Iran, el país de la gran batalla pendent

Iran és un destí fascinant per al viatger. Els palaus, mesquites, deserts i muntanyes imponents serveixen d’escenari per descobrir-hi el principal atractiu de l’antiga Pèrsia: la seva gent. Orgullosa del seu passat, culta i preparada, connectada al món i disposada a plantar cara a un règim que l’asfixia.

L’Arash i jo som estirats a la catifa d’un dels incomptables cafetins que envolten el sender que ressegueix el riu Darband, al nord de Teheran, direcció al cim del Tochal que s’eleva fins als 4.000 metres. Mentre ens atipem de mores acabades de collir, dàtils, doogh (iogurt líquid àcid i aromatizat amb herbes) i te fort i dolç, em proposa acompanyar-lo a un sopar a casa d’uns amics aquella mateixa nit, la darrera del meu viatge de tres setmanes a l’Iran durant l’agost. “Vine, serà divertit i menjaràs bé”. No tinc cap dubte de cap de les dues coses.

Al vespre hi arribem els primers. La meva presència no havia estat ni anunciada, però això no suposa cap mena de problema per als amfitrions. Ràpidament em serveixen una copa desmesurada de vi prou decent –la venda d’alcohol està totalment prohibida, però el contraban o la producció casolana de vi, cervesa i aiguardent estan a l’ordre del dia- mentre un gat de pura raça persa se m’asseu a sobre. Van arribant els convidats, més d’una vintena, tot de parelles d’entre trenta i quaranta anys –algunes amb fills- a qui l’Arash coneix de l’època universitària. Totes les dones es presenten amb el hijab de rigor, obligades a dur-lo en públic. Totes elles, sense excepció, se’l treuen tan bon punt creuen el llindar de la porta. Llueixen elegantíssimes, amb vestits de nit sobris però que podrien passejar per qualsevol catifa vermella, i un maquillatge que ressalta encara més les seves faccions molt marcades i un ulls enormes. El menjar, excel·lent, sorgeix de totes bandes, i sempre sóc el primer a qui li ofereixen tastar-lo. La llum de la sala d’estar no triga en adquirir un to molt més tènue, ni l’equip de so en apujar el volum de la música persa de base electrònica que comença a fer ballar tothom. Llàstima que l’avió surt de matinada i toca marxar cap a l’aeroport Imam Khomeini, nom de reminiscències tan tenebroses que és capaç d’enfosquir la llum càlida i diàfana que projectava la festa que tot just acabo de deixar. Però ja m’he acostumat a aquests contrastos tan potents i alhora habituals que, de fet, defineixen el país millor que cap altre element.

