Un embaràs no desitjat als dotze anys

Fa un temps ens assabentem per la premsa de la situació d’una menor a Argentina que, havent patit una agressió sexual i amb un embaràs no desitjat conseqüent de la violació, es converteix en notícia pel que envolta les seves decisions i les dels sanitaris que la van atendre.

La noia de dotze anys, quan coneix el seu estat, expressa la seva intenció de no voler seguir endavant demanat explícitament una interrupció de l’embaràs. La seva mare entén la decisió i accepta el procediment donant per tant el seu consentiment.

Segons ens expliquen els mitjans de comunicació a Argentina hi ha un protocol d’actuació elaborat amb la supervisió d’UNICEF que es posa en marxa quan una menor de 15 anys està embarassada. L’adolescent pot determinar continuar endavant la gestació, també pot donar el bebè en adopció o pot decidir-se per la interrupció legal de l’embaràs. Sigui quina sigui la seva resposta el protocol preveu un l’acompanyament per professionals de diferents àmbits i el suport de les institucions corresponents segons el camí a prendre.

La noia va decidir-se per interrompre l’embaràs, però els metges van portar a terme una cesària. Entre les seves explicacions hi ha la justificació que hi havia massa riscos per la mare si es feia una interrupció. El nadó va néixer a les 24 setmanes, amb les possibles complicacions de la prematuritat.

Es va començar, doncs, un procés d’adopció que ella haurà de ratificar un cop passin 45 dies, temps de reflexió en el que podria concloure quedar-se amb el nadó. Aleshores comencen les preguntes, ja que no s’entenen quines eren les raons que van portar a una cesària en lloc d’una interrupció. S’opina que s’ha jugat amb la voluntat de la menor, es creu que el procés d’adopció pot ser un perjudici…

Més enllà de les dades del cas es planteja el gran debat entorn a l’embaràs: és ètica una interrupció o hi ha supòsits que no s’han ni de qüestionar? I encara que ens sembli el més correcte, quina edat hauria de tenir una menor per decidir per ella mateixa? Però tenint en compte que la llei del país permet aquest supòsit els dilemes i les preguntes es multipliquen.

Es va deixar a la noia conèixer els riscos de la intervenció o els metges van exercir paternalisme realitzant una cesària? Si hi havia riscos i no es podia fer una interrupció, per què no es va esperar al final de l’embaràs? Quina és la millor manera d’acompanyar les nenes i noies? Però el més important, pot la llei adaptar-se a les necessitats de les menors que es troben en una situació com aquesta?

La llei ens mostra un camí però la realitat normalment és molt més complexa. Es podrien haver tingut en compte les especificitats de la situació de la noia i ja que potser no quedava més remei que portar a terme aquest tipus d’intervenció al menys no fer-la passar pel procés d’adopció. O, degut justament que hi ha una llei implementada, no s’hauria d’anar més enllà i ara que ja és mare acompanyar-la durant la presa de decisions.

Penseu que, per la informació que tenim, s’han fet tots els procediments des d’una mirada ètica i respectant els principis d’autonomia i beneficència? Creieu que s’han tingut en compte els desitjos de la mare? O ha estat de nou víctima, aquesta vegada d’un sistema legal estricte? – SORAYA HERNÁNDEZ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.