Manifestacions als EUA pel dret a l’avortament

Que la democràcia dels Estats Units sigui un assumpte d’interès arreu ho sabem més enllà del magnífic text de Tocqueville. El que ara ens sorprèn és que, des de 1973, any en què es va aprovar el dret a la interrupció voluntària de la gestació, el Tribunal Suprem constituït majoritàriament per conservadors, està plantejant en aquest moment la seva abolició. Així es proposa en un esborrany filtrat a la premsa. A Amèrica, no es recorda una filtració en els 233 anys d’història d’aquest tribunal.

L’estructura política funciona d’esquenes al parer de la majoria. A la ciutadania no li ha quedat més opció que llençar-se al carrer a protestar. El 73 per cent dels americans estan a favor del dret a la interrupció de la gestació. Però aquesta majoria no podrà fer res si cinc dels jutges del Tribunal Suprem tiren endavant el que s’ha filtrat. 

Per cert, qui ho va filtrar va preferir ser lleial a la transparència i a la ciutadania abans que al seu contracte de confidencialitat. La democràcia als Estats Units no només parla d’ella, per això interessà a Tocqueville i a tots.

El cas Pegasus arriba al Congrés dels Diputats 

Creat per l’empresa israeliana NSO Group, el malware Pegasus s’infiltra en els mòbils per espiar-los remotament: la informació és poder. Amb aquest nom, malware, difícilment es pot sostenir aquell mantra de què la tècnica és axiològicament neutra, un mer mitjà, l’ús del qual depèn de qui el fa servir. El prefix, que va per davant, ja ho anuncia. Qui l’ha fet va amb males idees. Tampoc suavitza que aquest software tingui el mateix nom que el cavall alat de Zeus.

    Pegasus s’ha convertit en una arma llancívola dins del Parlament espanyol, on tothom parla de la importància de la transparència, i s’han demanat la dimissió i explicacions a la directora del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Però la qüestió és més gran i complexa. Qui espia a qui? Qui paga? Com es crea la tècnica sense la qual no prospera res? NSO Group en té l’eina (el malware). Tot plegat, però, no es resol amb proclames de transparència o amb la destitució/dimissió de la directora del CNI, sinó que va sobre el poder desbocat de la tècnica.

S’estrena ‘Alcarràs’, de Carla Simón

Guanyadora de l’Os d’Or a la setanta-dosena edició de la Berlinale, Alcarràs és la primera pel·lícula en català que rep aquest guardó, i és digne de celebració per molts motius, i tots ells tenen a veure amb els valors. El valor de ser una pel·lícula rodada en català, que està tenint l’acceptació del públic i una recaptació enorme. Malgrat que aquests valors no s’han de confondre amb els beneficis d’una pel·lícula rodada en català, segon llargmetratge d’una jove directora, té molt de mèrit.        Carla Simón sap dirigir, treu la millor part dels actors o actrius no professionals i té històries per explicar. Els valors que tracta –de la terra, de les tradicions, de la família– fan que els seus missatges siguin profunds, vertaders, i, per això, connecta i commou. El valor dels clàssics rau en el fet que parlen de temes de debò, universals. I si, a més, s’aborden de forma senzilla, amb cura, surt una gran obra coral.

És de justícia el reconeixement per la feina ben feta. Tot plegat dona esperança a les dones directores, als estudiants de cine, al cinema en català i a les sales de projecció. 

La discapacitat espera i desespera

Liderat pel Ministeri de Drets Socials, el consell de ministres ha aprovat l’Estratègia de discapacitat per al 2022-2030; l’objectiu de la qual és millorar l’atenció a les persones amb discapacitat. El propòsit és lloable: s’ha d’acabar amb els ingressos involuntaris de les persones amb trastorns psiquiàtrics, promoure la vida independent i la figura de l’assistent personal. Així ho exigia la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Aquesta estratègia és necessària i urgent perquè la realitat que viuen les persones amb discapacitat a Espanya comença una llarga llista d’espera per poder avaluar el seu grau de dependència. El que és més trist és que encara es fa amb un barem idèntic al de fa vint anys: una avaluació i un certificat que triga molt a obtenir-se i és imprescindible perquè la persona en qüestió pugui obtenir una feina. 

Les protestes de les associacions de persones amb discapacitat no s’han fet esperar. Sota el lema “espera i desespera” denuncien la llista d’espera que en alguns casos ha arribat a ser de tres anys. Confiem que l’estratègia no quedi en meres bones intencions.

Actualitat comentada per Begoña Román, professora de la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.