La dignitat humana o l’ésser humà com a valor absolut fan pensar en els Drets Humans, que concreten en termes pràctics la dignitat, que no té res equiparable, per això és absoluta. La dignitat no té preu, no és substituïble per una altra cosa; cada ésser humà és irrepetible. Per contra, allò que té un preu, és bescanviable per quelcom equivalent.
Així com no hi ha llibertat en abstracte, sinó llibertats concretes, també la dignitat teòrica es tradueix en possibilitats i restriccions com les enunciades en els Drets Humans. Res pot condicionar els efectes cívics concrets dels drets humans, més encara quan són acceptats arreu sense cap oposició d’ordre intel·lectual.
La dignitat va lligada a la facultat racional com a diferència humana específica. La racionalitat fa de l’humà el fi en si mateix, que no pot ser –no hauria de ser– un mitjà o instrument sotmès o depenent d’alguna altra instància, posem per cas, d’una raó d’Estat o de religions. La dignitat/racionalitat no té res per damunt d’ella.
Els drets humans i els seus efectes cívics s’arrelen en el postulat kantià segons el qual l’humà, l’ésser específicament racional, és un fi en si mateix. Aquesta concepció de la dignitat absoluta i dels drets humans divergeix d’altres concepcions de la dignitat humana, posem per cas, algunes d’inspiració cristiana, que la fan depenent de Déu, en tant que l’ésser humà està fet/creat com a imatge o imago Dei, i d’ell derivaria la sacralitat de la vida/dignitat humana.
La divergència entre ambdues concepcions de dignitat es pot il·lustrar amb crítica del filòsof i neurobiòleg Pinker contra el parer d’uns assessors de George W. Bush en Bioètica que, en nom de la dignitat humana limitaven la recerca en fàrmacs o en estratègies noves en malalties sense bon pronòstic. També la fàtua d’un cert islamisme contra Salman Rushdie, o la violència contra qui caricaturitzi Mahoma, etc., són mostres d’una dignitat humana supeditada, és a dir, no ben bé absoluta.
