“Reconèixer que necessitem tant donar
com rebre cures ens aporta el sentit
de la nostra humanitat comuna.”
El Manifest de les Cures.
The Care Collective
A l’inici de la pandèmia del coronavirus, una de les principals preocupacions, juntament amb l’ànsia per la supervivència, era poder predir en quina mesura aquest esdeveniment històric ens canviaria la vida, tant en l’àmbit personal com col·lectiu, i si aquests canvis ens ajudarien a capgirar –encara que només fos una miqueta– el rumb de la humanitat, per fer d’aquest món un lloc on tothom pogués viure-hi millor.
Era un moment tan crític que la incertesa i el patiment del present feia necessari explorar possibilitats de cara el futur. Entre els qui s’atrevien a fer pronòstics hi havia els qui sostenien que el coronavirus podria capgirar l’ordre global i que res tornaria a ser com abans; i els qui, contràriament, pensaven que la pandèmia podria accelerar la història més que no pas capgirar-la, i per això tot continuaria igual com abans, i fins i tot una mica pitjor o molt pitjor.
Però més enllà dels pronòstics que tant ens agrada fer, escoltar i repetir el que veritablement és important són les respostes que es donen davant de situacions difícils com la de la pandèmia. Cal tenir present que com més gran és el desafiament al qual ens enfrontem, més intensa, sòlida i urgent ha de ser la resposta. I és, precisament, en la resposta, és a dir, en les decisions i accions que prenem i que condicionen la vida de les persones, on podem avaluar realment el grau o el nivell de maduresa humana d’una societat. Tot i això, no podem oblidar que el concepte de maduresa aplicat a la societat és molt polièdric i no s’esgota en una sola categoria. Tanmateix, un dels elements indispensables per assolir maduresa com a societat és col·locar la cura, l’atenció vers l’altre, en el centre de la nostra organització social, perquè el fet de cuidar és una manera, si no l’única, d’humanitzar el món. La pandèmia de la covid-19 ens ha fet prendre consciència de la necessitat de les cures, de la seva visualització pública, i sobretot de l’esforç col·lectiu que haurem de fer per esdevenir una societat cuidadora.
La resposta ètica
Des d’una perspectiva ètica, la maduresa humana sempre ha d’anar lligada a la capacitat de respondre a les necessitats de l’Altre, de no restar indiferent davant de la seva vulnerabilitat i indigència, de no passar de llarg a tantes crides fetes des dels marges del camí, de no deixar encara més enrere els últims, i de no oblidar, precisament, els oblidats.
Per fer un paral·lelisme amb la situació de pandèmia que estem vivint ara és interessant recordar alguns aspectes significatius de la biografia del metge franco-suís Alexandre Yersin (1863-1943). Ell va ser el descobridor del bacil gram negatiu que provoca la pesta bubònica, per això l’any 1970 es va passar a anomenar aquesta malaltia Yersinia pestis en honor seu. La vida d’aquest metge, consagrat a combatre des del coneixement de la ciència la misèria causada per les malalties infeccioses, se sustentava en la idea que l’únic valor en la vida és el servei a la humanitat. El seu esforç, fins i tot en moments molt difícils, s’alimentava de l’anhel profund d’alliberar la humanitat del corc de les malalties infeccioses. Yersin sabia que si no s’esforçava, si no responia, hi hauria conseqüències molt greus per a moltes persones.
En aquest mateix sentit Albert Camus (1913-1960) en la seva cèlebre obra La pesta (1947) recorda que l’únic mecanisme que tenim per lluitar contra el sofriment és la solidaritat profunda entre les persones. Per això l’autor al llarg del seu relat destaca el compromís del Doctor Rieux i de tot el seu equip en la tasca incansable per salvar i acompanyar els ciutadans d’Oran, assetjats per una pesta devastadora que sembra mort per tot arreu. Rieux, el metge que rebutja la idea de Déu, creu i actua amb el convenciment que cal fer tot el possible per ajudar als altres. Camus parteix de la concepció –en paraules de Joan Fuster– que “l’home és l’únic valor absolut per a l’home”, i que davant el sofriment injust l’únic remei és practicar una “santedat sense Déu”.
Yersin a la vida real i Rieux en la ficció són dues figures que en un context d’epidèmia mortífera no es queden de braços plegats sinó que decideixen respondre amb valentia i fermesa davant la fragilitat i la vulnerabilitat humanes. Aquest preocupar-se i ocupar-se dels altres és un signe de maduresa, d’humanitat.
La cura com a resposta ètica
Per exemplificar aquest lligam entre la maduresa humana i la necessitat d’una resposta ètica és interessant recuperar el relat de l’antropòloga nord-americana Margaret Mead (1901-1978) al voltant d’una pregunta que li van formular durant una de les seves classes. Un alumne va preguntar-li quin era, a parer seu, el primer signe de civilització en la història de la humanitat. I ella va respondre que el primer signe de civilització en una cultura antiga va ser un fèmur que algú s’havia fracturat i després va aparèixer curat.
