Jordi Hereu va ser alcalde de Barcelona entre els anys 2006 i 2011. Actualment presideix Idencity, una empresa multinacional de consultoria especialitzada en processos de transformació de ciutats i territoris. En el seu despatx de la capital catalana ens valora l’impacte dels atemptats que el passat 17 d’agost van commocionar la societat catalana.
L’atemptat terrorista del 17 d’agost a Les Rambles és un fet més en la història de Barcelona o canvia la ciutat? Hi ha un abans i un després?
Segurament el temps ens ho dirà. Ara seria exagerat dir que hi ha un abans i un després de l’atemptat perquè a Barcelona també hem viscut altres agressions del terror, però, certament, aquest tampoc és un fet puntual més, dels que immediatament se supera. Respecte els valors, quan els sentim amenaçats o sentim que els podem perdre, els reforcem. Però un atemptat així també ens ha de portar a reflexionar sobre molts valors. Per tant, per mi la resposta ha de ser doble: refermar i qüestionar. I, qüestionar no vol dir canviar, sinó reflexionar.
Vostè és una persona que coneix molt bé la ciutat. Li va sorprendre la reacció dels barcelonins?
No em va sorprendre la capacitat de reacció de la ciutat. En el primer moment, quan s’havia expressat el pitjor de la humanitat i la més gran agressió a la dignitat humana, també vam poder veure expressats de forma col·lectiva grans valors: la solidaritat, l’ajuda, l’empatia, l’expressió sincera del dolor, etc. I una ràpida capacitat de recuperació que implícitament portava el missatge: “no ens canviareu”. En aquest sentit, la tornada a la normalitat no va ser una manca de respecte.
L’endemà els restaurants, les botigues i els quioscs van tornar a aixecar les persianes davant les candeles, els peluixos i els missatges de condol. La quotidianitat es va imposar massa ràpidament?
No sé quan ha de tornar la normalitat. Però és evident que no podem oblidar que gent de tot el món hi van perdre la vida, a Les Rambles, i personalment crec que el record del dolor de les víctimes s’ha de seguir expressant amb més serenor i amb més temps. El dolor i la solidaritat no es poden expressar puntualment en un dia i després decaure. Però insisteixo, aquella tornada ràpida a la normalitat també va ser una reivindicació: no canviaran la nostra forma d’entendre la ciutat i no canviaran la nostra forma de vida col·lectiva. També haig de dir que la manifestació no em va agradar.
En quin sentit?
Havia anat a altres manifestacions on l’únic punt central era el silenci sepulcral en record a les víctimes i la solidaritat amb el dolor. L’essència havia d’haver estat protestar contra el dolor i contra l’agressió de gent de tot el món. Però avui tot és tan trepidant que una setmana després altres temes ja s’havien solapat. Per exemple, hi sobraven els símbols partidistes. Vaig trobar a faltar més crespons negres i, en cas de banderes, banderes de tots els països de les víctimes. Ara bé, tampoc en culpo ningú. En canvi a Les Rambles, fora del focus, tot era espontani, respectuós, silenciós….
Podem dir que l’atemptat ja forma part de la nostra memòria. Però creu que hi ha ferides que poden modificar d’alguna forma els valors de la ciutat?
Sí. L’atemptat ha de quedar en la memòria col·lectiva. Aquest és un fet que no es pot oblidar, especialment per respecte al sofriment de les víctimes. La por, l’agressió i la violència també formen part de la nostra memòria. Com a regidor d’aquest districte, fa disset anys vaig viure la mort d’un guàrdia urbà a la Diagonal. I això, també quedarà per tota la vida a la meva memòria i a la de la ciutat. Les ciutats són moltes coses, entre les quals, memòria. Ara bé, la memòria –perquè això seria donar un gran regal a la violència– no pot transformar la nostra vida democràtica o la nostra forma de concebre la convivència. Per tant, refermem-nos en uns valors i qüestionem-nos-en uns altres.
Concreti, quins valors ens hauríem de qüestionar?
Per què uns nois catalans han arribat a agafar una furgoneta i aixafar gent de tot el món al cor de Barcelona? Molt ens equivocarem si creiem que el nostre model és magnífic i, per tant, que no s’ha de reflexionar ni repensar.
Després de l’atemptat, ha trobat a faltar reflexió?
Jo estava a fora i vaig anar a la Rambla dos dies després. Tots els negocis havien tornat a la normalitat, però l’expressió de dolor hi era present. És evident que en els primers moments hi ha actes personals i col·lectius d’autenticitat en què la reflexió no hi té cabuda, però després aquesta s’ha de produir. Caldrà reflexionar sobre la diversitat, sobre el model multicultural, etc. Hi haurà d’haver una reflexió serena i tranquil·la, no per autoflagel·lar-nos, sinó per millorar coses.
Ripoll, a diferència de Cambrils i Barcelona, no ha patit cap atemptat, però també és víctima.
Evidentment, perquè, a més, allà s’hi afegeix el valor de la proximitat. El terrorista és el meu veí, el meu amic, el meu alumne… Per tant, amb serenitat cal reflexionar perquè una cosa similar no torni a passar i, al mateix temps, millorar les coses. Hem d’aspirar a una societat en la qual no hi hagi adolescents amb ganes de matar urbi et orbi. Hem de preguntar-nos de forma sincera: el diàleg interreligiós i intercultural de veritat funciona? La integració social urbana funciona?
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
