La benedicció de la catàstrofe

La vida està plena de paradoxes, i aquesta pandèmia que estem vivint no n’és una excepció. Hi ha dolor, patiment, indignació, desencís, por, incertesa, mort, individualisme… però també oportunitats, creativitat, solidaritat, renovació, resignificació… possibilitats de saber trobar la llum enmig de la foscor. I sovint, aquesta capacitat de poder veure la benedicció en mig de la catàstrofe, la saben copsar millor els qui tenen un cor senzill i humil.

Treballo en una entitat que atén a dones que viuen en contextos de prostitució i/o tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, col·lectiu altament estigmatitzat i invisibilitzat a qui la covid ha devastat especialment. Dones que s’han quedat sense ingressos en la seva ressentida economia submergida, en una situació en què tampoc disposen d’estalvis. Amb deutes desaforats que han de retornar als seus proxenetes i que han augmentat davant la impossibilitat de poder pagar els lloguers de les habitacions o de les places dels clubs on exercien.

Dones que han quedat totalment desprotegides, sense possibilitat de poder optar a cap tipus de prestació o ajut per trobar-se, majoritàriament, en situació administrativa irregular en el nostre país. Algunes han estat expulsades dels clubs o pisos on treballaven quedant en situació de sense llar i la majoria d’elles sense recursos per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació i salut. Però curiosament, tot i la duresa de la situació, i sense anul·lar tots els factors estressants assenyalats, també moltes expressen que la covid les ha permès aturar la seva activitat i experimentar una pau i benestar interiors pel fet de no exercir.

En general s’ha produït en elles un procés de presa de consciència de l’alta precarietat en què vivien, manifestant-nos la urgència de cercar una alternativa laboral per no haver de tornar a l’exercici de la prostitució. La covid ha suposat un punt d’inflexió en les seves vides que suposa una certa crisi, ja que la mirada cap enrere les retorna a la presa de consciència d’un patiment i malestar al qual no volen tornar, però el futur se’ls planteja com un abisme d’incertesa difícil de gestionar. Algunes d’elles reben pressions per part dels clubs o dels pisos on exercien perquè tornin i malgrat tenen clar que no ho desitgen, de moment no han tingut més remei que fer-ho. Això sí, amb la voluntat ferma de començar a fer passes per abandonar l’activitat.

Mentre molts continuem entestats en no modificar ni un bri els nostres hàbits, costums, i activitats, com si el desastre de la pandèmia ens fos totalment aliè, hi ha qui, en la més radical indigència, fa un salt al buit i opta per construir-se un nou futur, malgrat sigui a la deriva.
Davant l’obstinació dels qui, empipats, repten cada dia les mesures restrictives que ens imposen pel bé comú, em pregunto si realment hem entès alguna cosa. Em pregunto on han quedat els bons propòsits i les grans reflexions sobre el sentit de la vida i els valors essencials que ens fèiem en plena primera onada de la pandèmia. M’ho pregunto i jo mateixa m’atemoreixo de les respostes.

Però quan contemplo la vida d’aquestes dones se m’obren escletxes de confiança. I és que, malgrat la pena ens acorrali per tot arreu, ens queda la decisió interior de sumar-nos a la benedicció i a l’alegria. No a l’alegria banal i efímera, sinó a l’alegria serena construïda a cops d’esforços i voluntat per no deixar-nos arrossegar pel desànim i les dificultats. L’alegria i la benedicció que neix de saber posar un sentit enmig de la catàstrofe. La que sap construir el futur amb esperança.