L’ordre que fa possible el desordre

Als 58 anys, un país –i una persona– hauria d’haver adquirit certa maduresa. Després de gairebé sis dècades d’existència, tant per bé com per mal, sabem qui som, què hem fet, quina aparença tenim a ulls dels altres, quins són els nostres errors i els nostres defectes. I tot i que de tant en tant encara conreem il·lusions sobre nosaltres mateixos i les nostres expectatives, som prou savis com per reconèixer que la major part de vegades es tracta només d’això, d’il·lusions. En resum, som adults. Però l’Estat d’Israel continua sent curiosament (…) immadur.” 

Tony Judt és l’autor del passatge que acabo de transcriure, fragment que forma part d’un article titulat The Country that Wouldn’t Grow Up i publicat el maig del 2006 al diari Haaretz, en ocasió del cinquanta-vuitè aniversari de la creació de l’Estat d’Israel. L’historiador jueu anglès no era ni el primer ni el darrer que feia servir la metàfora de la maduresa per cridar l’atenció sobre el comportament adolescent d’un país. 

Quan fa anys vaig llegir l’article de Judt vaig pensar que, en efecte, als cinquanta-vuit anys és impropi comportar-se com un adolescent. Estesa a altres latituds diferents de la d’Israel, però, la metàfora de la maduresa donava resultats curiosos. Què podríem dir de les centenàries Gran Bretanya, França, o de la mil·lenària Grècia, posem per cas? Deuen ser molt més que madures; deuen ser societats mortes i ressuscitades i novament mortes. 

La metàfora de la maduresa de les societats té un ús ambivalent i limitat. La fem servir, com bona part de les metàfores antropomòrfiques, per suggerir que les societats estan sotmeses a cicles d’aprenentatge que culminen en la vida adulta. Deixada enrere l’edat infantil i l’adolescència, la societat assumeix responsabilitats, no s’alimenta de llegendes i entén que la vida, i singularment la vida social, és un difícil equilibri entre el que necessites, el que vols i el que pots. O com diu Judt: sap que les il·lusions són il·lusions. 

Però, tot sovint, la de la maduresa no és, o no ben bé del tot, una metàfora antropomòrfica. De tant en tant, la fem servir només per emmascarar i alhora remarcar que una societat no es comporta políticament com a nosaltres ens agradaria que es comportés. Quan Judt cridava l’atenció sobre la falta de maduresa d’Israel després de 58 anys d’existència, en el fons expressava la seva decepció per la nefasta gestió continuada del conflicte àrabo-israelià. Dit en plata: afirmar que als 58 anys la societat israeliana tenia un comportament adolescent era una manera, enginyosa i persuasiva, de criticar la deriva política repressora i al·lèrgica al pluralisme de la classe dirigent d’Israel.

La metàfora de la maduresa està tan incrustada en les nostres estructures de pensar i sentir que s’ha entaforat, de manera força natural, en la gran conversa col·lectiva sobre la pandèmia de coronavirus que ens assetja des de fa gairebé dos anys (quan dic que “ens assetja” em refereixo tant a la pandèmia com, em temo, a la gran conversa col·lectiva). Som una societat més madura arrel de la pandèmia? Ho érem abans de la pandèmia? Es reprodueix aquí, diria, l’ambigüitat de la metàfora de la maduresa que he esmentat anteriorment.

Si tots recordéssim més sovint que la història també forma part de la realitat, potser no ens sorprendria que una plaga pugui formar part de l’actualitat.

