La tradició d’explicar històries orals la trobem arrelada a la majoria de cultures del món. Quins valors s’amaguen darrera l’art d’explicar contes?
Temps enrere, quan els llibres explicaven la història d’una comunitat de persones que vivien tancades en espais quadrats envoltades d’una sofisticada tecnologia des d’on podien estar connectades amb qualsevol punt del planeta i amb qualsevol persona, d’això en dèiem que eren històries de ciència-ficció. Avui és la realitat que coneixem i, sense ànim d’entrar en una actitud dicotòmica sobre els avantatges o desavantatges que ens ofereixen aquests avenços, segurament tots convindrem que aquesta realitat ha modificat la manera de comunicar-nos.
Una manera que queda molt lluny d’a-quella que es dibuixa en la memòria col·lectiva i que, simbòlicament, s’associa a la imatge d’una rotllana amb foc i persones al voltant, explicant-se històries. Fins i tot m’atreviria a dir que aquesta icona universal és el punt de partida dels tres puntals de la comunicació humana: la paraula oral, el relat i l’escolta (explicar per a algú) i que ens caracteritzen com a tals. De fet, diuen que independentment de la nostra procedència cultural o condició social, la capacitat i la necessitat d’explicar històries són intrínseques a la nostra espècie, vinguem d’on vinguem, i que això, juntament amb la recreació de la història a través del jo subjectiu i, per tant, del joc de la ficció que ens dota als humans de la capacitat de crear altres realitats, és el que ens diferencia de la resta d’éssers vius.
Podem dir, doncs, que al llarg de la història de la humanitat els contes, els mites, les llegendes… han servit per explicar el món, per donar respostes, per aprendre a teixir noves pells des de la ficció i agafar-les en préstec segons l’ocasió. Sota aquest paraigües, la figura de la persona que conta ha exercit sempre el paper de la transmissora d’històries de la col·lectivitat, la posseïdora d’una saviesa ancestral i, pensant en la trobada dels diferents membres com un acte que s’empara en uns rituals antics, també seria l’executora d’aquell que és capaç d’aglutinar i de crear consciència de pertinença al grup.
Amb tota aquesta trajectòria sobre les esquenes, seria lícit preguntar-nos quin és el paper que juga el narrador oral contemporani i quin valor tenen els contes en aquests temps moderns. Flairant per un cantó i un altre i sentint el batec que marca la societat actual, és gairebé inevitable descriure un quadre pintant en el centre mateix una gran paradoxa (si és que les paradoxes es poden pintar). En quin sentit, us preguntareu? En el sentit que disposem d’un gran dispositiu de tecnologia punta per comunicar-nos i en canvi, cada vegada més manifestem la necessitat de sentir-nos “tocats” per l’autenticitat que proporcionen les coses senzilles, “empatxats” com estem de tanta sofisticació… I en el sentit, també, que assistim, en el terreny educatiu, a unes mancances preocupants pel que fa a la competències lingüístiques orals dels nostres alumnes i que cal un replantejament a fons del sistema educatiu que els proporcioni estratègies per comunicar-se millor.
Pel primer aspecte, el narrador oral
–insisteixo– porta amb els contes uns valors que més que mai resulten ser el puntal més avantguardista de la nostra civilització per tal com connecten amb l’essència més primària de la nostra raó de ser i dels fonaments bàsics de les nostres necessitats comunicatives (som criatures orals i l’estructura del relat és la nostra forma natural de pensar i comunicar-nos). Emparat en un repertori que, en moltes ocasions, és de tradició oral, s’erigeix com una figura que reivindica l’art de la comunicació des de la simplicitat natural de què sempre ha acompanyat l’art de narrar: la veu, el gest, la mirada, la paraula precisa, l’escolta, el joc de seduir contant, l’habilitat d’incloure a l’altra dins la història…
Alguns s’atreveixen a dir que és una professió de risc perquè a diferència d’altres disciplines artístiques, el narrador oral entrega la història i s’entrega al públic amb les mans obertes, disposat a crear junts aquella història, amb total amorositat, despullat de màscares, amb cap altre element extern més que els seus recursos naturals. És segurament aquesta senzillesa la que fa de la narració oral un ofici d’una autenticitat fascinadora que commou per igual a qui explica i a qui escolta.
Amb tot aquest desplegable de punts a favor de la narració oral, sembla inevitable preguntar-se com s’aprèn a ser narrador per tal de preservar un dels oficis més antics i per tal de difondre’l perquè obtingui un reconeixement i el lloc que es mereix en la societat que vivim. Segurament la resposta requeriria una atenció especial en un altre article, però val la pena avançar que el col·lectiu de narradors a Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol engega a partir dels anys noranta i que al llarg d’aquests temps s’ha anat professionalitzant i s’han anat creant escoles i tallers de formació per part de narradors consagrats en què es formen nous narradors.
Tant de bo aquest reconeixement arribi amb tota la seva plenitud i arribi també el valor de la narració oral al currículum escolar d’ESO i als estudis postobligatoris en què l’oralitat continua sent la gran oblidada. En aquest sentit, m’agradaria compartir la meva experiència com a docent i fer saber que ja fa molts anys que oriento les classes de llengua amb alumnes adolescents aplicant-hi les estratègies i els recursos que proporciona la narració oral, cosa que ha suposat un canvi qualitatiu en tots els sentits per molts motius: perquè ajuden a gestar el procés d’autoconeixement, d’autoconsciència i de creació de la seva identitat en un moment tan important com és l’etapa que viuen; perquè a través del joc metafòric que estableix el relat, poden crear escenaris de ficció veritable; perquè tal com diu Liliana Bonel, “són un aliment per a l’esperit, un oasi de plaer, de diversió, de distensió… i són generadors de coneixement, i això, afegeix, ens obre a la comunicació, a l’estímul de la creativitat i l’expressió, facilita la concentració, l’ordre, la seqüència i el desenvolupament del pensament simbòlic i de l’expressió verbal i predisposa a l’acostament a la llengua i a la literatura”.
A més els contes desenvolupen l’escolta activa (contar és com una conversa que requereix tenir present a l’altra per anar creant in situ el relat) tan important per entrenar la ment en l’atenció plena… Per últim diria que els contes estan fets per ser explicats i això genera moltes oportunitats d’aprenentatge real a través de contades a altres col·lectius que proporcionen un retorn de l’experiència viscuda i compartida molt positiva per a la confiança i autoestima dels joves i per sentir-se inclosos dins el grup i el món que habiten.
Els contes ens tracen el camí de tornada a casa, al nostre univers més íntim, als escenaris que reconeixem perquè són els que hem transitat al llarg de la nostra vida. Són el nostre radar unipersonal per connectar amb la nostra essència i resseguir-la sota tots els plecs que la formen. Són, també, el satèl·lit que ens acompanya des de la infantesa fins a la mort, allà on hem emmagatzemat les nostres emociones repartides en cadascuna de les històries que ens han contat i que hem viscut i amb ells construïm universos de realitat i de ficció que ens ajuden a créixer, a entendre’ns i a entendre el món de vegades estrany i de vegades tan pròxim.
Els contes, en definitiva, són l’adob per fertilitzar el camp de la curiositat, de la imaginació, de l’aprenentatge, de la comunicació i de l’escolta… i són imprescindibles per crear un món més amorós, més just… que ens faci més feliços a tots.
