Aquest gener, per quinzena vegada, ens hem reunit amb els germans musulmans i hem organitzat la pregària interreligio-sa per la Pau al Parc Central de Mataró, sota de l’Olivera de la Pau. A la societat mataronina hi ha una remor de fons sorda i bruta que etiqueta tot el col·lec-tiu musulmà com a poc clar, refractari a la integració i possible portador a casa nostra de la violència terrorista. Els cristians occidentals hauríem de ser capaços de diferenciar els seguidors d’una interpretació violenta i imperialista de l’islam de la gran majoria silenciosa desitjosa d’humanitat i germanor sota la imatge d’un Déu Misericordiós que vol la Pau.
Com és natural, els que ens reunim cada any per organitzar l’acte, pertanyem a aquesta gran majoria que busca i necessita la pau i la proximitat per anar fent una sola societat cohesionada i solidària. Uns, per tradició, viuen amb gran accent els aspectes més formals i externs de les normes antigues i no adaptades ni modificades de l’Alcorà del segle VI. Altres vivim la nostra espiritualitat cristiana més internament havent passat històricament pel Renaixement, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Amb el contacte personal i l’intercanvi d’impressions però anem avançant cap aquesta societat de persones lliures i solidàries, germans i fills d’un mateix Déu.
Cal que la societat prengui mesures de seguretat per preveure accions violentes. Seria d’imprudents no fer-ho, però d’això se n’encarreguen les nostres autoritats. També tenim savis en teologia, filosofia i història que poden trobar espais immaterials de coincidència i discordança. Nosaltres, els creients d’un i altre costat, no hem de ser els de les grans idees. La nostra feina de cada dia la fem engrescant-nos i comprometem-nos mútuament a ser instruments de Déu en la implantació entre nosaltres del seu Regne d’Amor i Misericòrdia.
La feina de cristians i musulmans