D’una banda, ens preguntem si la societat ha adquirit la responsabilitat pròpia de l’edat adulta. Hem assumit les càrregues inherents a haver de suportar una pandèmia? Hem respost a la pandèmia com un adult que mira d’adaptar-se a les circumstàncies o més aviat l’estem vivint arrapats a una rebequeria infantil perquè les circumstàncies no s’adapten als nostres capricis? Aquestes preguntes són, en bona part, neutrals des del punt de vista ideològic. Apunten a reprimendes, de ben segur. Però no es tracta de reprimendes de caràcter polític: es critica a la societat per no haver après les lliçons de vida que teòricament ens preparaven per a una circumstància com l’actual, o per haver-les après però ser incapaços de fer els sacrificis que significa posar-les en pràctica. Som adolescents, en fi, en un context adult, tal vegada el context més adult que mai hem viscut molts dels que habitem el món en aquesta època i en aquest racó del planeta.

D’altra banda, però, l’acusació d’immaduresa està íntimament lligada a les nostres relacions, les dels ciutadans i ciutadanes, amb l’autoritat política. En aquest cas la metàfora de la maduresa s’utilitza de dues maneres contradictòries. A alguns els sembla que la incapacitat de seguir les instruccions de les autoritats polítiques en aquestes circumstàncies demostra una idea adolescent, mal formada, de l’autoritat i de la llibertat. Les manifestacions contra el confinament, les sospites contra el passaport covid o la desconfiança cega davant les restriccions derivades de les declaracions de l’estat d’alarma al Congrés dels Diputats serien símptomes d’una concepció equivocada de l’autonomia i la llibertat individual i col·lectiva. L’autoritat política en les democràcies representatives és qui pren les decisions polítiques de gran rellevància. Això no vol dir que ho faci contra els ciutadans, sinó que ho fa pels ciutadans. I quan restringeix algunes llibertats avui ho fa per tal de poder-les conservar demà. En un sentit, doncs, l’autoritat política ens protegeix de nosaltres mateixos. Això, dirà aquesta aplicació de la metàfora de la immaduresa, no és paternalisme, tampoc desconfiança antropològica. Es tracta, només, de les circumstàncies de la política: la mera interacció social, en determinades ocasions, com en una pandèmia, pot acabar destruint les societats, i l’autoritat política s’ocupa d’impedir que això succeeixi. 

A d’altres, però, els sembla que aquesta actitud de deixar-se fer és caure en un adotzenament acrític i passiu davant de l’autoritat, que ens tracta com a adolescents tot dient-nos què podem fer i què no. En pandèmia, l’autoritat s’estaria comportant, en el millor dels casos, amb pur paternalisme; i, en el pitjor, amb autoritarisme. La llibertat sempre té un preu i no s’ha de viure amb por de pagar aquest preu.

Qui són els immadurs?

Els immadurs serien els qui estan disposats a entregar la seva llibertat a la mínima que l’autoritat els ho demani, clamen uns. Els immadurs serien els egoistes socials que no volen que l’autoritat minimitzi els danys de la pandèmia, clamen els altres. La metàfora de la immaduresa posa de manifest dues visions polítiques contraposades. Curiosament –o no, com veurem una mica més endavant– no es pot dir que aquestes dues visions enfrontades corrin paral·leles a la divisió esquerra-dreta. Hi ha gent d’esquerra que considera que els immadurs són els qui protesten i gent d’esquerra que considera immadurs els qui no protesten; i hi ha gent de dreta que ídem. Tampoc la divisió liberal-conservador sembla de gaire utilitat, per les mateixes raons, per mirar d’entendre de quina manera la pandèmia toca el moll de l’os de l’autoritat política. 

El que vull dir és que aquestes categories (dreta-esquerra, liberal-conservador) són categories polítiques, en el fons, força sofisticades. Però la pandèmia revela una dimensió de la política gens sofisticada: una de les funcions més primitives –ho dic sense cap connotació negativa, és clar– de l’autoritat és mirar d’assegurar la supervivència de les societats. Vaig descobrir que la pandèmia servia per parlar de l’autoritat a un nivell bàsic i conceptualment anterior a les esmentades categories polítiques sofisticades, arran d’un article titulat Leviathan in Lockdown, de la London Review of Books. El seu autor, l’acadèmic Thomas Poole, fa notar que a la famosa i primera portada del Leviathan (1651) de Thomas Hobbes hi apareix una imatge que ha passat tradicionalment desapercebuda. 

