L’escriptora francesa Hélène Cixous, una dona brillant, sempre perseguida i cridada pels llibres, escriu el relat de l’últim any de vida de la seva mare Ève. La mare de Cixous nasqué a la localitat alemanya d’Osnabrück, d’on va sortir per anar a viure a Oran (Algèria) amb el seu espòs. Cixous inclou constantment, a la seva obra, la presència d’aquesta mare plena de ganes de viure i d’energia. Com la primera dels éssers humans, expulsada del Paradís, Ève no s’avé a la resignació ni a la tristesa. No entén com es guanya la vida la seva filla Hélène. Què és això d’escriure? Per on circula el desig de tancar-se en un estudi tantes hores? Has de sortir més a passejar al parc i que et toqui l’aire. Surt a passejar! I has de menjar més: t’he pelat una poma!
Ève és una supervivent. Deixà Alemanya just abans de la tragèdia de la deportació, que s’endugué bona part de la seva família. El seu marit va morir molt jove, quan Hélène tenia deu anyets. Aquesta desaparició del pare serà terrible per la nena i, al mateix temps, constituirà l’esdeveniment que la posarà a escriure sense parar. El llibre com objecte de pulsió i de passió salvarà la vida d’Hélène, encara que Ève no ho acabarà d’entendre mai.
Ève viurà cent dos anys. A partir dels cent, la seva condició física es deteriora molt. Hélène organitza l’espai domèstic. Un llit medicalitzat, un assistent que l’ajudi a bellugar-la, i molta companyia. La metgessa li diu que es prepari perquè queda poc temps. La mare d’Hélène comença a nafrar-se. És la mort que s’acosta lentament.
Hélène decideix rellegir la Ilíada, perseguir novament la còlera d’Aquil·les, en aquest darrer període de cura. S’imagina ser un guerrer aqueu amb els peus alats que corre en direcció a la cambra de la seva mare quan aquesta la crida, de matinada: “Hélène, Hélène, què vols, mare?”. No ho sé. Què he de fer? Què vols fer? No ho sé, diga-m’ho tu. Ève comença a enraonar en alemany: nous mots mai sentits prèviament fan acte de presència. Hélène busca les paraules al diccionari per intentar entendre.
En aquest relat extraordinari, titulat Homère est morte (jugant amb els mots Ho-mère en francès, mare en català i Homer, el rapsode), Hélène escriu una cosa tan senzilla i viscuda i tan difícil de posar en paraules. Diu que, a mesura que venia la mort, al matí, amb la cullereta de cafè amb llet que posava suaument a la boca a Ève perquè no s’ennuegués, sorgí una exclamació. Ara —diu Cixous— ja no dic a la mare “soc aquí!”, sinó que dic: “Ja vinc!” I el passadís és l’escenari d’aquest passatge inèdit.
Conec moltes dones que han passat pel mateix que Hélène Cixous. Han viscut corrents pel passadís durant un cert temps, a vegades una colla d’anys, ocupant-se de les seves mares i pares, amb demències o degeneracions produïdes per l’edat i la malaltia. Aquestes dones s’han ocupat de tot, molt sovint sense assistents que les ajudessin les 24 hores: les han rentades, vestides, peixades. S’han ocupat de tots i de tothom: els marits, els fills, els àpats de la setmana. Al mateix temps han treballat. A vegades han intentat escriure una tesi de doctorat, missió heroica com la dels guerrers aquells intentant envair Troia.
Lévinas va subratllar el valor d’aquest “ja vinc!”, en un espai domèstic per fora de la normativitat hegemònica del temps actual. No s’aprofita el temps de cura d’una persona gran que ens va cuidar de petits: és un temps en hemorràgia total, en molts sentits. Tanmateix, aquest passadís-passatge de la vida a la mort, en l’acompanyament dels darrers anys, mesos i dies, té un valor incalculable. Les qui, com Hélène Cixous, ho han fet, ho saben del cert. Res ni ningú les podrà convèncer del contrari.
