Quan plou sobre mullat

No sabem, encara, com serà el món post-covid. Malgrat que alguns filòsofs i pensadors s’estan aventurant a fer pronòstics, el cert és que sempre hi ha un marge d’incertesa. Tot i això, sí que comencem a tenir evidències que la crisi sanitària i econòmica provocada per la covid tindrà conseqüències greus. De fet, en alguns aspectes econòmics i socials és cada vegada més evident que la covid està actuant ja com un “gran amplificador” que està accentuant i aprofundint tendències i divisions que ja existien abans de la pròpia pandèmia. El propòsit d’aquest article és subratllar les línies divisòries que la pandèmia està fent encara més visibles.

Primer, les desigualtats econòmiques i socials. Si la tendència abans de la pandèmia ja era un augment de les desigualtats, ara les desigualtats econòmiques estan reforçant-se encara més. La raó d’aquest reforçament és que la crisi de la covid afecta desproporcionalment els treballadors precaris i les famílies amb dificultats econòmiques —alerta sobretot a les famílies amb infants–. Mentre que, paradoxalment, les famílies amb més ingressos han vist fins i tot augmentar els seus recursos. Va passar una cosa similar amb la crisi del 2008, que va tenir un impacte molt asimètric i focalitzat en treballadors joves i sense contractes permanents. Un altre exemple és el tancament de les escoles, que hauran aturat la seva activitat presencial durant mig any, i sabem que això té un impacte especialment negatiu per les famílies amb menys recursos.

Segon: una altra fractura que s’està accentuant amb la pandèmia són les desigualtats per gènere. Abans de la pandèmia les desigualtats de gènere eren ja estructurals. Les diferències salarials, de promoció laboral, de presència en tasques directives, de lideratge i representació o de distribució de tasques domèstiques eren significatives i les dones no gaudien de les mateixes oportunitats. En aquest context, la crisi de la covid ha tingut un impacte especialment negatiu per a moltes dones perquè ha carregat en elles les tasques de la llar, les cures dels infants i de les persones grans. Disposem ja de dades que mostren com durant la crisi han estat les dones les que han assumit la major part d’aquestes tasques. Així, la fractura anterior també s’ha reforçat perquè les dones han hagut d’assumir càrregues addicionals.

Tercer, les tendències autoritàries d’alguns governs i encara més preocupant, les preferències autoritàries d’alguns ciutadans. El cas de Victor Orbán a Hongria potser sigui l’exemple més clar. Un polític amb clares tendències i pràctiques autoritàries — ja evidents abans de la pandèmia— que ha aprofitat la crisi de la covid per decretar un estat d’emergència que li ha permès governar amb mesures d’estat d’excepció eludint tota mena de control parlamentari. Però no només és preocupant el cas d’Hongria: en molts altres països els propis ciutadans semblen haver-se decantat cap a posicions més tecnocràtiques, afavorint lideratges forts i una resposta hobbesiana a la pandèmia.

Quart, les tendències a la polarització política també s’han agreujat. Una de les incògnites és veure com evolucionarà la situació als Estats Units, on el president Trump ha menyspreat i perseguit les protestes democràtiques per l’assassinat de George Floyd. És evident que Trump ha intentat instrumentalitzar les protestes per desqualificar-les i propiciar un lideratge basat en la llei i l’ordre. La conseqüència d’això, però, és un aprofundiment de la polarització política. Fins al punt que alguns es pregunten si, arribat el moment que Trump perdés les eleccions presidencials del novembre, acceptaria o no la seva pròpia derrota. La democràcia passa pel consentiment dels perdedors i un escenari de forta polarització pot dificultar aquest consentiment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.