Quina és la seva primera impressió respecte la frase “ni oblit, ni perdó”?
Hi ha coses essencials a la vida com la capacitat de perdonar, la capacitat de perdonar-se i la capacitat de deixar-se perdonar. És a dir, és important perdonar aquella persona que ens ha ofès, és important autoperdonar-nos per poder mirar el futur i és important acceptar el perdó d’aquelles persones que ens el demanen.
Tres formes molt diferents i no coordinades d’interpretar un mateix verb.
I això obre grans debats. Per exemple, si ens fixem amb el conflicte basc es produeix una situació molt interessant: de vegades l’agressor vol demanar perdó i de vegades la víctima vol concedir el perdó. Però en aquestes trobades hi ha una dificultat afegida: la víctima no existeix perquè va morir. Aleshores, el pare, la dona o el germà pot concedir el perdó en nom d’una víctima que ja no existeix?
Ells en certa manera també són víctimes. Es pot perdonar sense oblidar?
Categòricament sí. Són dues coses completament diferents. Un ésser humà pot perdonar-ne un altre sense oblidar el dany que ha patit. Jo ho he vist en casos de maltractament, en casos de violació… La víctima afirma que cognitivament i per la seva bondat personal pot perdonar el seu agressor, però en canvi no pot oblidar perquè això ja no està a les seves mans.
Una societat que afirma “ni oblit, ni perdó” pot avançar?
De vegades les expressions es diuen molt gruixudes. Encara que les paraules anticipen les conductes, també cal tenir en compte on es pronuncia aquesta frase. És diferent si un ho diu, ho pensa, ho valora, ho ratifica o… ho diu davant d’un micròfon. La banda terrorista ETA ha deixat mil víctimes a tot Espanya, però només el fill d’un militar mort ha comès posteriorment un atemptat. Quantes vegades hem sentit a dir: “Si algú matés el meu fill jo agafaria una escopeta i…”? Doncs no és veritat. La gent bona no oblida, pot o no perdonar, però és incapaç de perpetrar després un fet realment greu. Per tant, una cosa són les frases grandiloqüents i una altra són les frases que ens conformen com a persones. Sortosament.
La paraula ‘ressentiment’ sovint també s’associa als termes ‘oblit’ i ‘perdó’.
Els ressentiments i l’odi només cremen a la pròpia persona. Hi ha gent que no perdona mai res i que arrossega una suma de greuges amb la parella, amb el fill, amb els amics, etc. Aquestes persones acostumem a ser unes amargades i, en conseqüència, amarguen la vida a la resta. La meva tècnica és “maquillar”, fins i tot, tergiversar la realitat. Si un amic m’ofèn, penso: “Potser no ho he entès bé”, “no sé què va passar”, “potser les coses van ser diferents”… Aquesta nova interpretació dels fets a mi em serveix per seguir endavant. Evidentment tampoc cal ser innocent. Perdonaríem una persona dues o tres vegades pel mateix fet?
Segurament, no. L’experiència ens fa la pell més dura.
En aquest sentit la justícia és molt més esperançadora que la ciutadania. Mentre la justícia sovint aposta per la rehabilitació de l’ésser humà, el ciutadà acostuma a apostar per la llei del Talió: “Ull per ull, dent per dent”. També penso, però, que hi ha gent no rehabilitable, com l’assassí de Laura Luelmo, la professora morta recentment a Huelva.
Curiosament, en diversos conflictes, són les víctimes més directes –en el cas de Catalunya els expolítics empresonats i en el cas del País Basc els familiars dels morts en atemptats– les que estan disposades a perdonar. Per què?
En els conflictes ideològics i polítics no se sap massa bé qui és la víctima, perquè l’altre part també se’n sent. En aquests casos ambdues parts creuen lluitar per una causa que pensen que és justa. A un terrorista li costa molt reconèixer que ha invertit vint anys de la seva vida i que ha matat per un objectiu que no s’ha complert; que ja no pot recuperar el temps perdut ni la vida que ha estroncat. O un altre cas: és terrible tenir una filla que ha estat violada, però i tenir un fill violador? Per tant, els termes ‘víctima’ i ‘perdó’ són molt subjectius.
De fet, recentment, hem vist pares de terroristes islàmics demanant perdó pels actes comesos pels seus fills…
Cert, perquè part de la societat els culpa a ells. Molta gent creu: “Si vostè l’hagués educat d’una altra manera, això no hauria passat”. Crec que el nostre model hauria de ser Mandela, Sud-àfrica. Allà no van apostar pel perdó, sinó per la cooperació vers un mateix objectiu, la federació de rugbi. Els éssers humans, per sobre de les nostres diferències, sempre hem de veure amb què podem cooperar.
Caldria més educació sobre el perdó?
La gent sempre està parlant d’empatia i de neurones mirall, però cal tenir en compte que l’ésser humà té “el jo” molt hipertrofiat. L’ésser humà en general es valora molt bé a sí mateix. El 90 per cent de les persones creuen que són més intel·ligents que la mitjana i això no és possible. Per això sovint hauríem de relativitzar moltes coses que ens diuen o ens fan els altres, però com que no ho fem i les acabem convertint en un conflicte.
Vol dir que molts “perdons” es podrien evitar…
Sí. De fet, la millor recepta prèvia per no haver de demanar perdó és fer servir el llenguatge, el diàleg i apostar pel sentit de l’humor, un element fonamental en tota societat. Moltes vegades oferir un somriure pot evitar una lluita interna, amb un altre o un perdó posterior.
Creu amb els perdons institucionals?
Els perdons institucionals que fan alguns governs o l’Església són gestos de supèrbia. No puc demanar perdó en nom dels meus avis perquè potser ells no m’ho consentirien. Nosaltres no sabem perquè van fer el que van fer, no sabem res de les seves circumstàncies. El perdó no es pot demanar a través de la xarxa, a través d’un comunicat, s’ha de demanar cara a cara i mirant els ulls.
Els perdons institucionals que fan alguns governs o l’Església catòlica em semblen gestos de supèrbia. El perdó no es pot demanar a través de la xarxa, s’ha de demanar cara a cara i mirant els ulls”
Es pot perdonar si l’altre no et demana perdó?
Sí, és clar. El perdó és un gest a fons perdut. En aquest sentit el perdó s’assimila a l’amor. Un pare estima el seu fill encara que aquest no l’estimi. El perdó no busca una compensació. Si per perdonar esperes que l’altre et perdoni, oblida-ho. El perdó és la generositat total. El perdó s’ofereix bo i sabent que l’altre no té raó. El perdó mai és fruit d’una negociació.
Per tant, el perdó és un alliberament per la persona que el dona?
Sí, per això, la persona que l’ha de rebre de vegades no l’accepta. Hi ha hagut casos de violadors que han volgut demanar perdó a les víctimes i aquestes l’han rebutjat. Pensen que si li concedeixen se sentirà menys culpable. Però una cosa no exclou l’altre. Quan Ali Ağca va atemptar contra el papa Joan Pau II, aquest el va perdonar, però igualment va ser jutjat.