Un museu amb un gat amagat
Abans d’emprendre el viatge, mai m’hauria imaginat que l’acabaria en un sopar d’amics a un pis de Teheran amb gent a qui no coneixia de res i de manera totalment improvisada. Al final del periple, en canvi, em sembla la manera més lògica i natural de tancar-lo. A aquelles alçades m’he descomptat, literalment, de la quantitat d’iranians que he conegut i que m’han obert les portes de la seva llar per acollir-me de dia i de nit, situant els límits de l’hospitalitat molt més amunt del que mai hauria pogut concebre. Comencem per l’Arash, amb qui em creuo durant el meu primer dia de viatge, i amb qui tornaré a quedar en el darrer. Atordit pel cataclisme de ciutat que és Teheran -12 milions d’habitants escampats per una caòtica jungla d’asfalt i formigó travessada per desenes d’autopistes i carreteres col•lapsades a totes hores per conductors que semblen disposats a liquidar tot vianant amb qui es creuen, al volant de vehicles vells i tronats alimentats per petroli mal refinat que generen una pol·lució salvatge- busco refugi al Museu d’Art Contemporani. Resulta que, teòricament, compta amb una de les millors col·leccions d’art nord-americà de la segona meitat del segle XX fora dels Estats Units. La va adquirir la dona del Shah Reza Pahleví, l’emperador amic d’Occident podrit de diners i destronat per la revolució islàmica liderada per Khomeini, l’any 1979. No goso acabar-me de creure que Iran exhibeixi avui sense pudor l’art contemporani del seu arxienemic mundial, però el tiquet d’entrada que em lliuren, amb un Pollock imprès, i el catàleg que es pot consultar a la bonica cafeteria, ple d’obres meravelloses de Rauschenberg, Rothko, Warhol, Jasper Johns o Lichtenstein, em fan salivar. Evidentment, hi ha gat (persa) amagat. Després d’inspeccionar a consciència totes les sales de l’edifici sense creuar-me amb cap peça d’aquests ni d’altres artistes –ni americans ni de qualsevol altre lloc que no sigui Iran- pregunto a un dels visitants si en sap res. És l’Arash, que em confirma que la col•lecció estrangera només s’exhibeix “ocasionalment”. Poc després m’assabento que per Teheran corren rumors de tota mena sobre la col•lecció. Que si es troba en un estat de conservació paupèrrim, que sí l’Estat s’està venent els quadres d’amagat… Malgrat el coitus interruptus, la visita no resulta gens frustrant, perquè si he vingut a Iran no és pas per veure Rothkos, sinó per descobrir històries rocambolesques com la d’aquesta col·lecció misteriosa i, sobretot, per conèixer personatges com l’Arash. Encuriosit per les meves intencions com a turista europeu independent, una figura que al seu país encara crida força l’atenció, de seguida ens avenim. No trigo a descobrir, ja un cop fora del museu, que aquest enginyer originari de Shiraz, al sud del país, té un passat massa comú entre els seus compatriotes: el de pres polític. Un any engarjolat per la seva participació, com a líder estudiantil de la universitat de la seva ciutat natal, a la Revolució Verda de 2009. Un moviment contra el frau electoral que va portar de nou a la presidència a Mahmud Ahmadineyad, odiat per la majoria de classe mitjana, pels universitaris i pels intel·lectuals que van donar suport al candidat alternatiu, el reformista Mir-Hosein Musaví. Però Ahmadineyad sempre ha gaudit de suport als barris populars de les principals ciutats i també a les zones rurals, privilegiades per un règim islamista que sospita del xup-xup que es cou a les grans urbs.

Set anys més tard d’aquells fets comparteixo amb l’Arash un taxi que avança a batzegades per l’eterna avinguda Azadi (“Llibertat), que creua la ciutat d’est a oest i que va ser l’escenari de les principals protestes. “Plena a vessar, de punta a punta. Érem 3 milions de manifestants, t’ho puc assegurar perquè ho vam calcular amb el software d’enginyeria que fem servir a l’empresa”, recorda. “Quan vaig veure aquella estampa, vaig pensar ‘ja està, hem guanyat. S’ha acabat la república islàmica’”. Però no va ser així. No n’hi va haver prou. KHamenei, successor de Lhomeini i encara avui Líder Suprem d’Iran (autoritat màxima del país, escollida per una assemblea de clergues i amb capacitat de control sobre el president elegit democràticament), va decidir que la victòria d’Ahmadineyad era legitima. Mentrestant, les forces governamentals reprimien els manifestants de manera salvatge, provocant una vintena de morts. Entre elles la de la Neda Agha Soltan, estudiant de filosofia, convertida en el símbol dels màrtirs de la revolució frustrada. La majoria d’iranians, malgrat tot, es van conformar en mirar-s’ho per la televisió, empassant-se un retrat dels fets del tot manipulat. “Érem tres milions al carrer, sí, però no vam convèncer als que es van quedar a casa que el canvi que propugnàvem també era necessari per a ells”, lamenta l’Arash, que encara avui paga el seu activisme: qualsevol delicte o falta, per lleu que sigui (i a Iran la tipologia de delictes dels que se’t poden acusar és d’una varietat inaudita), el pot enviar a la presó automàticament per força anys.