El valor que ha de protegir l’autoritat política no és tant la llibertat com el desordre humà.

A la ciutat sobre la qual governa el sobirà, a baix de tot, al centre i una mica escorat a la dreta, hi apareixen dues figures solitàries i amb un perfil i una indumentària estranya. Es tracta, ens diu Poole, de la vestimenta típica que duien a l’època els doctors en casos d’epidèmia. A més, els carrers de la ciutat estan despoblats. Només hi circulen alguns soldats i els esmentats doctors. És possible, donades aquestes consideracions, que es vulgui donar a entendre que la ciutat està confinada per una plaga? Coneixedor de l’obra i vida de Hobbes, Poole diu que és ben possible. Dissenyada pel gravador Abraham Bosse en col·laboració amb el mateix Hobbes, la portada suggeriria que les epidèmies, plagues i pestes són, a més de la guerra i d’altres situacions caòtiques, les circumstàncies per a les quals hauria pensat Hobbes l’autoritat política en el seu sentit més elemental. Res del que està succeint ara seria aliè al que va motivar a Hobbes (o a altres teòrics polítics) a proposar una manera de domesticar el caos social a través de les institucions polítiques. Al principi del coronavirus ja hi era Hobbes!

A una part considerable de la nostra generació –entesa aquí en un sentit ampli– li sembla inversemblant que una epidèmia com aquesta exigeixi les restriccions polítiques que s’han pres al Congrés o que ha pres la Generalitat. O, més ben dit, li sembla que l’epidèmia ha estat una excusa, una mala excusa, per sotmetre’ns a un control injustificat per part de l’autoritat política. Seria la confirmació que les autoritats sempre busquen qualsevol excusa per atacar la nostra llibertat. 

L’autoritat política i les plagues

No seré jo qui negui que els excessos de l’autoritat política no hagin succeït des del març del 2020. Ho han fet. Ni tampoc negaré que aquests excessos no estiguin darrere la motivació de la crítica que esmento al paràgraf anterior. Però sospito que hi ha alguna cosa més profunda que tal vegada l’expliqui o que com a mínim justifiqui la profunda perplexitat que en alguns han generat les restriccions. Es tracta del fet que potser hem oblidat que les plagues són una de les raons fundacionals, com bé suggereix la portada del Leviathan, per a les quals –o millor dit: contra les quals– tindríem autoritat política. No és un oblit inexplicable: fa tant, però tant de temps que no teníem una plaga d’aquesta magnitud que senzillament vam oblidar que les plagues mortíferes puguin existir
–sabem que poden existir, però no ens creiem que ens puguin passar a nosaltres, que és tant, en termes psicològics, com afirmar que no poden existir–. I, sobretot, descreiem que l’existència d’una plaga tingui res a veure amb les restriccions inherents a la noció mateixa d’autoritat política. Doncs resulta que sí que hi té, i molt, a veure. Un dels pares de la nostra noció d’autoritat política, ni més ni menys, estava motivat, com hem vist, per mirar de fer minvar els estralls socials que causaven les plagues. 

Succeeix, però, que vivim una època en què tendim a creure que la realitat es limita a l’actualitat. I quan la realitat es confon amb l’actualitat la història deixa d’existir. Per què hauríem de pensar, aleshores, que una pesta forma part de la realitat si no figura en la nostra actualitat? Alguns, inclús a finals del 2021, quan escric aquestes línies, segueixen una mica incrèduls i no acaben d’entendre que el coronavirus forma part de la nostra realitat (ignoro, com crec que sempre s’ha de fer –ja em perdonareu–, els negacionistes). Si tots recordéssim més sovint que la història també forma part de la realitat, potser no ens sorprendria que una plaga pugui formar part de l’actualitat. I, aleshores, amb una mica de sort també recordaríem que l’autoritat política (i les seves restriccions) no és ni en els seus orígens moderns, ni en els nostres dies, res d’aliè a les epidèmies i al seu impacte social. Dit d’una altra manera: que la desmemòria estigui relativament justificada perquè l’actualisme és la ideologia que inconscientment i incessantment cultivem tots, no vol dir que no sigui desmemòria. 

