“La desigualtat conspira contra la meritocràcia”

El professor del Centre de Governança Pública d’ESADE, Francisco Longo, sosté que, tot i la necessitat de corregir la desigualtat social, no es pot renunciar a l’ideal meritocràtic en la funció pública. 

Hi ha qui diu que la meritocràcia com a tal no existeix. És un mite o una realitat?

La meritocràcia és una aspiració i, en aquest sentit, la realitat queda certament lluny de l’ideal meritocràtic. 

Vostè proposa repensar la meritocràcia, ja que diu que no pot ser el mateix projecte que fa dos-cents anys. 

En la discussió pública actual hi té una influència important l’últim llibre de Michael Sandel, que posa de manifest la relació important entre meritocràcia i igualtat. Tenim societats on les desigualtats creixen i, per tant, la meritocràcia hi és més difícil. Això ha fet que apareguin determinades veus posant l’accent en la denominada supèrbia meritocràtica. És a dir, per alguns, defensar el mèrit com a criteri organitzador de les relacions humanes comporta uns perills d’estratificar la societat, i que els guanyadors sentin que mereixin més que els altres, adoptant mesures de segregació respecte el conjunt de la ciutadania. I això s’incrementa quan les societats, per la seva desigualtat d’origen, no poden ser suficientment meritocràtiques. Dit d’una altra manera, quan hi ha factors com l’origen familiar o social que prevalen sobre el mèrit a l’hora d’accedir a posicions de privilegi. Aquesta problemàtica ens ha de conduir a corregir les situacions socials i l’entorn, no a renunciar a l’ideal meritocràtic. 

Hi ha un sistema més equitatiu?

No hi ha una alternativa millor. Confio en la meritocràcia amb les cauteles que es tracta d’una aspiració que mai s’assoleix al cent per cent. El que està clar és que una societat meritocràtica exigeix unes dosis mínimes d’igualtat. La desigualtat conspira contra la meritocràcia, perquè fa difícil que els millors siguin avaluats, mesurats i assoleixin els seus projectes de vida estrictament en funció del mèrit. 

Mencionava a Michael Sandel i ell relaciona meritocràcia amb tirania. 

En termes generals no estic d’acord amb Sandel. Perquè arrenca d’un fet cert –que les universitats d’elit americanes no són prou meritocràtiques– per deduir d’aquí que molts dels privilegis en formar part de les elits no estan justificats. Sandel també posa de manifest, i això també és cert, que la supèrbia meritocràtica crea sentiments d’exclusió i ressentiment. I de tot això dedueix que la meritocràcia no funciona com a ideal, i crec que això és un salt al buit. Quan defineix les restriccions i els límits existents a la meritocràcia renuncia a l’ideal meritocràtic, i aquí no l’acompanyo.      

Parlem de funció pública. Al llarg dels últims anys, ha notat com ara és més fàcil ascendir socialment?

El problema amb el mèrit dins la funció pública no deriva tant de l’origen social, com del maneig dels processos a través dels quals les persones s’incorporen i treballen a l’administració. És cert que alguns dels sistemes d’accés meritocràtics tenen un biaix social bastant evident. Per exemple, per ingressar a l’ocupació pública és necessari passar unes oposicions que exigeixen dedicar-se en exclusiva a estudiar durant potser anys. Aquestes són posicions reservades per a persones les famílies de les quals poden permetre’ls durant aquell període preparar les oposicions. Però caldria destacar una altra problemàtica: el maneig inadequat per part dels governs dels processos a través dels quals les persones s’incorporen a l’administració. 

Desenvolupi’m una mica més la idea. Quins processos haurien de canviar?

La Constitució Espanyola del 1978 afirma que l’accés a l’exercici de funcions públiques ha de produir-se a través de tres principis: igualtat, mèrit i capacitat. De fet, és una redacció redundant, ja que només mencionant mèrit la igualtat es fa imprescindible. El mandat constitucional afirma que l’ocupació pública està basada en el mèrit. Si jo el que faig és posar en determinades posicions a persones que tenen carnet del meu partit, el mèrit no es dona. 

I això està passant?

Sí. Per exemple, el quaranta per cent de l’ocupació pública està ocupat pel denominat personal interí: persones que van accedir-hi sense grans filtres, normalment a través de la gestió, de les xarxes de relació i, per tant, sense acreditar la seva idoneïtat. Si s’elimina la precarietat d’aquestes persones consolidant la seva feina, en el sentit d’una feina indefinida i inamovible, es planteja un dilema: estem consolidant un sistema escassament meritocràtic. A més, això conspira contra el dret d’aquells que no estan treballant i volen ocupar aquestes feines en un context de mèrit. 

I no tots els càrrecs públics s’escullen per oposicions…

A Espanya i Catalunya ens hem acostumat que quan es canvia el govern també canvien les persones que estan ocupant la gerència d’hospitals, les direccions de museus, els càrrecs executius d’empreses públiques… En una democràcia avançada, com més sòlida institucionalment és l’administració, menor és numèricament la franja de nomenaments directes en la cúpula de l’administració.  

Per què no s’aplica immediatament la meritocràcia a la política?

Necessitem que l’Administració pública tingui els millors que sigui capaç de trobar i de retribuir. I, per fer això, necessita utilitzar mecanismes que siguin meritocràtics i relacionats amb el talent. Si s’utilitzen criteris de lleialtat política, pura confiança o maneig de clienteles, estem actuant en contra de la qualitat de l’Administració.

Aquests criteris podrien ser considerats corrupció?

És clar. A Catalunya, hi ha hagut alguna condemna penal en aquesta línia. L’alcalde de Sabadell, per exemple, va ser condemnat per interferir en el procés de selecció d’una persona. Li podem dir corrupció… Però, en tot cas, la meritocràcia és un sistema que resulta corromput per la interferència política i dels partits. 

Caldria redefinir el mèrit i considerar-lo com un element que es va alimentant al llarg de la carrera professional?

Sense cap dubte. Un dels problemes que té la nostra Administració és que organitza el mèrit només per l’accés. I ve a dir que es dediqui molt de temps a preparar les oposicions, “esforça’t per aconseguir-ho i si ho aconsegueixes tindràs una feina de per vida, que ningú et molestarà per tornar a ser avaluat”. I això li pots dir a una persona de 25 anys que es jubilarà quan en tingui seixanta. La nostra Administració està dient que, un cop guanyis la plaça, “no et preocupis perquè la teva continuïtat professional no dependrà del que facis, sinó del temps transcorregut”. El que s’està dient, implícitament, és que el mèrit importa només en el moment d’entrada.

Això ens fa més mediocres, oi?

Del tot. El transcurs del temps no és suficient per afirmar que una persona ha millorat la seva qualificació. Pot haver empitjorat o oblidat tot el que sabia. O, per contra, pot haver aprofitat el temps per convertir-se en una eminència.

Se’ls ha de seguir ensenyant als joves que per ascendir és necessari l’esforç?  

El discurs de tots aquells que estan carregant contra el mèrit com a principi organitzador és perillós perquè els trasllada als joves que esforçar-se no funciona. És veritat que amb esforç no sempre funciona i que l’esforç ofereix més avantatges als rics. Però no és cert que existeixi un mecanisme socialment acceptable que no impliqui progressar a través de l’esforç. L’obligació de tots aquells que es dirigeixen als joves, en el marc de processos educatius, està a mantenir l’aspiració i l’ideal meritocràtic, així com a combatre totes les limitacions que imposa la desigualtat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.