L’actual president de l’Audiència Provincial de Tarragona, Javier Hernández, va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1964 i va ingressar a la carrera judicial el 1990. Des de fa anys que exerceix la justícia a Catalunya, ja que la seva primera destinació com a titular va ser al Jutjat de primera instància i instrucció de El Vendrell (Tarragona). Anys més tard, va traslladar-se a l’Audiència Provincial de Lleida i al jutjat de Primera Instància i Instrucció número 9 de Tarragona. El 1992 va ser destinat a l’Audiència Provincial de Tarragona, de la qual n’és president des de l’any 2009, càrrec que va revalidar el 2014. Els darrers mesos els seu nom ha aparegut als mitjans de comunicació perquè forma part de la terna aprovada per la Comissió Permanent del Consell del Poder Judicial per ocupar una de les tres places del Tribunal Suprem. Des de Tarragona ha resolt diversos casos. Un dels més mediàtics, la sentència condemnatòria contra Ramon Franch per l’homicidi de Carme Gallart, la veïna dels Pallaresos que va desaparèixer el 18 de juny del 2015, de la qual no ha aparegut el cadàver.
Un cop dins de l’històric edifici del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya on ens ha citat el jutge Javier Hernández decidim fer l’entrevista en una sala. En el tribunal, on predominen els símbols i les cadires de vellut vermell, fem l’entrevista asseguts al banc dels acusats.
Li haig de confessar que tot i que la sala estigui buida, seure en aquest banc, de cara al tribunal, genera incomoditat…
Per aquest motiu, als Tribunals de l’Audiència de Tarragona he canviat la distribució de l’espai. L’acusat està en un lateral, al costat del seu advocat. Perquè, curiosament, col·locats com aquí, el gran protagonista del procés penal, l’acusat, és l’únic que no veu les proves, perquè està situat darrera les persones que testifiquen. Aquesta escenografia tradicional exclou l’acusat del procés i això no té cap sentit. Alguns intentem fer algun canvi cultural, però encara hem de caminar molt en aquest sentit.
Segons les darreres dades del CIS, la confiança de la societat espanyola amb el sistema judicial espanyol és d’un 3,9 (dades del 2016). Quines són, segons vostè, les raons d’aquesta desconfiança?
Hi ha molts factors que poden explicar aquesta desconfiança amb la justícia. Un dels factors essencials en aquest moment és una mica de crisi del sistema constitucional i del sistema institucional, un xoc relacionat amb molts altres factors: crisi de partits polítics, postcrisi econòmica, més percepció de desigualtat i, evidentment, la crisi de Catalunya, que també provoca una gran pressió sobre el sistema institucional. Totes les situacions de gran estrès institucional posen al descobert les debilitats del propi sistema. És veritat que en aquests moment el poder judicial apareix com el que és, un poder finit –no podria ser d’altra manera– i amb problemes per gestionar la conflictivitat tan diversa i complexa que està arribant al sistema judicial.
Tenim una tendència excessiva a dur tots els conflictes als tribunals?
Sí. La societat espanyol té una cultura excessivament conflictual i amb tendència a judicialitzar tots els conflictes i, per altra banda, el sistema té una capacitat logística limitada per donar-hi resposta. De fet, cal dir que sovint els prejudicis de lentituds i disfunció estructural no són tan certs. Si féssim una anàlisi molt quantitativa i rigorosa ens emportaríem sorpreses.
La justícia espanyola no és lenta?
No, no és tan lenta com de vegades ens pensem. Ara bé, entenc que l’espera d’una resolució judicial per part d’una persona que té un conflicte li generi aquesta sensació de lentitud. Quan una persona acudeix a un tribunal perquè té un problema greu, el temps li passa més lentament. Hi ha moltes respostes judicials que s’atorguen en temps molt raonables i dins dels estàndards no estem tan malament.
Una persona que va als tribunals busca justícia. Un jutge que imparteix justícia sempre és just?
Aquesta és la gran pregunta; la reflexió eterna i la gran dificultat! La justícia, en una societat complexa, constitucional i basada en drets fonamentals, deixa de ser un valor uniforme i predeterminat, i passa a ser un valor en construcció. En aquest moment, la justícia s’ha de nodrir sobretot de condicions que permetin reconèixer una decisió argumentada, individualitzada i fonamentada en normes i valors constitucionals; això és el que el sistema de justícia hauria de garantir. De vegades, l’encert deontològic, és a dir, pretendre que la decisió judicial esgoti el valor justícia, resulta impossible. Hi ha conflictes que no podem reparar, hi ha determinades realitats que no podem millorar i hi ha situacions conflictuals en què el sistema judicial només pot oferir una part de la solució. En el meu cas, quan dicto resolucions, aspiro a què la persona que rep la decisió apreciï que he analitzat el problema i que he donat una resposta argumentada.
La justícia hauria de ser menys tècnica i més humana?
Personalment, m’he posat com a repte fer del llenguatge de les meves resolucions un vehicle efectiu de comunicació. Intento canviar el format de les resolucions, evitar la tecnificació excessiva, no usar paraules insòlites… Una fita que no és fàcil perquè a l’àmbit del dret hi ha vocabulari difícil de substituir. Això, però, no ens hauria de disculpar d’explicar les coses amb un llenguatge més horitzontal i accessible. No podem oblidar que la transparència decisional és un valor molt important perquè el jutge no pot amagar raons de la seva sentència i les ha de saber explicar en condicions a un ampli auditori. Aquest és el nostre gran repte! En aquest aspecte , per exemple, podem aprendre molt dels jutges anglosaxons; ells presenten el dret d’una forma més clara i convincent.
Tot jutge té una ideologia i uns prejudicis. Per tant, quin grau de confiança respecte la seva imparcialitat un ciutadà ha de donar a un jutge?
Una confiança indisponible, no hi ha alternativa. Passa igual amb el sistema sanitari. El pacient també ha de tenir confiança amb el metge. Aquí, però, no hi ha possibilitat de tria. El jutge que et toca, decideix. El prejudici i la ideologia dels jutges és un altre gran repte. El magistrat Perfecto Andrés Ibañez explica que el jutge quan s’enfronta a una resolució ha d’actuar amb mala consciència, és a dir, s’ha d’enfrontar al problema prenent consciència dels seus propis prejudicis. Una forma de metabolitzar i d’enfrontar-se amb valentia al teu propi prejudici. I, aleshores, reflexionar com es pot compensar aquest prejudici. De fet, és inútil negar-ho. Qualsevol persona amb una mínima honradesa intel·lectual accepta que tot jutge, com qualsevol ciutadà, té un software ideològic. El filòsof francès Alexandre Kojève sempre deia que els jutges mai són imparcials perquè no poden ser-ho, ja que tots els temes que tracten tenen a veure amb els seus interessos de vida. I això és evident!
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
