La basílica del Sant Sepulcre, a Jerusalem, és un dels llocs més sagrats per a la cristiandat, i ha estat víctima de diversos enfrontaments religiosos pels diferents canvis de poder. Amb la voluntat d’establir una certa pau, avui, les diferents comunitats religioses que s’hi vinculen encara mantenen l’acord de l’Statu Quo.
La basílica del Sant Sepulcre no només atrau milers de creients, sinó que també acull sis branques de la religió: l’ortodoxa grega, l’armènia, la catòlica, la copta egípcia, l’etíop i la siriana. Com podem deduir, aquesta varietat implica, forçosament, una convivència en aquest temple compartit.
Si fem una mica d’història, el temple està construït sobre el que, en temps dels romans, va ser una pedrera on es feien execucions públiques, i l’estructura data de les croades. El que avui es coneix com a Israel i els territoris palestins estaven sota el domini de l’Imperi de Bizanci, cosa que explica la forta presència de les esglésies ortodoxa grega i armènia, per la seva proximitat amb Constantinoble.
Quan els musulmans van conquerir aquesta regió cap al segle VII, després d’intervals de persecució i de tolerància cap als cristians en els quals el Sant Sepulcre va ser destruït i reconstruït, van aparèixer les croades. I amb les croades van arribar els cristians llatins (catòlics).
En aquell moment, el cisma entre Roma i Constantinoble (la separació entre els cristians d’Occident i d’Orient) ja s’havia donat, i això va fer més profundes les divisions i recels entre aquestes comunitats. Però les croades van fracassar i, fins a finals del segle XVIII, l’imperi otomà va dominar la zona.
Després de passar per tantes mans, les disputes pel control del Sant Sepulcre i dels altres llocs sagrats van continuar provocant conflictes no només amb els musulmans, sinó entre els mateixos cristians en els segles següents. Alguns d’aquests enfrontaments van ser sagnants i a gran escala.
Per tal d’intentar posar fi a aquests conflictes, el sultà otomà Osman III, que tenia el control de la regió, va distribuir entre les esglésies ortodoxa grega, l’armènia i la catòlica, la propietat i custòdia de la també coneguda com a Església de la Resurrecció, així com de l’Església de la Nativitat i altres llocs religiosos.
També van acordar que les diferents confessions cristianes que havien estat a la zona i veneraven aquests llocs, com els coptes, els sirians i els etíops, ho podrien continuar fent. I per això es van definir els espais, els horaris i la durada dels rituals per a cada comunitat. Aquestes normes es coneixen com l’acord Statu Quo, que defineix que qualsevol canvi en aquests espais s’ha d’acordar de manera unànime. Qualsevol incompliment es castigaria amb la pèrdua de drets dins del temple.
Un acord vigent
Tot i que no hi ha gaires detalls escrits sobre aquest acord, es tracta d’un pacte que data d’èpoques remotes, de l’any 1757 aproximadament. Al llarg de la història, diversos tractats han ratificat el pacte de Statu Quo, tanmateix, els detalls no estan escrits enlloc, sinó que es basa en les tradicions i la cultura. Aplicar aquest acord no ha estat una tasca senzilla. La desconfiança i les rivalitats entre les diferents comunitats han continuat i continuen provocant friccions, si no topades directament.
