L’exvicepresident de Costa Rica i secretari general del Instituto Internacional para la Democracia y Ayuda Electoral (IDEA) adverteix que estem en un moment crític per a la democràcia.
La covid-19 posa en risc la democràcia?
La pandèmia planteja tres riscs intensos per a la democràcia que abans ja navegava en aigües complicades. Un primer grup de perills està lligat a l’expansió indeguda dels poders d’emergència que molts sistemes democràtics estan fent servir per alleugerir una situació excepcional com aquesta. Els sistemes d’emergència, en una situació com l’actual, s’han d’activar de forma temporal, han de ser proporcionals al context i han d’estar subjectes a controls per part del Parlament i dels poders judicials. Actualment, però, veiem com en alguns països els poders d’emergència s’usen més enllà de quotes raonables. Personalment, em preocupa la utilització de potestats d’emergència per atacar la premsa independent, quan ara més que mai és imprescindible que la informació circuli de forma lliure, ja que només així la ciutadania pot prendre decisions respecte el seu comportament i el seu benestar sustentada en evidències.
Aquest seria un primer risc: un ús indegut dels poders d’emergència. I el segon?
Un segon grup de perills estan lligats a l’alteració dels calendaris electorals. Quasi setanta països, per raons que en podríem dir raonables, han posposat comicis que estaven programats per diversos moments d’aquest any, però aquesta no és una resolució sostenible en el temps. Es poden posposar eleccions però sempre amb l’expectativa que en algun moment o altre se celebraran. Quan l’aplaçament es perllonga massa existeix el risc que esdevingui una crisi institucional. Per tant, aquesta és una decisió que s’ha de prendre amb molta cura. Per altra banda, també és cert que els estats que han decidit celebrar eleccions en plena pandèmia han tingut experiències problemàtiques. Per exemple, a França, on a finals de juny es va celebrar la segona volta de les eleccions municipals, els nivells de participació es van desplomar. En conclusió, qualsevol decisió que es prengui genera problemes, però l’alteració dels calendaris electorals s’ha de fer amb molta cura, especialment si tenim en compte que a molts països les eleccions, a part de ser l’instrument més bàsic d’exercici dels drets polítics per part de la ciutadania, són també l’eina més primària per solucionar conflictes polítics i socials en moments d’alta pressió com ho és l’actual. Són una vàlvula de seguretat.
I el tercer grup de risc?
El tercer tipus de perills estan lligats a la possibilitat d’inestabilitat política i a què apareguin problemes d’ordre públic com a conseqüència de la greu crisi econòmica a la qual estem immersos. Aquest grups de riscs encara no s’ha manifestat, però amb tota seguretat es produiran els propers mesos i anys i per això ens preocupa molt. Aquest grup és segurament el més problemàtic.
Tots els països en més o menys mesura pateixen aquests tres tipus de riscs? Estem parlant d’un problema global?
La crisi de la democràcia es manifesta de diferent manera a cada país. Ara bé, sí que és cert que aquests riscs es manifesten amb més potència en aquells països on abans de la pandèmia ja tenien condicions preexistents de debilitat democràtica, és a dir, que patien un deteriorament de la seva qualitat democràtica. Aquests estats són molt més vulnerables a les pressions que està generant la pandèmia. El cas d’Hongria és un exemple obvi. Aquest és un país que en la darrera dècada ja ha patit un procés de degradació evident del sistema democràtic, per tant, no és sorprenent que davant l’arriba de la pandèmia el govern aprovi poders d’emergència sense data de caducitat. En aquest país la pandèmia permet un increment de l’autoritarisme. Ara bé, fins i tot en aquells països on els poders d’emergència s’han usat de forma adequada hi ha un risc preocupant: ens estem acostumant a què els poders d’emergència siguin la nova normalitat en els sistemes democràtics i no perquè un líder autoritari els imposa sinó perquè la ciutadania atemorida ho consent. Dit d’una altra manera, ens estem tornant immunes a un paper de l’Estat molt més invasiu respecte la nostra privacitat i en l’exercici de la nostra llibertat. I, aquest sí que és un risc molt general.
Vostè parla “d’immunitat” de la ciutadania. Quines raons hi ha per explicar la poca resposta de la ciutadania respecte aquestes actituds governamentals?
