Director de la revista ‘La maleta de Portbou’ i l’Escola Europea d’Humanitats. Presideix el Grup 62 i és membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. També és membre del Consell Editorial del diari Ara i col·laborador d’El País i de la Cadena Ser. Va ser director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 2011 i president de l’Institut de Recerca i Innovació de París fins al 2014. Va ser membre del Col·legi de Filosofia de Barcelona i responsable de cultura de La Vanguardia durant setze anys, director de l’Institut d’Humanitats i professor de Filosofia Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2012 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Projecció Internacional i, el 2013, el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Els matisos estan tendint a desaparèixer?
És difícil dir-ho així amb rotunditat. Depèn de l’escenari en que ens situem. Per exemple, si ens centrem en l’àmbit artístic, encara són bastant importants els matisos. És un espai on un petit detall en la manera de desenvolupar, per exemple una pintura, es pot convertir en un element molt important i a vegades pot marcar el reconeixement d’un artista.
I en altres àmbits?
En altres àmbits, sí que és veritat que hi ha una certa tendència a la polarització. Especialment en dos espais que van molt de la mà, la política i la comunicació. En la vida privada és molt més complicat. Evidentment, el sorgiment de temes que fins ara s’ocultaven, com la violència de parella, la violència sexual… ha fet que la sensació de confrontació s’incrementi. Són temes que sempre hi han sigut, però que ara s’han posat de manifest. Vull dir que això també és un altre factor important a tenir en compte.
Com influeixen la política i els mitjans de comunicació en la desaparició del matís?
La política, sempre ha estat polaritzada. La història de la política es basa en el poder. És el tu o jo en última instància, i aquesta batalla ens arriba sobreactuada pel sistema comunicacional actual. Crec que el problema central de la desaparició o del desdibuixament dels matisos, és el sistema comunicacional actual, que té el seu origen en els 140 caràcters del Twitter. En la brevetat, inevitablement els adjectius salten enlaire. La gent et valora dient que ets extraordinari o que ets terrible. Però això té molt a veure amb la destrucció de l’estructura tradicional dels mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació en serien la causa o n’hi ha d’altres?
El medi és el llenguatge, és a dir, la polarització, ha existit sempre. El debat central, del segle XIX al segle XX ha estat la lluita de classes. Per tant, ara que la lluita de classes està una mica dissimulada per un canvi d’evolució del sistema econòmic, potser se la veu més en altres espais com els de la política. Però en el fons, la política sempre, especialment la política moderna, ha girat al voltant d’una dinàmica de bons i dolents. La democràcia el que va fer és civilitzar-ho. Ara parlem de conflicte i de falta de matisos perquè els sentim com s’insulten en una escena. Però és que abans es mataven. Vull dir que, la idea que estem en un moment en què la humanitat està en un nivell de confrontació molt més alt que altres, no és certa. El que passa és que sí que són molt més poderosos els instruments i al mateix temps molt visibles perquè ens arriben cada dia a casa.
“Com pot ser que costi tant que la immensa majoria assumeixi una cosa tan senzilla com que Hamàs va cometre un acte terrorista i de delicte contra la humanitat?”
Sabem escoltar l’altre avui en dia? O només estem enrocats en la nostra posició?
És veritat que cada vegada sabem escoltar menys, però això no vol dir que abans no passés. M’agradaria insistir en el paper que hi juguen els mitjans. Ara tenim sobre la taula la pregunta del futur de la democràcia i per mi és una pregunta fundada i la prova és que no n’hi ha tantes en el món en aquest moment. I les que queden, estan en una deriva autoritària, manifesta. En aquest moment Europa viu un procés de radicalització de la dreta cap a l’extrema dreta i els mitjans hi col·laboren.
Què ha passat perquè tinguem aquesta sensació que no teníem fa un temps enrere?
Bé, crec que hi ha una circumstància que es va donar quan es va produir una connexió entre el capitalisme industrial, estat-nació i democràcia. Aquest triangle va funcionar. I ho va fer amb un sistema comunicatiu sobretot basat en la premsa escrita, que és, al meu entendre, la menys polaritzadora de totes. La ràdio, en canvi, és un mitjà calent i va ser el motor dels quatre grans genocidis del segle XX: el genocidi nazi, l’armeni, el de Ruanda i el de Cambodja. En tots ells la ràdio va ser un element determinant en la creació sistemàtica de l’enemic.
Per tant, el sistema social que teníem ja no és vàlid per equilibrar la balança?
