Mai és fàcil entrevistar algú que té un familiar privat de llibertat i menys encara si porta més d’un any pres pendent de judici. Abans d’abordar el tema que centra el número d’aquesta revista, la frase “ni oblit, ni perdó”, la Laura Masvidal, esposa de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, actualment en presó preventiva al centre penitenciari de Lledoners, ens explica que tots els presos polítics en vaga de fam ja s’han recuperat perfectament d’aquesta acció; però es mostra preocupada per un fet, s’han acostumat tant a la vida penitenciària que “de vegades no toquen de peus a terra”. Ja han convertit la presó en el seu món, en el seu hàbitat. Tot i que, segons ella, en certa manera la data del judici, ara ha remogut aquesta quotidianitat: “Tenen moltes ganes d’afrontar-lo i de saber el seu futur més proper”.
El seu marit, Joaquim Forn, va publicar un tuit que deia: “Ni oblit, ni perdó? No hem d’oblidar, però sense perdó és impossible avançar”. Comparteix aquesta sentència?
De fet, aquesta reflexió li vaig plantejar jo molt a l’inici d’aquest procés. Aleshores ell estava a la presó d’Estremera i allà rebia molt poca informació de l’exterior. Vaig ser jo qui li va explicar que a Catalunya se sentia aquest crit i en vam parlar. Nosaltres tenim un xat familiar. Des que en Joaquim va entrar a la presó el meu cunyat en fa una actualització diària i sempre l’acaba amb aquesta frase. Una decisió que ha generat discussions familiars.
Per què?
Perquè personalment aquesta frase m’ofèn i em fa mal. No sé si és per la meva posició de creient o per la meva forma de ser, però la frase “ni oblit, ni perdó” em genera malestar. Crec que no podem avançar amb aquest ressentiment creixent. Ho vaig veure clar en un moment donat que vaig anar a casa de dues amigues completament diferents i els seus fills tenien el cartell amb aquest lema a l’habitació. I això em va fer adonar que aquesta no és una bona manera de fer créixer l’adolescència en el nou espai que volem construir amb tanta il·lusió.
Les converses amb el seu marit sobre aquesta frase queden resumides en aquest tuit?
Aquest tuit és conseqüència d’unes reflexions que fa en el llibre Escrits de presó que publica al setembre, molt temps després que la frase es repetís en manifestacions, actes i sopars grocs i que nosaltres debatéssim sobre el tema. I, cal tenir en compte que, des d’aleshores a Catalunya, el sentiment de “no perdó” ha anat creixent, ja que molts no esperàvem una repressió tan exagerada i una aplicació tan barroera de l’ús del dret. He de dir que en molts actes on he anat s’ha cridat aquest lema en solidaritat plena cap a mi, però no m’hi sento còmode.
En la seva totalitat o exclusivament en la segona part de la frase?
Només en la segona part. En la primera part de la frase hi estic cent per cent d’acord. El que ha passat aquests mesos no ho oblidarem mai. És més, és molt important no oblidar-ho. Cal construir a partir de les ferides, i per això cal reconèixer-les, però també cal intentar curar-les. No oblidar també forma part del perdó, mentre que no perdonar no genera espais de construcció.
Perdonar és oblidar una mica?
En absolut. Perdonar, no s’ha de veure com una feblesa. Expulsar els teus ressentiments, malgrat que t’hagin fet mal, és d’una enorme grandesa. Més enllà del mal i del perquè d’aquest mal, s’ha de construir. És dur dir això, però estic segura que l’ésser humà aprèn més de l’adversitat que del confort. L’home, en el confort, mai troba la felicitat plena ni reconeix el goig que és, simplement, viure. És en els processos difícils que l’home creix. Dir això és trist, però forma part de la naturalesa humana. I dic això sabent que, malgrat aquesta situació em que ens trobem, sóc una persona que viu dins d’un cert confort. Seria pedant no reconèixer-ho.
Vostè defensa que els processos d’interiorització també es produeixen en els mals moments. Joaquim Forn, a la presó, s’ha conegut més a ell mateix? Després d’un any privat de llibertat, el nota canviat?
Sí, sens dubte. En Joaquim sempre ha estat una persona de fer, fer i fer. En canvi, a nivell emocional i sentimental, ha estat força més hermètic. En canvi, a la presó, no ha tingut més remei que enfrontar-se a aquests aspectes de la seva persona, perquè com bé ell escriu en el llibre: la persona, a la presó, sura o s’enfonsa ella mateixa. I explica que de tots els records que ara l’aguanten, els que més pesen són aquells petits moments que abans no apreciava, com llegir la premsa els diumenges al matí en una terrassa o un dinar familiar. I, això, dit per ell, és un xoc. Aquest canvi fins i tot es veu en els seus gustos. Abans només llegia llibres d’assaig – per ell, llegir una novel·la era perdre el temps- ara, en canvi, em recomana relats plens de descripcions.
‘Ni oblit, ni perdó’ no és una frase original del conflicte català. Curiosament, en diversos conflictes, són les víctimes més directes, les que podrien emmagatzemar més odi, les principals defensores del perdó. Aquí el patró es repeteix.
A la gent li costa molt posar-se a la pell de la situació real dels presos polítics, per això molta gent ha agraït el llibre d’en Joaquim perquè a través d’ell ha pogut visualitzar conceptes com ressentiment, ràbia, venjança, incertesa, etc. Sentiments que se’ns generen, que provoquen un malestar col·lectiu, però que són provocats per una situació que no vivim en carn pròpia. Jo, per exemple, he hagut de presentar per tot Catalunya un llibre que no he escrit i que no he estat en el seu procés de redacció. Per això, des de la seva pròpia experiència, és ell qui decideix perdonar i construir.
El perdó s’ha de demanar cara a cara? En aquest cas, vostè a qui perdona?
Jo no puc generalitzar. Necessito posar-me en el cap, en el cor i en les entranyes de la gent que està intentant liderar certs conceptes com si fossin la seva causa. Igual que nosaltres lluitem per una causa, els altres també ho fan: aconseguir que la nostra causa no sigui possible. Són persones concretes que, igual que nosaltres, també protegeixen un concepte abstracte. Les persones que estiren el dret amb l’excusa de protegir un bé superior com si la col·lectivitat despengués d’ells tenen noms i cognoms. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
