A la pàgina 182 del meu dietari, Escrits de presó, reflexiono sobre aquesta frase a partir d’una conversa que tinc amb la Laura durant una de les seves visites.
És una frase que em preocupa, que no comparteixo, que a algú li pot sonar bé, que confereix una pàtina de radicalitat però que s’allunya molt dels valors que defenso per al meu país i la societat.
Com dic al meu llibre, hi ha una part de l’enunciat que sí que comparteixo: no podem oblidar. És la nostra obligació no oblidar i cal fer-ho per evitar caure en els mateixos errors però també per respecte a les persones que s’han sacrificat, que han arriscat, que han donat testimoni dels seus ideals. Crec que és fàcil fer una defensa de la memòria en aquests termes.
La segona part de l’enunciat és més controvertida i com deia no només no la comparteixo sinó que al meu parer comporta unes conseqüències negatives per a la relació amb el nostre entorn social.
Sovint associem la idea de perdó a la feblesa, a la renúncia quan, al meu parer, el saber perdonar requereix una gran fortalesa i unes sòlides conviccions. Per a mi el perdó és grandesa. En canvi la rancúnia, no perdonar, desvetllen valors estèrils sobre els quals mai podrem construir una societat, un país que valguin la pena.
Precisament, a la presó vaig llegir un llibre de José Tolentino en el que diu: “L’acte del perdó és una declaració unilateral d’esperança”.
Perdonar comporta un esforç per a un demà que volem i treballem perquè sigui millor.
* Escrit a la presó de Lledoners, 13 de gener de 2019