Arash l’arquer
Arash és un nom força comú a l’Iran, però no és neutre. “Les famílies benpensants anomenen els seus fills Mohamed o Alí. Si trien Arash, ja se sap de quin peu calcen” bromeja l’homònim. El nom no té res a veure amb la tradició alcorànica, sinó que fa referència al d’un heroi de la mitologia persa. Com recull el venerat poeta Ferdousí al seu ‘Llibre dels Reis’, l’epopeia nacional persa escrita al voltant de l’any 1000, Arash era un prodigiós arquer que va ser cridat a acabar, d’una vegada per totes, amb l’etern conflicte entre Iran i el poble nòmada de Turan. Els dos enemics van acordar que, des de dalt del Daravand, la muntanya més alta del país i de l’Orient mitjà, Arash dispararia el seu arc, i allà on caigués la fletxa, s’establiria la frontera que els separaria. Ho va fer amb tanta potència que el projectil va volar durant més d’un dia, fins caure molt més lluny del que els turanians mai haurien imaginat. Exhaust per l’esforç, va morir. A l’Iran tothom se sap de memòria aquesta i altres històries recollides per Ferdousí, com la de Zahhak, el malvat rei a qui li neixen dues serps de les espatlles a les quals ha d’alimentar cada dia amb cervells humans i que, encara avui, és el símbol més representatiu del mal a la cultura iraniana (durant la Segona Guerra Mundial, les forces aliades van desplegar al país propaganda anti-nazi on Hitler era caracteritzat com un Zahhak reviscut, rèptils inclosos). Ferdousí comparteix amb Arash i amb tants altres personatges del seu ‘Llibre dels Reis’ la condició d’heroi al país. Recopilant totes aquestes històries de tradició oral que es remuntaven a molts segles enrere i posant-les per escrit, el poeta va salvar la llengua farsi, el persa, en un moment on els àrabs, conqueridors de Pèrsia i de tot l’Orient Mitjà tres segles abans, imposaven arreu la seva llengua, cultura i religió.

La relació entre perses i àrabs es remunta a fa 1.400 anys, però aquest matrimoni tan longeu mai ha acabat de rutllar. Els musulmans procedents de la península aràbiga van conquerir l’altiplà, els deserts i les muntanyes iranianes amb una velocitat inusitada durant el segle VII D.C. Gairebé amb la mateixa rapidesa, l’Islam s’hi va imposar com a religió dominant arraconant el zoroastrisme, la religió que venera Ahura Mazda com a entitat creadora i que va ser predicada per Zaratustra. Es tracta un dels sistemes de creences més antic del món, predominant a l’Iran sobretot des que va ser adoptat oficialment per Dario, el gran rei de la dinastia Aquemènida i constructor de Persèpolis, al segle VI A.C. Molts iranians encara guarden rancúnia als àrabs per la conquesta, que consideren que va ser un cataclisme per a la cultura mil·lenària persa. Però aquesta va aconseguir subsistir, en bona part gràcies a l’orgull iranià per les seves arrels, que avui, en ple segle XXI, es manté intacte. En l’àmbit religiós, per exemple, el zoroastrisme és molt minoritari, però se segueix practicant. M’ho explica la Sharareh, a qui conec a Abyanez, l’antiquíssim poble de cases de fang situat al cor de l’altiplà iranià. Com la resta de dones d’aquesta vila avui consagrada al turisme, llueix un acolorit estampat floral i unes precioses joies de plata, símbols que les identifiquen com a seguidores de Mazda. “El zoroastrisme és la nostra cultura, l’Islam no ens agrada perquè ens ve imposat, perquè ens obliga a anar cobertes”, assegura. El seu marit arriba conduint un tot terreny i carregat de formatge de cabra que ha comprat als ramaders de les muntanyes dels entorns. Com la Sharareh, parla un anglès perfecte, i també comparteix amb ella el fet de no tenir pèls a la llengua. Per exemple, alhora de carregar contra la classe política iraniana. “Aquest govern d’ignorants que tenim no pararà fins que s’ho carregui tot” diu, sense perdre el somriure.