Naturalment, res d’això exclou la mena de crítiques clàssiques a aquesta noció hobbesiana d’autoritat. Singularment, cal estar atents al fet que el Leviathan pot convertir-se en un tirà dèspota. Però les mesures preses pels governs, per més absurdes i irracionals que hagin estat, fins i tot per més que els tribunals les hagin declarat inconstitucionals, no són les accions pròpies d’un tirà dèspota. De fet, em costa veure-hi, en aquestes mesures per part dels governs, cap mentalitat maquiavèl·lica, ni tampoc tàctiques o estratègies particularment malintencionades o alliçonadores (en el sentit sàdic d’infligir un mal amb excés per tal que n’aprenguem, de com en són de dures les coses). Més aviat m’atreveixo a dir que els governs occidentals han estat víctimes del mateix mal que els seus crítics: la desmemòria. I ha estat aquesta darrera la que els ha dut a l’estultícia. També els governs han oblidat que les plagues poden formar part de la realitat i hi han respost amb exageració i amb certa arbitrarietat. 

Jo, sigui com sigui, no puc treure’m del cap la sospita que les mesures dels governs occidentals molesten seriosament –és a dir, més enllà de la sulfuració inicial que patim tots en el moment d’assabentar-nos que haurem d’alterar la nostra rutina diària– només a dos grups de persones: a aquells a qui molesta qualsevol cosa que faci el govern i els intel·lectuals. O sigui, si deixem de banda a l’oposició, les mesures incomoden més al concepte de llibertat que a la llibertat. 

Contra els dèspotes, la recerca de l’harmonia

És possible que m’equivoqui amb aquesta darrera observació. Però en la meva experiència d’aquests gairebé dos anys, totes les mesures restrictives que ha pres el govern, fins i tot les més injustificades i lesives, no han aconseguit desfer la raó per la qual l’autoritat política està al meu entendre justificada: una autoritat política compleix la seva funció si l’ordre social que imposa contribueix de manera decisiva a preservar el desordre humà. El valor que ha de protegir l’autoritat política no és tant la llibertat com el desordre humà o, millor dit, la possibilitat del desordre humà: el conjunt ètic incoherent d’accions, omissions i paraules pel qual es distingeix la vida humana. Malgrat les aparences, la gran i última obsessió dels tirans i les dictadures no és acabar amb les llibertats sinó amb el desordre humà. Res irrita més als dèspotes que l’absència d’harmonia. 

Els dèspotes miren d’imposar un ordre que ataca el desordre humà. Però l’autoritat política –i remarco l’adjectiu per fer entendre que la tirania i el despotisme no són autoritats polítiques sinó més aviat antipolítiques, tot i que això és llarg d’explicar i se m’acaba l’espai– instaura una mena d’ordre institucional i social que possibilita el desordre humà. I pel que jo he pogut observar aquests darrers dos anys, el desordre humà –moltes vegades disfressat de comèdia humana– segueix vigent. O sigui que tant si és per omissió com si és per acció, els governs continuen imposant l’ordre que fa possible el desordre humà. Potser en això consisteix una societat madura: tenir capacitat per entendre que hi ha desordres que són un bé i desordres que són nocius. Diuen que hi ha episodis dolorosos que et fan madurar. No soc gaire optimista, però potser la pandèmia ens permetrà tenir més clarividència a l’hora de distingir els desordres pútrids dels desordres il·luminadors. 

Pau Luque és assagista i professor de Filosofia del Dret a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. Expert en la relació entre la filosofia, la literatura i la moral.

Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.