Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘Les línies vermelles de Mahler’ per Albert Dresaire


Gustav Mahler va néixer a Iglau, prop de la frontera de Bohèmia i Moràvia. La seva família, humil, pertanyia a una comunitat de jueus germanòfons. L’any 1875, amb 15 anys, va ingressar al Conservatori de Viena, iniciant així una trajectòria com a compositor i director d’orquestra que tindria un punt culminant l’any 1897, quan fou nomenat director de l’Hofoper de Viena: en aquella època dirigir l’òpera vienesa era el màxim al que es podia aspirar en la música centreeuropea.

Aleshores començà la seva gran etapa creativa. Des de la direcció de l’Hofoper va emprendre una gran obra no només com a compositor sinó també de renovació del món musical. Probablement la majoria de les seves millors simfonies són les que va compondre en l’època que va estar al capdavant de l’òpera de Viena.

Durant el seu mandat, Mahler no només va sanejar els comptes de l’Hofoper, sinó que va millorar la qualitat de les representacions i va innovar en la programació d’obres. Encara més: va crear les normes del concert modern, tal com el coneixem als nostres dies, donant als espectacles musicals un caràcter venerable i quasi religiós. Els teatres del segle XIX eren espais d’enrenou; Mahler va obligar a esperar-se fora a aquells que arribaven tard a un concert, va acotar els aplaudiments entre números i va expulsar els clubs d’admiradors dels cantants que feien més gatzara del compte. (Parèntesi: si avui Mahler anés a algun dels concerts que es programen a Barcelona, és molt probable que s’horroritzés quan escoltés els «recitals» d’estossecs forçats i de caramels desembolicats sorollosament; però això és una altra història…).

Però perquè tota aquesta obra fos possible havia fet falta un detall, no pas menor, que encara no hem esmentat: per accedir a la plaça de director de l’Hofoper, Mahler va haver de convertir-se al catolicisme, deixant enrere els seus orígens jueus. (Un altre parèntesi: que això succeís a la Viena de 1897 ja hauria de fer pensar que res de bo podia passar; però això també és una altra història).

El cas és que Mahler va acceptar «canviar» de religió per poder accedir a un càrrec que li va permetre, com hem dit, fer grans aportacions al món de la música i assolir el cim de la seva obra musical. Podríem dir que Mahler va traspassar una línia vermella.

L’expressió línia vermella s’utilitza per assenyalar els límits d’una decisió o d’una acció; ens referim a línia vermella per expressar allò que considerem inacceptable o que no es pot traspassar. Darrerament s’utilitza molt aquesta expressió. Sobretot en política. Hi ha polítics que més que fer propostes programàtiques estan preocupats per dir-nos que ells mai passaran aquesta o aquella línia vermella.

Certament que hi ha línies que no es poden traspassar. No ens hauria de costar gaire trobar-ne més d’una que generaria consens. Per exemple: no hauríem de tolerar que s’obligui una persona a canviar de religió per obtenir un càrrec, com li va passar a Mahler. Però no són aquestes les línies vermelles que sembla que preocupin avui dia. Les línies vermelles que marquen certs polítics (i els seus votants!) són simples qüestions ideològiques. És com si així volguessin demostrar-nos que són molt autèntics, o molt purs.

Em temo que darrera tanta línia vermella s’amaga la incapacitat de fer política. La incapacitat de construir res en positiu. Si tinguessin alguna cosa bona a oferir, ja haurien creuat la línia vermella. Mahler ho va fer, i ens va llegar una obra fenomenal.

Albert Dresaire Gaudí és consultor en TIC i gestió documental

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *