Fa unes setmanes prop de tres mil persones van assistir a un concert al Sant Jordi Club de Barcelona. Anaven a escoltar les cançons d’una jove cantant japonesa que triomfa al seu país natal. Es tracta d’una artista de la qual s’explica que ja ha guanyat cent vint milions de dòlars, que té més de 2,3 milions de seguidors al Faceboook, que estrelles com Lady Gaga la volen com a telonera i que el seus seguidors omplen grans recintes no només al Japó, sinó també a grans ciutats dels Estats Units. Es diu, també, que aquesta cantant té un repertori de més de cent mil cançons!
Si no fos per aquesta darrera dada, podríem pensar que estem davant d’una nova diva mundial de la cançó. Fins aquí, res de nou. Però imaginar una artista que tingui un repertori de més de cent mil peces ja ens alerta. I és que la cantant que va actuar a Barcelona fa unes setmanes no és altra que la Hatsune Miku: una cantant virtual!
Va néixer com una aplicació informàtica de veu artificial, pensada perquè els seus usuaris poguessin composar les seves pròpies cançons. Aviat, la seva empresa creadora (Crypton Future Media) va decidir afegir al programa de veu la imatge d’una noia d’estètica manga. I allà va començar la fulgurant carrera de la Hatsune Miku. Si fa alguns anys ens haguessin dit que això passaria (que una estrella del rock seria un programa informàtic) és molt probable que haguéssim opinat que era impossible. Però la tecnologia canvia ràpidament.
Aquell any es va formular la Llei de Moore. Gordon Moore era un enginyer nord-americà que va fer la següent predicció: “El nombre de transistors en un circuit integrat es duplica aproximadament cada dos anys”. Actualment molts experts citen la Llei de Moore per afirmar que la capacitat de computació es duplica cada any. O, dit d’una altra manera, la potència dels ordinadors creix de forma exponencial.
Parèntesi: fa uns mesos Google va anunciar que havia desenvolupat un sistema de computació quàntica capaç de realitzar en dos-cents segons aquells càlculs que el superordinador més potent del món trigaria més de deu mil anys a realitzar. Davant d’això, dir que la potència dels ordinadors creix exponencialment és una previsió que es queda molt, molt curta.
Sigui com sigui, el cert és que aquesta realitat ens aboca a un futur de grans canvis. No fa pas tants anys que ens hagués semblat impossible, per exemple, tenir la facilitat de veure la pel·lícula que ens vingui de gust sense moure’ns del sofà. O anar al concert d’una cantant virtual!
Les anomenades noves tecnologies han canviat molts oficis i negocis, i ara mateix ja és impossible imaginar algun àmbit de la nostra vida o de l’economia en què no hagin repercutit o en què no hi puguin influenciar en el futur. Fins i tot són presents en sectors econòmics que aparentment no tenen res a veure amb la tecnologia. Fa unes setmanes, en una conferència, vaig escoltar un expert que explicava que, gràcies als avenços en la computació, ara ja som capaços de produir autèntiques hamburgueses de vedella… sense vedella! Vet aquí una clara amenaça a un sector, el ramader, que mou molts diners arreu del món.
I ara podríem debatre si tot això és bo o dolent. Però no seria un debat ben enfocat. Perquè aquesta evolució de les noves tecnologies, aquest creixement desbocat de la capacitat dels ordinadors, no és ni bo ni dolent: és una realitat! Una altra cosa és veure a quins interessos serveix, i en mans de qui està. I això sí que ens hauria de preocupar… abans que un ordinador ho faci per nosaltres!
