La confessió de Jordi Pujol en relació als incompliments en les seves obligacions fiscals, sense entrar en mes consideracions, i atenent a la seva rellevància en el discurs públic en relació a l’ètica i els valors, m’ha fet pensar amb quina facilitat la transgressió i l’engany poden també presidir part de la nostra existència.
No poques vegades el nostre Jo més racional i conscient gaudeix de la confusió fins a la fusió d’il·lusions i realitats, d’ambicions personals, amb familiars o socials… que guien la voluntat fins que algun fet o situació, ens senyala la manca d’acceptació interna del límit.
Per poc oberts que estiguem a la pròpia reflexió, de l’intercanvi i la relació amb els altres podem copsar i entreveure on rauen alguns dels nostres propis enganys i incoherències vitals per una no acceptació de fons del límit.
A tall d’exemplificació, la falta de límits la podem copsar…
-Quan descobrim i projectem en l’altre, allò que un no pot suportar d’un mateix.
-Quan manipulem i utilitzem a l’altre, talment objecte, foragitant la resposta respectuosa al semblant.
-Quan mentim a l’altre en allò que un té de la pròpia veritat més amagada.
-Quan parlem a l’altre d’allò que tapa els propis silencis vitals.
-Quan ens enamorem de l’impossible, fins i tot quan aquest potser és allò més odiat d’un mateix.
En definitiva, quan copsem la contradicció, intentant sostenir-se en la incoherència del dit, el fet, el pensar i el sentir. Tard o d’hora ens caldrà tallar per sortir del parany a la recerca d’una veritat no presidida per la desmesura o l’embriaguesa del propi Jo, i que amb la pròpia renúncia i acceptació dels propis límits, esdevingui motor d’estima, superació, creixement i convicció vital.
La fragilitat en la transgressió