Aquesta és una discussió complexa. Ara sortir al carrer no és impossible –com hem vist amb les manifestacions antiracistes vinculades al moviment Black Lives Matter–, però les limitacions sanitàries han fet aparèixer noves formes més sofisticades d’activisme i d’organitzacions cíviques a través de les plataformes socials. I això –com moltes coses noves que ens ha portat aquesta pandèmia– arriba per quedar-se. En aquest aspecte, no sóc pessimista. Crec que hi ha possibilitats de reacció social. Ara bé, la condició sine qua non de l’activisme és que la gent senti que té alguna raó per manifestar-se i aquest pot arribar a ser el problema. La ciutadania podria acceptar com una qüestió quotidiana la invasió de l’Estat. De fet, aquesta tendència s’ha demostrat històricament: quan el termòmetre de la incertesa social puja, brolla un impuls humà natural de buscar l’abraçada d’una figura autoritària sota la qual protegir-se. Dit d’una altra manera, la gent prefereix la dictadura al caos. Però en quins nivells d’incertesa els ciutadans comencen a trobar atractives les solucions autoritàries? No se sap.
La història, però, també ha demostrat que quan en moments d’incertesa s’ha optat per la via autoritària el futur encara ha estat més caòtic.
Cert. Avui la magnitud de la crisi és tan gran que moltes societats es veuran obligades a renegociar el seu contracte social, la distribució de càrregues entre grups socials i la relació entre Estat, societat i mercat. Només els països que siguin capaços de fer això podran sortir d’aquesta crisi amb institucions polítiques més democràtiques, amb estructures econòmiques més justes i societats més inclusives. Això, més o menys, és el que va passar a Europa després de la Segona Guerra Mundial. En canvi, l’opció contrària és terrible. Si ens quedem tancats en un cicle d’autoritarisme, violència i inestabilitat política, repetirem la història que va passar en alguns països just després de la Gran Depressió. Ambdós resultats tenen precedents històrics, per això és important que en aquest moment els països apostin per processos de diàleg social i polític.
Al segle XX estava més clar quins països eren democràcies i quins països eren dictadures. Ara no tots els països d’aparença democràtica ho són realment. Això dificulta l’anàlisi?
Sí. Els darrers anys ha aparegut amb força una nova categoria: els règims híbrids. Fa quaranta anys eren casos residuals, ara ja en són una vintena. Són règims que conserven alguna parafernàlia democràtica, però que no respecten els cànons democràtics més elementals.
I manca crítica per part de les organitzacions supranacionals, com per exemple la Unió Europea, vers aquests països?
Una part de la meva carrera la vaig fer a l’Organització d’Estats Americans (OEA). Aquest ens custodia l’aplicació de la Carta Democràtica Interamericana aprovada el 2011, un instrument pioner adoptat per tots els estats del continent. Quin problema hi ha? L’aplicació de les clàusules de la Carta és molt complicada d’emprar des del punt de vista polític, però sobretot, perquè aquestes van ser concebudes davant amenaçades cada vegada menys habituals: frau electoral obert i ostensible i cop d’estat tradicional. En aquests moments, en el cas d’Amèrica Llatina, aquestes amenaçades pràcticament no existeixen. De fet, són els propis governs populars i electes els que perverteixen el sentit de la democràcia. Però els instruments internacionals no contemplen aquests casos. Per tant, el repte és gran. Com adaptar les clàusules de les nostres organitzacions internacionals per protegir la democràcia a una nova realitat en la qual són precisament els propis poders executius —membres integrants d’aquests organitzacions— la principal amenaça per la democràcia?
A Espanya els mitjans han comparat la Xina i els països democràtics en termes d’eficàcia. Acceptar que un país, per ser democràtic, és menys eficaç, és un error?
Hi ha molta gent i molts països, especialment la Xina, interessats en què la pandèmia, a nivell mundial, sigui presentada com una espècie de competència entre règims democràtics i règims autoritaris. Veure el món amb aquestes ulleres és un error. Per mi, la pregunta davant la pandèmia no és quin tipus de govern té un país, sinó quin nivell de governabilitat té. I amb això vull dir com d’eficaces són les seves institucions públiques per combatre una situació com l’actual. Des d’aquesta perspectiva les coses canvien.
Posi alguns exemples.