El sistema de joc comú entre l’estat-nació, el capitalisme industrial i la democràcia, ha funcionat perquè es basava en una oposició ordenada, amb un avantatge molt important. Les dues parts del conflicte es trobaven. Hi havia un lloc que se’n deia fàbrica on hi havia l’empresari i el treballador. Això és una cosa molt important perquè el contacte personal, evidentment que pot portar a que et matis, però també, portarà a que parlis. Amb això es va construir la democràcia que era un sistema que en el fons es muntava sobre l’oposició entre capital-treball traduïda a l’oposició, dreta-esquerra. Ara bé, quan jo no estem en el capitalisme industrial, sinó que estem en un altre sistema econòmic, diguem-ne com vulguem, capitalisme financer digital… quan l’estat-nació ja no significa gaire res, això que veiem com si la democràcia se’ns esfumés, és només una cosa conjuntural, o no? O és que la democràcia haurà de trobar una altra fórmula per reinventar-se?
Estaries d’acord en dir que l’equidistància avui en dia es considera com una manca de valentia?
La confrontació és un element central de la societat humana. Senzillament perquè una societat és una trama d’interessos i aquests interessos sovint estan en tensió els uns amb els altres, i el que s’ha de trobar és la manera d’administrar-los pacíficament, evitant la confrontació. Això val per aquí, val per a la Grècia clàssica i per als nostres avantpassats més llunyans. Aquesta realitat sempre s’ha manifestat i s’ha donat. El normal a l’espècie humana és que hi hagi confrontació i aquesta canvia molt en funció de les èpoques i del moment, però sempre hi ha hagut una manera de sublimar-la, a través les grans promeses. Aquest és un problema important que ara hauríem d’afrontar.
Grans promeses com les de les religions?
Per què són les grans religions? Per sublimar el conflicte, per obligar-nos. L’única cosa que fan és sublimar-nos a costa de convertir l’altre en enemic. La religió agrupa a tots els cristians del món, però immediatament apareixen les divisions, les sectes i de sobte apareix la confrontació amb altres religions. Tot plegat es pretén justificar sobre el valor del transcendent, per tant, del que tu no pots contestar. Déu està per sobre i si el qüestiones ets un blasfem.
I fora de les religions, quines altres grans promeses ens duen a la confrontació?
El nacionalisme n’és un exemple claríssim. Pertanyem a una pàtria. Això està per sobre de tot. No ens plantegem què és molt greu que es qüestioni que a algú la pàtria li pugui importar molt o poc. De la mateixa manera que ningú té l’obligació de creure en Déu, ningú té l’obligació de creure en la pàtria. Però llavors això es complica molt més, perquè en societats molt diverses, com les nostres, immediatament, un senyor que vingui d’un altre cantó, en principi ha de creure en la seva pàtria. O és que pel fet de venir aquí s’ha de convertir a la nostra pàtria? És llavors quan comencem a veure enemics per tot arreu. En els sistemes democràtics tradicionals hi havia bons i dolents però el marc estava bastant clar i hi havia certes línies que es consideraven fora del sistema. Ara ja ni això, és a dir, l’extrema dreta, que en alguns països havia estat prohibida, ara mateix està perfectament instal·lada i ja és un instrument més.
Cal reivindicar els matisos?
Sí, tot i sabent que sempre seran una cosa una mica elitista.
El contrari del matís seria el populisme?
El contrari del matís és la sentència intocable. És la veritat absoluta. El populisme màxim en cert sentit. Si agafem la definició estricta de matís, el diccionari diu: Diferència de grau, gairebé insensible, que distingeix una cosa, d’una altra de molt pròxima.
És doncs l’equidistància de la que parlàvem abans?
Quan diu gairebé insensible és un petit detall. En la cultura actual, introduir petits detalls és bàsic. Un exemple de matisos és l’escriptura. Què és el que distingeix a Borges d’un altre escriptor? El matís, aquell llenguatge que només és d’ell, aquella capacitat de trobar paraules per veure els detalls i per tant, per fer les coses més complexes i no simples.
Un dels problemes de la societat actual és la simplificació?
Sí, però la simplificació la imposa el sistema comunicatiu. Tot ha de ser immediat i cursi.
La manca de capacitat d’atenció i de paciència ens porta també a aquesta pèrdua del matís en favor de la polarització?
Sí. Perquè vivim en un món en acceleració. Actualment hi ha un clima de confrontació que en bona part té molt a veure amb que estem en un moment en que no se sap ben bé qui mana, o manen tan pocs que no cal que se sàpiga. Abans estaven molt clares les posicions de poder i el que representava cadascú des d’aquest punt de vista. En aquest moment és molt més complicat. Abans hauríem dit que hi havia la burgesia i els treballadors, avui el poder que pot tenir la burgesia, no és gaire diferent del que podem tenir nosaltres. Perquè en el fons, el que ells facin depèn de poders molt superiors. Per tant, sí, en l’escenari s’expressa més la confrontació, però evidentment els matisos segueixen sent fonamentals i ens hem de proposar fer-los possibles i hem de ser conscients dels riscos de la confrontació simple.
