La pandèmia pot suposar una amenaça important per les democràcies liberals. La por, que està inexorablement vinculada a la propagació del virus, pot empènyer alguns ciutadans cap a posicions més autoritàries. No seria la primera vegada a la història. De fet, no és només la por sinó que les demandes de mesures efectives, tècniques i de gran abast poden afavorir també el suport de lideratges més forts i centralitzats que no necessària-ment respecten els drets i les llibertats individuals. Fins i tot, de manera més general, algú podria preguntar-se si els règims autocràtics estan més ben equipats que no les pròpies democràcies per fer front a una pandèmia.
Per investigar algunes d’aquestes qüestions amb alguns col·legues de la Universitat de Barcelona (l’estudi està fet juntament amb Andreu Arenas, Albert Falcó i Jordi Muñoz) vam posar en marxa un estudi amb enquestes i experiments online, amb una mostra representativa per a tota Espanya, a finals de març –durant els dies en què el virus es contagiava a més velocitat–. L’objectiu era entendre com la propagació del virus podia modificar les preferències polítiques i democràtiques dels enquestats. Un cop analitzades les dades, els resultats no són massa optimistes. Més aviat confirmen la hipòtesi que davant l’exposició a la Covid-19 els ciutadans afavoreixen més els lideratges forts i jeràrquics, donen més valor a solucions tecnocràtiques i redueixen la seva confiança en el govern i el propi sistema democràtic.
En primer lloc, comparem la resposta dels ciutadans davant la covid-19 amb altres riscos o amenaces que suposen reptes interdependents similars com el canvi climàtic o els atacs terroristes. Davant la covid els enquestats prefereixen una resposta centralitzada pel govern central i no de la Unió Europea. De manera que es prefereix una resposta nacional i no s’afavoreix la cooperació internacional. En segon lloc, trobem que les persones directament exposades al virus (en tenir algun familiar o amic que hagi donat positiu) desconfien més del govern central, de les institucions europees, valoren menys el sistema de govern democràtic i a la vegada prioritzen una resposta autoritària a la pandèmia.
En tercer lloc, comparant les respostes dels enquestats amb la seva mateixa resposta en una enquesta de gener, veiem que ara els ciutadans afavoreixen més les mesures tecnocràtiques. En concret, els ciutadans diuen preferir lideratges forts i eficients, una aproximació tècnica als problemes públics i responen més freqüentment que és millor tenir experts i no polítics prenent decisions. Aquest canvi cap a preferències tecnocràtiques és especialment fort per les persones que han estat directament exposades al virus. També documentem un canvi en les virtuts apreciades en els polítics: els ciutadans diuen ara preferir polítics amb capacitat i experiència, i en canvi valoren menys la honestedat i que siguin propers. Finalment, els ciutadans són més partidaris d’una resposta jeràrquica i disciplinada i no pas cooperativa i horitzontal davant del virus.
És cert, però, que aquest canvi en les preferències i actituds dels ciutadans cap a posicions més tecnocràtiques i jeràrquiques podria ser un efecte limitat al curt termini. Dit d’una altra manera, podria ser que una vegada superada la crisi i l’afectació inicial, els ciutadans retornessin a posicions més prodemocràtiques i menys tecnocràtiques. Una altra possibilitat, més preocupant, seria que l’efecte inicial es congelés o cronifiqués i els ciutadans adoptessin de forma permanent preferències menys democràtiques. Allò important, doncs, és documentar quin és l’efecte a llarg termini. Perquè si l’efecte és permanent pot tenir conseqüències negatives respecte la pròpia legitimitat i exercici del poder polític democràtic.
