La interioritat de l’ésser humà

Primer intentem definir els tres conceptes del títol d’aquest article. Comencem per ésser. Diuen els diccionaris que té més de catorze significats. Parteixo d’allò que existeix i és fruit d’evolució inorgànica com orgànica en el microcosmos i el macrocosmos.  El segon, humà. Aquest en té poques. És un ésser viu que el caracteritza la parla.  El tercer mot, interior té més de dotze significats diferents. Parteixo d’allò més endins o allò que se sent en fondària.

Així doncs, em quedo amb aquest “ésser humà que és parlant” i s’adona gràcies a la paraula que té un doble accés a la realitat. A més té la capacitat  de silenciar-ne un per contemplar l’altre i aquest el porta al seu interior silenciós, a allò més íntim del més íntim. Només es realitzarà, madurarà,  esdevindrà en totalitat si té en compte aquestes dues dimensions.

Això que acabo de dir en paraules, crec que amb una metàfora puc fer-ho més comprensiu. Imaginem-nos que en una branca d’un arbre hi ha dos ocells. Un pica per menjar i juga, l’altre contempla la bellesa de la natura. Aquest quadre el veiem per parts, però és un tot. És a dir, tots dos ocells són necessaris, imprescindibles, per a la totalitat. Així és l’ésser humà, gràcies a la paraula.

La capacitat de parlar és una dada biològica; és donada, pertany a la natura. I el context produeix l’idioma o la llengua, i aquest és cultural, producte de l’ésser humà. Aquesta realitat de tot ésser humà en ser-ne conscient, variables segons les etapes de la vida, l’ajuda a veure que no tot és menjar, dormir, treballar, divertir-se, fer l’amor i d’altres afers humans, sinó que cal també contemplar l’exterior i l’interior silenciosament, sense neguits i presses. I per aquesta indagació pregona l’ésser humà viu i constata que té una intimitat o fondària. I s’hi troba, l’embolcalla, l’abraça. És un silenci parlant: una qualitat que li fa viure la Totalitat.  

Podem descorir que la interioritat de l’ésser humà és una dimensió de l’existència que cal cultivar  per a esdevenir en el procés de creixement un ésser humà madur, complet i integral.  Normalment encanta i atrau més l’ocell que pica, menja i juga, que és necessari, però també n’hi ha un altre, el que contempla silenciosament, igual de necessari que l’altre. No són les dues ales imprescindibles perquè l’ocell pugui volar?

Ara bé, en escriure aquestes ratlles sóc  ben conscient que la  dinàmica embogida de la societat occidental, que és la nostra, només es preocupa perquè l’ocell que pica i menja pugui trobar sempre de tot i més, per bé que no ho necessita. I li posa al seu entorn tot de soroll: publicitat, pors, informacions tòxiques, limitacions de moviment mental i físic, entre altres aspectes. I això perquè no vol que s’adoni que té una altra dimensió tan necessària, malgrat que pugui ser aparentment inútil (per tant, no rendible econòmicament) a la qual li té por. I d’aquesta dimensió en neix una visió diferent de la realitat que no afavoreix  el consumisme ni l’obediència passiva i és camí d’autonomia.

Intentem fer un pas més. No en va, un llibre matriu de la cultura occidental, la Bíblia, disposa que el setè dia sigui per reposar de tot. En aquell moment, no hi havia vacances ni d’hivern o de Nadal, ni de primavera o de Setmana Santa, ni d’estiu o d’agost. A l’ésser humà, que té la paraula per a fer silenci, li cal repòs i calma. Trobar-se amb si mateix. Prendre un altre nivell de consciència: ser conscient que és més profund i de fondària i que necessita més interioritat o intimitat; com  l’ocell que contempla allò que és gratuïtat, però de necessari que l’ocell que busca el menjar.

Quan l’ocell que consum, convençut que és la totalitat, protagonitza fugides d’estudi o circumloquis,  hi ha, malauradament, un fort autoengany. Aleshores, l’altre, el que contempla, sen’adona que només amb el silenci, estigui on estigui (muntanya amunt o caminant pels carrers de les grans ciutats), és el camí. I m’atreveixo a ser agosarat si dic que la pandèmia o sindèmia  ha facilitat a molts éssers humans el descobriment d’aquest ocell contemplatiu. I és ben cert que l’únic camí per viure’l és el silenci. Teresa Guardans (1956), humanista catalana, professora i membre del Centre d’Estudis de Tradicions de Saviesa a Barcelona, ens dona una eina. Acaba de publicar: Silenci (San Pablo Comunicación, 2021). Un llibret valent i coratjós per fer silenci en plena ciutat.

La interioritat de l’ésser humà és aquesta realitat tan imprescindible que porta a evitar moltes molèsties i disfuncions psíquiques o certs malestars emocionals. Segons estadístiques  oficials, el coronavirus ha fet emergir un 45 per cent de quadres d’ansietat com de depressions. Malestar físic, certament sí, però ocasionat per un món emocional alterat i manca d’interioritat,  també.

L’article es publica quan ens trobem en plena Setmana Santa.  Què significa aquest bullit cultural? El nou paradigma global ens afirma que la interioritat és una dimensió intrínseca de tot ésser humà. Gratuïta, sí i sortosament, però necessària també. Aquesta és donada si es busca: són els buscadors de la fondària. N’ets un d’ells?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.