Per què estem sempre obligats a posicionar-nos d’una banda o de l’altra?
Respecte a això que comentes, com pot ser que sigui gairebé impossible que la immensa majoria assumeixi una cosa tan senzilla com que Hamàs va cometre un acte terrorista i de delicte contra la humanitat. Sense que això tregui que la resposta d’Israel és un altre exemple de crims contra la humanitat. Per què no podem acceptar aquestes dues coses?
Quines conseqüències creus que pot portar a la societat, el fet d’haver-nos de posicionar rotundament davant de tot?
Tinc la sensació que una cosa que seria molt sana i útil a la societat, és que hi hagués una certa tendència de la ciutadania, d’estar per sobre d’aquestes coses. Que puguem canviar el vot si no ens agrada el què fa el polític de torm o que puguem canviar d’opinió si no ens agrada el que diu un altre. A vegades sembla que hagis de ser sempre dels uns i no puguis ser dels altres.
“La confrontació és un element central de la societat humana. Senzillament perquè una societat és una trama d’interessos i aquests interessos sovint estan en tensió els uns amb els altres”
I aquesta polarització, afecta el sistema democràtic?
És un dels problemes, perquè el sistema democràtic està, cada vegada més organitzat a partir de la confrontació simple.
Però la democràcia no consistiria precisament en l’exercici de dialogar i arribar a acords?
Sí, és evident, però el que no podem negar mai és que la confrontació forma part de la condició humana. Si no partim d’aquest principi, malament rai. Des de l’espai familiar, l’espai escolar, l’espai industrial. A tots els espais hi ha una relació de poder. La base de la confrontació és la relació de poder. I el tema és que el poder és constitutiu de totes les estructures de societat.
Som massa orgullosos?
No. El poder és l’expressió de desigualtat. O s’és molt sofisticat i s’és capaç de reconduir-la, o acaba sempre explotant en moments de confrontació i amb estructures de supremacisme. L’estructura familiar és una estructura muntada sobre el conflicte, el mascle, la femella i les criatures, i hi ha d’haver una certa confrontació. Faria riure una família totalment homogènia en què hi hagués un acord total i que tothom fos igual. Les persones som diferents, però hi ha d’haver una cultura que reconegui la dignitat de cada una de les persones, sense que això faci impossible qualsevol guia de desacord o confrontació que seria encara pitjor. La pitjor de les estructures mentals possibles és una en què no hi hagués contradicció.
És avui en dia el matís, una utopia?
Hi ha una element que per mi que no hi ajuda. La no presencialitat. En última instància, el cara a cara és molt determinant. Potser és probable que les pròximes generacions siguin capaces d’acomodar-se en el no presencial i que això sigui una font de pacificació. Si és no presencial, no es podran matar amb un ganivet l’un a l’altre, això és veritat. Crec que el contacte humà ajuda al consens.
Estem vivint una nova revolució?
És evident que estem en un procés de canvi accelerat. Sempre dic que un ciutadà de l’Imperi romà s’hauria trobat còmode, sense cap problema a la Cervera de Segarra, on jo vaig néixer, l’any 49, i en canvi, una persona de vuitanta anys de llavors, a la Cervera de Segarra, li costaria molt entendre la societat actual. Els canvis accelerats no són fàcils de governar. El que a mi em preocupa d’aquestes coses és que la tendència és sempre la de dir, bé, això és el que està bé i per tant eliminem la resta. I això no és possible.
Cal reivindicar la confrontació per garantir l’existència del matís?
La confrontació, el conflicte, hi serà. Hem de valorar i defensar el matís i hi ha terrenys en que és molt més fàcil, con en el de la creació per exemple. Per tant, ho hem de valorar molt això. Ara bé, el que no hem de creure és que aconseguirem una societat del matís, perquè si concebem la societat del matís podem acabar més a prop de la Unió Soviètica que no pas d’una democràcia liberal avançada.
El matís també pot acabar sent perillós?
És clar, si ens pensem que amb el matís n’hi ha prou. El matís és important quan té el valor disruptiu i creatiu. Però el matís no pot ser només perquè ens hem d’entendre. No podem construir una cosa que dissimuli la realitat de la confrontació social.
Està clar que no hem de dissimular res, però a vegades és que sembla impossible que la gent s’entengui.
Insisteixo, el sistema comunicacional ha fet molt mal. Però, és clar, bona part del sistema comunicacional està en mans de vuit o deu persones. Aquí estem contents perquè hi ha La Vanguardia, l’Ara i El País, i això fa riure. És marginal. La immensa majoria es belluguen en el món de les xarxes i les grans corporacions comunicatives que monopolitzen el relat.
