Recursos humans o humans amb recursos?

Fa un cert temps vaig escriure un article amb aquest mateix títol, però ara les consideracions en seran unes altres. L’anterior el podeu trobar a internet, el gran magatzem màtic. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres significats a recurs. El primer i segon indiquen un mitjà “per aconseguir una cosa o satisfer una necessitat” i “per viure i subsistir”. El tercer és “reclamació”. I la segona paraula, humà, la defineix com “que té relació amb tota persona”. Els conceptes són clars. Ara hi entra la praxi amb la seva combinació. És a dir, com es conjuguen els dos termes? Recurs i humà formen una etiqueta que es contempla en moltes entitats.

De la mateixa forma que tenim departament d’economia, de tecnologia i d’altres, n’hi ha un que posa: “Departament de recursos humans”. I aquí queda clar que tota persona és considerada com un recurs o un mitjà d’aquella entitat, que pot fer reclamacions. El personal n’és conscient. Treballa i cobra a final de mes.

Però, el tsunami covid-19 ha fet, fa i farà uns estralls de tal magnitud i calat que hem entrat de cop, i sense massa preparació, a un canvi d’època, no en una etapa nova, que cal un nou horitzó. I per altra banda la covid-19 no únicament ens mostra que l’ésser humà és un nou recurs amb les TIC (les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) sinó, a més, una nova forma d’esclavatge, molt soterrada o una nova submissió també molt amagada al sistema. Estem deixant de ser ciutadans per ser súbdits.

Però, alhora, i, sortosament, hi ha moltes persones que en prenen consciència i fan emergir un nou horitzó per tal que aquesta hipertecnologització no ens aclapari, no ens deshumanitzi i no ens faci esclaus. És a dir, lluiten per no ser un autèntic recurs del sistema i no sols de les entitats o empreses. Però hi ha un agreujant: les persones que porten el sistema a terme són d’una tipologia psíquica que es troben bé fent aquest rol de “botxí” o “maltractador” envers les altres persones com els poders amagats o profunds.

Aleshores, convindria prendre consciència i reaccionar per fer comprendre que som “humans amb recursos” i no “un recurs humà”. D’aquí la reclamació a ser considerats, ben tractats, valorats i també ben pagats com d’altres aspectes que corresponen a la dignitat humana. Molta feina a fer i que també es fa a l’ombra. Entenem que la dignitat humana hauria de ser una premissa dins el canvi d’època i a la nostra nova cultura.

Hi ha un concepte en la psicologia profunda que és “el principi de la realitat”. La realitat és com és o és el que hi ha. Però no passa de ser una constatació obligada i necessària a més ha de ser ben coneguda, sinó no pot haver transformació. Constatar allò que hi ha no indica quedar-se de braços creuats, ans tot el contrari. Cada persona ha de poder lluitar, per bé que sap que és un recurs i en té consciència, per poder ser tractada com un humà amb recursos, amb dignitat humana.

En arribar en aquest punt, malauradament constatem que la realitat està molt lluny de considerar l’humà amb recursos sinó que és un recurs humà. Aquesta mirada no té res en compte de l’entorn; només la producció, el rendiment en funció d’un guany o del lucre de l’entitat o d’una submissió al sistema. I això ho estem veient més clar que mai en aquestes circumstàncies per a moltíssimes persones.

Aquí ens cal l’empatia, que tant se’n parla. És dir: la capacitat de posar-te en la pell de l’altre ésser humà. I sortosament, i també és una realitat, quantes persones, i en són moltes, veuen, consideren i tracten les persones com a ésser humans amb recursos. Aquests grups o entitats lliures són la gespa que cada dia neix i creix al bosc, sense fer gens de soroll. Són els que treballen a l’ombra.

Aquesta base és la que dona un principi de confiança i esperança i ens ajuda a mirar cap al futur: EL NOU HORITZO, que hi és. Moltíssimes persones en són ja conscients i embolcallen els altres. Una marxa real, però silenciosa, mirant cap al futur: són els humans amb recursos. Certament, la premsa no en parlarà. Certa premsa lliure i independent, sí. La premsa controlada, censurada parlarà de la caiguda dels arbres del bosc que fan soroll. I tothom hi va a corre cuita, però no de la gespa ni dels arbres fruiters que són silenciosos.

M’agrada recordar un pensament de Václav Havel (1936-2011), primer president de la República Txeca (1993-2003): “Cal molts anys abans que els valors es recolzin sobre la veritat i l’autenticitat moral s’imposin, i així puguin guanyar el cinisme polític; però malgrat tot, sortiran victoriosos sempre”.

La paciència és un arbre d’arrels pregones i molt amargues, però no parla de fruits saborosos i dolços. Per això cal temps de confiança i esperança. Una actitud de maduresa integral: dignitat humana, de respecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.