Mead va explicar que en el regne animal una cama trencada significa la mort, ja que implica que un mateix no pot proveir-se d’aliments, no disposa d’accés a l’aigua, o bé perd la capacitat de fugir del perill. Un os trencat et converteix en una presa fàcil. Un fèmur guarit, en canvi, representa que algú va romandre al costat de qui se l’havia fracturat, algú l’havia immobilitzat, i la persona va ser cuidada fins a la seva recuperació. Aquest acte de cura i protecció davant la vulnerabilitat aliena és el que ens converteix en éssers civilitzats, o dit d’una altra manera, en éssers madurs èticament.
La maduresa humana d’una comunitat és directament proporcional a la quantitat i la qualitat de les cures que és capaç de dispensar.
El que relata Mead també es pot il·lustrar a través de les restes humanes trobades al Jaciment Arqueològic d’Atapuerca. L’any 2001 va aparèixer un crani molt deformat el qual, segons els experts, patia una malaltia rara relacionada amb la fusió prematura dels ossos del cap (craniosinostosi) i que, actualment, afecta menys de sis persones per dos-cents mil habitants. Aquell crani pertanyia a una preadolescent que tot i patir una malaltia incompatible amb la vida havia sobreviscut força temps. Si va sobreviure és perquè el grup en va tenir cura. Aquest cas no és únic, n’hi ha d’altres que són l’evidència palpable, com també havia assenyalat l’antropòloga nord-americana, del vincle compassiu de la nostra natura humana des dels inicis de la humanitat. Una mostra preciosa de com la interdependència i la cura ens defineixen com a espècie. Tot i que la necessitat de les cures ha existit sempre, la pandèmia els ha donat visibilitat pública, i conjuntament hem pres consciència de la importància de les cures en la societat, i la urgència ineludible d’implementar-les.
La pandèmia: la importància de les cures
El manifest de les cures. La política de la interdependència de The Care Collective (Tigre de Paper) –grup de debat fundat a Londres el 2017–, és una lectura imprescindible per veure la urgència i la necessitat que tenim socialment de col·locar la cura al centre de l’estat i de l’economia i considera que “una de les característiques del món en què vivim és la manca de cures”. I afegeix que “la pandèmia provocada pel coronavirus no ha fet sinó subratllar la manca de cures”. La pandèmia de la covid-19 pot ser, com totes les crisis, una oportunitat per millorar –encara que només sigui una mica– la societat que tenim. I aquesta millora passa sobretot i especialment per promoure les cures.
La consciència de fragilitat i vulnerabilitat de l’ésser humà que hem adquirit durant la pandèmia, i que avui ha situat les cures en el nucli de les necessitats essencials de la societat, ens hauria de catapultar vers un altre paradigma menys arrogant i més fraternal. Enlloc de voler-nos entendre principalment des de la mentalitat pròpia de la modernitat com a subjectes autònoms, racionals i capaços de dominar qualsevol fenomen advers, ens hauríem de considerar també com a éssers interdependents, relacionals i empàtics envers els nostres semblants. Això significa que hem de preocupar-nos i tenir cura dels altres i, en especial, de les necessitats dels més vulnerables que ens interpel·len des de la seva fragilitat inherent.
La filòsofa Victòria Camps a Tiempo de cuidados. Otra forma de estar en el mundo (2021) tracta les dimensions de l’ètica de cuidar, i de la importància de les cures en el si d’una societat. Ella sosté que existeix un dret a ser cuidat i un deure de cuidar que no admet excepcions, que afecta a tothom i la seva responsabilitat ha de ser assumida individualment i col·lectivament. Camps es fa ressò dels posicionaments que consideren que la cura no és només un valor privat, sinó que és també un valor polític, públic. Les cures no poden estar relegades només en l’àmbit familiar i recaure únicament en les dones, com fins ara, sinó que les cures s’han d’estendre a l’àmbit comunitari, perquè són pròpies tant de les dones com dels homes, ja que com sosté Carol Gilligan, la filòsofa i psicòloga feminista que més ha contribuït a la teorització de l’ètica de tenir cura, “el cuidar i l’assistència no són assumptes de dones, sinó interessos humans”. Aquesta nova manera d’entendre les relacions humanes des de la interdependència representa un canvi global de la societat que no podem deixar escapar.
El llegat del coronavirus
De la mateixa manera que la pandèmia ha evidenciat la manca de cures arreu, també ha posat en relleu que la cura és el fonament imprescindible de la nostra vida en comú i que, per tant, cal situar-la en el centre de les prioritats polítiques, socials i econòmiques. Si la crisi originada pel coronavirus ens deixa com a llegat l’oportunitat de caminar cap a un sistema de relacions i reorganització social que posi en el centre la sostenibilitat de la vida i la cura com a categoria relacional i política, tal vegada potser haurem guanyat alguna cosa fonamental com a societat.