Hi ha règims autoritaris amb alta capacitat de gestió (Xina o Singapur), però també règims amb nivells molt baixos de capacitat estatal (Veneçuela). De la mateixa manera, hi ha democràcies amb altíssim nivell de gestió estatal (Corea del Sud, Alemanya i Nova Zelanda) i democràcies amb molt baixa capacitat, la majoria de països d’Amèrica Llatina. L’eficàcia de les institucions públiques és, per mi, la única divisió important davant aquesta pandèmia. I això passa per temes relacionats amb el disseny institucional, amb la salut fiscal de l’Estat, amb la qualitat de l’administració i la gerència pública i amb la quantitat de confiança de la ciutadania vers les seves institucions. En conclusió, la discussió no hauria de ser “com sortir corrents vers a sistemes autoritaris”, sinó com equipem els sistemes democràtics per respondre de forma més eficaç a les demandes de la ciutadania. La pandèmia ha afegit un grau d’urgència al debat, però aquest ja hi era molt abans.
De fet, l’any 2008 ja es parlava de la crisi de la democràcia.
Avui no sabem si els sistemes democràtics o els sistemes autoritaris seran millors per afrontar aquesta pandèmia; dependrà de moltes coses i de cada país. Però sí puc fer una afirmació: respecte la prevenció de futures pandèmies les democràcies són millors. Això, sí! Perquè per evitar una situació com l’actual els dos millors instruments que tenim són la circulació lliure de la informació i la capacitat de la societat per organitzar-se i demanar respostes als governants. Aquest és el millor sistema immunològic. Fa molts anys l’economista indi i premi Nobel d’Economia, Amartya Sen, es preguntava: per què no hi ha fam en els països democràtics? Doncs per aquesta mateixa raó. No és casual que aquesta pandèmia hagi sorgit en un país (la Xina), en el qual no hi ha lliure circulació de la informació i en què la societat no té cap possibilitat d’organitzar-se de forma lliure. I ara el preu que estem pagant la resta del món és colossal.
Aquest últims anys també ha crescut amb força el populisme. Aquesta pandèmia pot fer revertir aquesta tendència?
En general, la pandèmia és molt problemàtica per a qualsevol governant. Els propers anys, com és habitual després de qualsevol crisi, veurem canvis a la majoria de governs. En aquest context, però, els governs populistes han estat un desastre. I ho han estat per raons molt predictibles. En primer lloc perquè part de l’èxit dels governs no populistes ha recaigut en la predisposició dels polítics a escoltar els científics i els experts en salut pública. La democràcia i la ciència moderna comparteixen certs valors: ambdós són filles de la Il·lustració, ambdós estan sustentats en el debat obert i en la confrontació d’opinions… I a tot això els governants populistes hi són al·lèrgics! Els populistes fan una impugnació als valors que Occident ha assumit com a propis. Quan el populisme —basat en un discurs emocional— rebutja la ciència, també rebutja la raó. No és una casualitat que a Bolsonaro, a Trump o a Ortega ara els hi vagi malament.
Això vol dir que en aquests països hi poden haver canvis significatius?
Encara s’ha de veure. Només estem a l’inici del procés. Viurem una successió de crisis que duraran diversos anys. Ara tot just estem a l’emergència sanitària, que tindrà diverses onades. Després vindrà l’emergència econòmica, que tot fa preveure que serà d’una gran magnitud. I, finalment, vindran les conseqüències polítiques, que seran molt profundes: inestabilitat política i problemes d’ordre públic. A molts països és possible que l’ordre públic es trenqui i aleshores els estats aplicaran els poders d’emergència, ja no per gestionar una situació de salut pública sinó per controlar la ciutadania. Podem identificar alguns perills, però és massa aviat per identificar qui al final d’aquest relat en sortirà ben parat i qui no.
IDEA ha presentat el document Una crida a defensar la democràcia, signat per vuitanta organitzacions i cinc-cents líders mundials. Quin és l’objectiu?
Aquesta carta és un crit d’atenció a la ciutadania i als organismes internacionals. Necessitem estats democràtics per superar aquesta pandèmia i per prevenir les pròximes. I la resposta rebuda demostra que hi ha una preocupació important per l’estat actual de la democràcia. Darrera aquesta carta també hi ha la voluntat de generar una coalició de gent preocupada per aquest tema. Aquesta no és una lluita conjuntural, sinó generacional.
