Why should we continue going to school when there is no future waiting for us? (Per què hem d’anar a l’escola si no hi ha futur per a nosaltres?). Aquesta és una de les preguntes que es formulen joves de tot el món que, inquiets per la situació actual que viu el nostre planeta a conseqüència del Canvi Climàtic, surten al carrer per reclamar als líders de tot el món gestos veritables per aturar els efectes coneguts d’aquesta variabilitat del sistema en què vivim: un fred intens, una calor opressiva, sequeres devastadores, inundacions imparables, tempestes aterridores, escassetat d’aigua, malalties tropicals.*
A principis d’aquest any 2019, es mobilitzaven uns tres mil estudiants a Brussel·les, xifra que ha arribat fins a 35.000 al cap d’un mes que comencés aquesta iniciativa. A través de les xarxes socials, el moviment s’ha estès ràpidament per ciutats com París, Roma, Dublín, Lisboa, Oslo, Estocolm, i altres, a més de ciutats de continents tals com Amèrica del Nord, Amèrica del Sud o Oceania. I, així, les xifres han anat creixent setmana a setmana.
És ben sabut que els canvis climàtics han existit des dels inicis de la història de la Terra: desplaçaments de les masses continentals unes respecte unes altres, variacions de la radiació solar, períodes d’intensa activitat volcànica, moviments orbitals -canvis dels moviments de la Terra-. Fins i tot se sosté la hipòtesi que els efectes del canvi climàtic van promoure l’extinció dels Neandertals malgrat que, també cal dir, van permetre al modern Homo Sàpiens dominar el planeta.
Ara bé, mai abans durant la història del planeta el Canvi Climàtic havia sigut principalment antropogènic, és a dir, causat per l’activitat humana, concretament, per la industrialització, la desforestació, la conversió de terres per activitats agràries i ramaderes, la conversió de boscos en camps, la influència nuclear, l’ús de matèries fòssils, i un gran etcètera. A més, el Canvi Climàtic contribueix a l’extinció d’espècies. La principal causa antropogènica d’aquest fet és la degradació dels hàbitats naturals a tot el món a causa de les explotacions agrícoles, l’expansió urbana, la tala d’arbres, la mineria i algunes pràctiques de pesca. En condicions normals, l’esperança de vida de les espècies seria de deu milions d’anys.
Tanmateix, durant les darreres dècades, aquesta xifra s’ha reduït dràsticament per algunes espècies tals com la tortuga gegant de les Galàpagos –val a dir, amb un gran valor simbòlic ja que va ser una espècie clau en l’elaboració de la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin–, el búcard –un tipus de cabra dels Pirineus–, l’ocell Dodo –extingit després que arribés l’home a les illes Maurici–, l’Ós mexicà, el mussol de Nova Zelanda, el gripau daurat, l’àguila de Haast, el dofí del riu xinès, el tigre de Java, i molts altres. I, no ens oblidem de les plantes: també es troben en perill d’extinció la flor de la passió, el lliri de maig, la flor verda de jade, la venus caça-mosques, la flor de pal negre…
Al capdavall, la Terra és el substrat que genera i sosté totes les expressions d’existència que fins ara hem conegut: ésser vius i inerts que comparteixen un temps i un espai, on tots els elements tenen una funció i són necessaris els uns pels altres. A petita escala, des dels elements que formen les nostres cadenes de ADN fins a la importància de tots els esglaons de les cadenes tròfiques i la sostenibilitat de tots els ecosistemes a través del cicle dels nutrients, els quals ajuden a què l’energia flueixi a través de l’ecosistema i la matèria de la que està compost. Amb tot, no és casual que el moviment anomenat “Youth for Climate” es presenti amb el lema “Respecta l‘existència o espera resistència”–: un crit a la vida a l’estil gandhià.