Les reminiscències del Zoroastrisme es concentren sobretot a Yazd, la ciutat que fa de pont entre els dos grans deserts iranians. A les seves afores, entre un seguit d’estranyes ruïnes solitàries, s’hi troba la Torre del Silenci, on fins ben entrat el segle XX hi practicaven els rituals funeraris. Es tracta d’una construcció circular que corona un turó sorrenc i pelat, on els morts de la comunitat hi eren dipositats a mercè de la natura i les aus carronyeres fins que només en quedaven els ossos. Que, llavors sí, eren enterrats. L’escenari corprèn; sense més visitants que nosaltres i un jove barbut, de pell fosca i mirada tèrbola que ronda pels entorns (el taxista ens alerta que és un afganès, donant a entendre que aquest origen ja és condició per fer-lo sospitós i sorprenent-se què no ho entenguem), el silenci s’abat sobre les construccions abandonades, que podrien passar perfectament per les restes d’una civilització alienígena perduda. A Iran, de fet, hi abunden els paisatges propis d’altres planetes; el desert salat de Dash-e-Lut o les muntanyes rogenques dels entorns de Tabriz també fan pensar més en Mart que en la Terra.

A l’espera del redemptor
La religió de Zaratustra queda avui reduïda a una anècdota si se la compara amb el domini tirànic que exerceix l’Islam en gairebé tots els estrats de al vida iraniana. Un Islam, però, que presenta severes diferències amb el que es practica a l’Aràbia Saudí, l’Estat que avui regeix la terra dels mahometans que van conquerir Pèrsia. Iran és el país dels xiites, la branca que només considera legítims com a líders religiosos els descendents directes del profeta Mahoma. Això els enfronta a la comunitat musulmana majoritària, els sunnites, des de gairebé els inicis de la religió fins als nostres dies. Avui el conflicte entre Iran xiita i l’Aràbia Saudita sunnita és sobretot geopolític, amb camps de batalla concrets com el Iemen i d’altres més difosos a Síria i a altres països de l’Orient Mitjà, on s’hi disputen la seva capacitat d’influència. Però el transfons religiós el segueix covant. Aquest setembre Alí Khamenei ha atacat els saudites per ser incapaços de gestionar amb un mínim de decència els llocs sants dins les seves fronteres, després que l’any passat centenars de peregrins morissin en allaus humanes a La Meca (“sou uns blasfems materialistes” els va espetar). La resposta del muftí d’Aràbia no es va fer esperar ni tampoc va decebre: “Els iranians no són musulmans, són adoradors de mags”. La relació entre les dues grans potències de la zona no viu els seus millors moments.

Els prop de 200 milions de xiites, concentrats a Iran però també a països com Iraq, Kuwait, Iemen o Bahrein, també estan obligats a peregrinar, com a mínim un cop a la vida, a La Meca. Però tenen els seus propis referents sagrats: les tombes dels imams descendents de Mahoma a ciutats com Medina, a Aràbia Saudita, o Nayaf i Karbala, a l’Iraq. L’únic enterrat en territori iranià és Reza, el vuitè dels dotze imams (el dotzè, per cert, segueix viu, segons la creença dels xiites, tot i que invisible a ulls dels humans, fins que es produeixi el seu retorn com a Mahdí, el profeta redemptor). És a Mashhad, la segona ciutat del país, que concentra més de dos milions d’habitants prop de la frontera amb el Turkmenistan. Una extensa i rica aglomeració urbana que pivota en tots els seus vessants –el religiós, però també el polític i l’econòmic- sobre el descomunal complex religiós que acull el mausoleu de l’Imam. Una ciutat dins de la ciutat, inabastable a la vista en la seva successió de mesquites, madrasses, museus, tombes i enormes patis. La visito durant la pregària del migdia, a vessar de fidels que preguen sota una calor d’espant, i també de nit, quan la il•luminació multicolor de les milers de bombetes que pengen dels edificis, d’un kitsch que deixa astorat, recorda el recinte de la sevillana Feria de Abril (sense manzanilla a l’abast, clar). Ho faig de la mà d’en Javad, el meu amfitrió a Mashhad, a qui he conegut a través de Couchsurfing, una plataforma online que permet trobar allotjament a llars deixant l’intercanvi econòmic fora de l’equació, i que a Iran és especialment recomanable. Lluny de les principals rutes turístiques del país, molt més acostumada a rebre milions de peregrins que no pas viatgers europeus solitaris, Mashhad no és una ciutat fàcil per al turista independent, així que la companyia d’en Javad és un regal caigut del cel.

