L’Església Catòlica tampoc ha quedat al marge del debat sobre la post-veritat i les fake news. El papa Francesc, en el missatge que va pronunciar a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, va alertar en el sentit que “ningú pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats” i va recordar que “el millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones”. I amb la intenció de trobar una visió diferent a la que puguin tenir els professionals de la comunicació respecte la veritat i la mentida, anem a l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), al carrer Diputació de Barcelona, a parlar amb Armand Puig, teòleg, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya i autor de La veritat i la mentida.
Vostè va coordinar un llibre, de matriu bíblica, que es titula La veritat i la mentida (PAMSA, 2010). Comencem, si li sembla, per la pregunta de la portada del llibre: què és la veritat?
La veritat és la qualitat primera de l’ésser. De manera que qualsevol realitat necessita, per a ser considerada com a tal, una qualificació de veritable. La veritat se sosté damunt d’alguna cosa que és real. A més, també es presenta com allò que vol ser autèntic, sincer. I, finalment, que vol ser comunicador.
Tres pilars: real, autèntic i comunicador.
Comencem pel primer. Real perquè un sempre necessita tenir una llum que il·lumina, però aquesta llum no pot ser fictícia, ha de correspondre a la seva mateixa naturalesa. Per exemple, aquí tenim un llibre. Podria ser qualsevol altra cosa. Aquest llibre ja desprèn una realitat, perquè és veraç. I, en conseqüència, només la seva presència ens aboca a altres referents. Referents que s’ampliaran posteriorment quan sapiguem el seu títol, el seu contingut, etc. Per tant, veritat és allò que és manifestació.
La veritat és sempre un terme subjectiu?
En la mesura que tu et fas càrrec d’allò, sí. Com ja va dir Kant, qualsevol percepció
passa pel subjecte. Ara bé: el subjecte, pel motiu que sigui, no sempre té les antenes
ben posades. Un llibre, per la majoria de gent, és captat com un objecte de culte, pe-
rò també pot servir per fer mal. Per tant, en aquest sentit, la percepció que té el subjec-
te hauria de ser per força el més universal possible. Aquest és un dels principals pro-
blemes de la veritat, la relació entre objectiu i subjectiu.
Però qui decideix quina percepció de la realitat és la bona?
De fet, podem compartir la realitat perquè en el fons l’analitzem de forma semblant; si-
nó seria impossible. Si tu veiessis la cadira on jo ara estic assegut com un instrument de tortura estaries horroritzada, però és evident que compartim la visió d’aquesta cadira com un instrument de repòs.
Per tant, existeixen diverses veritats respecte una mateixa realitat…
La veritat existeix en la mesura que és epifania i en la mesura que és comprensió d’aquesta realitat, en la qual hi podem coincidir tots, però alguns poden no coincidir-hi per les raons que siguin. En aquest punt parlo de les veritats comunes.
En la definició de veritat també ha parlat –segon pilar–, d’autenticitat, de sinceritat.
Sí. La sinceritat es produeix quan la persona es presenta veritablement, com allò que realment és. Jo ara, en aquesta entrevista, podria fer veure que sóc ateu. Això seria una mancança greu a la veritat de mi mateix; no seria sincer. No hi hauria adequació entre la meva forma de ser i la forma com jo em manifesto. I això èticament és bàsic.
Si partim del principi que podem manifestar-nos tranquil·lament tal com no som, entrem en un món d’ambigüitat total. I aquest és el gran problema de la societat actual. Sí?
Sens dubte. El problema d’avui no és tan la mentida, sinó l’ambigüitat. Vivim en la teo-
ria de: “Això és així, però no és així”. La física quàntica diu: “A és A i no és A”. Per tant, en la física de la darrera generació, la realitat ja té mirades que aparentment són contradictòries, alternatives. Però quan la persona s’ha de manifestar a si mateixa, jo, que sóc subjecte (per mi) i objecte (per tu) alhora, l’objecte A no es pot manifestar també com a B. Per exemple, en quants anuncis les persones que hi apareixen no saps si són homes o dones? Es busca expressament que no hi hagi una definició clara.
L’ambigüitat, la navegació per la zona dels grisos, és més perillosa que la mentida?
Sí, aquest joc ens pot portar a conseqüències greus perquè el pacte que en principi hem fets tots, els uns vers els altres, és que serem sincers. Aquest és un pacte que pertany a la nissaga humana. En el capítol 3 del Gènesis ja assistim a una cerimònia de l’ambigüitat. En aquest fragment la serp diu: “Déu sap que, si un dia en mengeu (es refereix al fruit de l’arbre), se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el Bé i el Mal”. La serp, però, no explica la resta de conseqüències. Un altre exemple. Durant la guerra d’Iraq vam veure bombardejos. Les imatges no eren falsificades, però eren ambigües. Ens van projectar una escenificació de la guerra –pantalles negres i coets verds–, però no la guerra que es vivia als carrers de Bagdad. En resum, l’ambigüitat és la gran manifestació de la crisi de la veri-
tat en el món d’avui. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
