Els progressistes s’identifiquen fàcilment els uns als altres, encara que no es coneguin de res, quan un d’ells comença a criticar l’individualisme imperant a la societat actual en totes les seves formes i extensions. Qualsevol referència al fet que vivim consumits pel consumisme més voraç, o en ciutats dormitoris i indiferents al dolor dels veïns, o en entorns laborals presidits per la llei del més fort, o en sistemes educatius que premien la competitivitat, o en relacions socials egoistes, la valoració negativa de l’individualisme funciona perfectament com un segell d’identitat progre. S’ha de dir, però, que, en això, l’ideari d’esquerres s’acosta al conservadorisme de tota la vida que sempre ha sospitat del poder de l’individu sense control social.
Sigui com sigui, la conclusió més cobejada d’aquesta inesperada comunió ideològica entre progres i carques acostuma a ser algun al·legat més o menys elaborat contra l’individualisme, el gran virus que recorre occident i que està colonitzant la resta del món. També en llocs tan llunyans i suposadament purs com el cor d’Àfrica o l’Àrtic; així, quan veiem per la tele un nen africà o un menut esquimal amb un mòbil a la mà saltant d’alegria, ens alarmem i confirmem el nostre inqüestionable pronòstic: l’individualisme, el capitalisme [el conservadorisme liberal no arriba aquí tan lluny] i la globalització, en una mena de totum revolutum, estan espatllant el món, apartant-lo de la seva puresa originària, de la virtut virginal de les comunitats primitives on imperava una idíl·lica economia basada en la cooperació i no en la competició.
En tertúlies de carrer, ràdio i whatsapp, i en twitters, pamflets, assajos i moltes reputades aules universitàries, quan abracem les proclames contra l’individualisme ens sentim lúcids, moralment superiors, convençuts que hem detectat el moll de l’ós de la depravació moral de la societat actual, i immediatament enyorem retornar a la comunitat primigènia de la qual teòricament van sorgir totes les civilitzacions. Molta gent ho intenta portar a la pràctica sense esperar a una revolució que no sembla arribar mai. El retorn al ruralisme, a les cooperatives, als ateneus, a l’assemblearisme, al poliamor, són intents, tots ells, de recuperar una vida i uns valors comunitaris pressumptament perduts, o esclafats per l’ogre de l’individualisme.
No pocs neocomunitaris acostumen a ignorar, però, els grans avantatges de l’individualisme, l’inestimable antídot modern contra les formes més opressores del comunitarisme tradicional (en totes les seves versions de classisme, masclisme, puritanisme moral, i d’imposició religiosa i ideològica). L’individualisme va néixer (a Occident, el bressol dels etnocentrismes més odiats) com a reivindicació de la llibertat individual, sí, la que permet a un individu pensar lliurement per si mateix contra tot dogma i perseguir la seva pròpia felicitat sense el dictat, la censura i el control de la comunitat; la que permet fins i tot ser àcidament crític amb l’individualisme [sovint, jo mateix m’incloc entre els que practiquen aquest tipus de crítica, encara que avui no sigui el cas].
No hem d’oblidar que, malgrat les bones intencions dels neocomunitaris postmoderns, el retorn més freqüent i massiu a la comunitat que estan vivint les societats individualistes actuals no és gaire bucòlic, i està encapçalat per les mil cares del populisme més adoctrinador i del nacionalisme més tancat i excloent. Hem passat de la lluita moderna contra l’opressió del ramat a la crítica sovint ferotge a l’individualisme i, posteriorment, a un renaixement dels comunitarismes alienants. I tot això enmig de l’encant peremptori i efímer dels futurs mòbils amb 5G i la recerca sempre costeruda de la llibertat i la felicitat individual dins de la comunitat anhelada.
