No tenim tot el temps

Quan ens sorprèn un amic o amiga amb una idea original, ens desperta la curiositat per anar més enllà. L’altre dia, una alumna de Batxillerat, una noia eixerida, em va preguntar per la meva edat. No es creia que jo fos el més vell de l’Institut: insistia en el fet que altres semblaven més grans. D’alguna manera, momentàniament, em va afalagar perquè a ningú li molesta que el considerin més llest, jove, graciós o treballador del que realment un és. Per saber com va acabar aquesta conversa hauran d’arribar fins al final de l’article. Em va provocar preguntes, ambdues d’abast filosòfic: (a) com sabem que som vells, que estem a l’inici d’una baixada cap a un final natural?; i (b) com és una “vida ben aprofitada”?

Sobre la primera qüestió, he llegit testimonis interessants que es poden generalitzar, de més biològics a més convivencials: ens fem grans (1) quan –en el cas dels homes sobretot– tenim més pèls del compte al nas, a les orelles o al tors i, com em recorda ara una molt bona amiga, si ens oblidem de les coses i descobrim que tenim arrugues i cabells blancs o ens pensem poder fer coses que després no aconseguim realitzar; o bé (2) quan uns marrecs ens tracten espontàniament de vostè, tot i no haver-ho mai pretès ni imaginat; o si (3) comprenem el cicle de la vida –amunt i avall– i ens concentrem en el present (en lloc de l’afany per assolir aquest o aquell objectiu); o, finalment, i ara hi vaig fort, (4) quan s’adquireix “el poder de la invisibilitat”, com si no hi fóssim. L’escriptora Chloé Delaume observa l’obsolescència del cos de la dona madura per part de tota la societat: per un efecte col·lateral del sexisme, “els mateixos homes que es mostren espontanis amb les noies d’uns trenta anys o més joves, passen ara al meu costat indiferent o donant-me una empenta”.

Adonar-nos que el temps passa, i fer-ne reflexió, és un dels trets que ens distingeix radicalment dels altres éssers vius. Sabem que la vida comença a fer baixada quan arribem a certa maduresa, la qual cosa no ens ha de fer infeliços però tampoc la podem menystenir. I aleshores cal respondre a la segona qüestió: quina és una vida que valgui la pena viure? Hi ha algun criteri per mesurar-ho? Entre els extrems de qui només parla d’anar al cel i de qui mira de gaudir del plaer físic cada segon, hi ha alguna altra opció?

He rellegit un llibre curiós, L’art de la bona vida: un camí cap a l’alegria estoica, de William B. Irvine. No soc estoic: foren massa materialistes pel meu gust, però cal reconèixer que certs consells seus són d’allò més interessants i operatius, també per al segle XXI. Zenó, Sèneca o Epictet van promoure –amb matisos– el principi d’exercir control sobre les situacions i passions que pertorben la vida. Aposten per la responsabilitat individual, la prudència i la moderació i afirmen que la felicitat s’assoleix per mitjà de la virtut, de l’exercici de les conductes raonables.

Actualment, sembla que només les religions poden oferir un catàleg de conductes que donin ordre i sentit a la vida. Ara bé, no en podem tenir prou amb una compilació de prohibicions i mandats. Cal gaudir de tot allò just i natural, sense aferrallar-se obstinadament als preceptes d’una doctrina, sent flexibles davant les circumstàncies: les coses “dolentes” que ens puguin passar no ho són en si mateixes sinó només en l’opinió que d’elles ens en fem. Cal tenir sota control només allò que depèn de mi: els judicis, les opinions i els valors, pensen els estoics.

Per cert, la noia del principi, quan li vaig confirmar l’edat real que jo tenia, va concloure: “quina llàstima!”. Volia significar que em queden menys anys de vida? No em va alterar, per això els ho escric. No és la quantitat sinó més aviat la qualitat en l’ús del propi temps i de les nostres energies el que compta, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.