El Papa que va adequar les seves accions i el seu pensament per aconseguir canviar la història de l’Església.
Pot ser disquisició poc original, però m’ha semblat que caure en el recurs de referir-me a Nelson Mandela, a Rigoberta Menchú, a Albert Schweitzer o a qualsevol Premi Nobel, per a parlar de la “coherència” era una sortida massa contemplada. En efecte, les imperfeccions i les mancances o les incongruències entre el ser i el fer són habituals en els homes d’avui, en els d’abans i en els de sempre. És allò de les clàssiques dicotomies entre el “voler” i el “poder”. O entre la “teorització” i el “pragmatisme”. Escric aquest article després d’ haver llegit el diari de l’11 d’octubre. En ell, enmig de les trifulgues i de les declaracions desaforades referents a la qüestió nacional de Catalunya, que ens ocupa i que ens preocupa, llegeixo un article valorant precisament la “coherència” del Papa Joan XIII, un home que va marcar la generació dels anys seixanta i que va tenir una influència innegable en la vida de l’Església d’aquells moments i, en general, en la situació política d’aquells anys, marcats per la Guerra Freda.
Dit i fet. Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II per a portar a terme l’anomenada “posada al dia” de l’Església, inaugurant un període de pau, de diàleg i d’apropament de gents de diferents tendències i maneres de ser. Va ser agosarat, intrèpid, avançat en el temps… desoint veus cavernícoles i interessades que pretenien mantenir l’status quo de la seguretat aparent i de l’involucionisme hedonista. El que va intuir va ser portat a terme amb tota la prudència que es vulgui i amb tot el consens necessari, però adequà les seves accions al seu pensament i aconseguí, amb determinació i senderi, el que havia de ser un gran pas en la història de l’Església. Cinquanta anys de Concili. Espero només que el seu exemple sigui degudament emulat. Pels dirigents de l’Església d’avui i, tenint present la dimensió humana i política de la seva persona, per tots els homes i dones del moment, encarnats en els polítics de torn. El moment de l’Església, del país i del món en general… ho reclama. Coherència i valentia. O seny i rauxa. Com evidencià Joan XXIII.
