per dominar espais de poder. En els esquemes del rèdit no hi ha lloc per pensar en els ritmes de la naturalesa. I en aquest context, el discurs del creixement sostenible sol ser un discurs distorsionat i exculpatori que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les finances i la tecnocràcia.
Una forta abraçada.