La maduresa humana d’una comunitat és directament proporcional a la quantitat i la qualitat de les cures que és capaç de dispensar. Tanmateix, no podem caure en la ingenuïtat de pensar que la conquesta de les cures serà, ara per ara, una tasca fàcil, perquè la inclinació envers l’Altre conviu, al mateix temps, amb la inclinació que menysprea o prescindeix de l’Altre.
L’endemà de les grans epidèmies
Com escriu José Enrique Ruiz-Domènec a L’endemà de les grans epidèmies (2020), “la nit de la covid-19 ens ha situat davant d’un món de camins bifurcats en el qual hem de triar, i saber com fer-ho bé”, perquè com ja hem vist al llarg de la història hi ha camins, o respostes, que condueixen a l’èxit o la plenitud i d’altres que porten al desastre o a la barbàrie.
Amb això es vol dir que si optem pel camí de la cura, és a dir, si centrem l’interès a proporcionar a l’Altre tot allò que afavoreixi el seu benestar i el desenvolupament de la seva vida els resultats seran molt diferents de si escollim el camí en el qual es “descuida” l’Altre. Aquest segon camí acostuma a generar conseqüències molt devastadores i esgarrifoses. D’aquí que davant aquesta bifurcació és important incidir en la idea de cura i interdependència per no errar el camí, atès que en la nostra societat, en nom d’interessos personals molt ben amagats, hi ha veritables temptacions per seguir l’altre camí.
Per esdevenir una societat cuidadora on l’altre sigui algú important, cal promoure l’educació en el valor de la cura i el respecte a la dignitat humana.
No podem oblidar que l’obra La pesta d’Albert Camus, de la qual ja hem parlat, es va publicar just després del final de la Segona Guerra Mundial, i el bacil de la pesta que s’apodera de la ciutat d’Oran és una metàfora del mal causat pel nazisme. Per l’escriptor francès la pesta és tota forma d’opressió creada per l’ésser humà i que condueix l’altre al sofriment i la mort. Al final de l’obra hi podem llegir: “Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, i que, potser, vindrà un dia que, per dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”.
El gran repte dels drets humans
Per tal d’evitar la repetició de les atrocitats comeses durant el segle XX la comunitat internacional, avergonyida per la pròpia perversió humana, va intentar crear un ordre nou basat en uns drets que havien de permetre la convivència humana. Set dècades després, els drets humans que haurien de ser la insígnia del nostre temps continuen essent, pel que fa a la seva aplicació, el gran repte de la humanitat, perquè en la situació actual del món estan permanentment amenaçats. Només cal donar un cop d’ull a l’actualitat per veure les vulneracions sistemàtiques que es produeixen a la dignitat humana. I com a denúncia, cada any l’associació Amnistia Internacional publica el seu informe mundial on documenta amb exhaustivitat i rigor la situació dels drets humans arreu del planeta.
L’educació en el valor de la cura
La fotografia mundial a partir de l’anàlisi d’Amnistia Internacional és desoladora. S’hi recullen les desigualtats en l’accés a les vacunes contra la covid-19 que afecten bàsicament la població dels països amb menys ingressos, es constata com la violència de gènere i la violència sexual es manté a nivells alarmants a tot el món, i com la repressió a la dissidència és cada vegada més intensa i més violenta arreu.
També es fa ressò de la continuïtat dels atacs a la població civil en diferents conflictes armats, i com aquest mateixos conflictes obliguen a milions de persones a fugir dels seus països, i haver-se de refugiar en d’altres, o bé els atacs contra minories ètniques i religioses. El reguitzell de vulneracions dels drets humans podria exemplificar-se dissortadament amb molts altres fets, com la dificultat per accedir al món del treball, a un habitatge digne, a una sanitat pública de qualitat, etc. Davant de tants inferns que cremen a la terra les actituds humanes de cura són com l’aigua que pot aturar les flames.
Per avançar en el camí de la cura, per esdevenir una societat realment cuidadora on l’altre sigui considerat algú important, és del tot indispensable promoure l’educació en el valor de la cura, i això és educar en el respecte a la dignitat humana. I en aquesta acció educativa hi juguen un paper molt important les humanitats, ja que l’humanisme ajuda a construir la base del nostre ideal de civilització. Un ideal que, sense cap mena de dubte, compta amb la cura com un element fonamental per humanitzar el món.
Ester Busquets és infermera i doctora en Filosofia. Coordinadora de formació i investigació de la Càtedra de Bioètica Fundació Grifols-UVic-UCC i membre del grup d’investigació Methology, Methods, Models and Health and Social Outcomes.