Màrtirs a cada cantonada
“Veus aquest grup?” em diu en Javad, assenyalant una vintena de dones, totes tapades de cap a peus, que exhibeixen cartells en farsi mentre segueixen un home jove amb turbant de camí al santuari, obrint-se pas entre les multituds procedents de tots els punts de l’Iran i també de països propers. “Són un mul·là i el seu seguici, pel que diu als cartells vénen des de Shiraz de peregrinatge i aprofiten per fer proselitisme perquè les dones duguin el niqab”. En tombar la cantonada ens creuem amb dos homes en vestit militar amb capses de cartró que fan funció de guardiola. En Javad m’explica que recapten diners per als membres de la Gùardia Revolucionaria iraniana que lluiten a Síria contra l’Estat Islàmic. Aquest cos, fundat després de la revolució de 1979 per defensar el nou sistema islàmic del país, funciona en paral·lel a l’exèrcit regular, depèn directament del líder suprem i a més de ser el braç armat de la política exterior d’Iran, té un paper preponderant en la política i l’economia del país. Les fotografies dels soldats d’aquest cos caiguts en els fronts d’Alep o Homs pengen als carrers de les seves ciutats i pobles natals, exhibits com a màrtirs davant de familiars i veïns. Tot i que a molt menor escala, es repeteix l’estampa viscuda 30 anys enrere als mateixos carrers durant la Guerra amb Iraq, en la qual el govern de Khomeini va enviar al martiri forçat tota una generació d’iranians –en vuit anys, el conflicte es va cobrar un milió de vides entre soldats i civils.

A Iran el servei militar de gairebé dos anys és obligatori, malgrat que entre molts joves és habitual acumular pròrrogues d’estudis per postergar-lo. “Però si no l’has fet estàs fotut, et penalitzen per tot”, m’explica en Javad. Ell ho viu en carn pròpia: per exemple, amb totes les barreres que li posen quan demana un visat per viatjar a l’estranger, tràmit que per si mateix ja és un calvari per a tot iranià. Té clar, però que acabarà marxant del país, i segurament per no tornar-hi. S’acaba de llicenciar en Enginyeria Civil amb el millor expedient acadèmic de tota la seva promoció. “I l’únic premi que m’han donat és un pendrive de 4 gigues!”, s’exclama, deixant anar una riallada sarcàstica. Cap beca, cap programa a l’estranger, cap ajuda per cursar un màster… “He captat el missatge: no mouran ni un sol dit perquè em vinguin ganes de quedar-me al país”, diu, fastiguejat, mentre ens endinsem al laberint del santuari d’Imam Reza.

Al contrari que els llocs sants de La Meca, l’accés és obert als no musulmans, així que el complex de Mashhad es presenta com la millor alternativa possible per experimentar quelcom similar al que s’ha de sentir quan es visita la Gran Mesquita i la Kaba de la ciutat natal de Mahoma. Resulta impossible restar indiferent, en especial davant les brutals mostres de devoció vers l’Imam Reza. Centenars de persones s’abraonen sense descans al mausoleu per poder tocar-lo, enganxant-se a l’elaborat reixat que el protegeix. La sensació d’aclaparament és difícil de suportar, i no ajuda a mitigar-la la sala on té lloc aquesta escena tan extraordinària com quotidiana, massa petita per aquestes multituds i completament solcada de marbres i cristalls polits i brillants fins a l’extrem que ho multipliquen tot amb els seus reflexos. Sortint a l’exterior per fugir de l’asfíxia, una altra estampa xocant: mitja dotzena de taüts oberts, desplegats a terra en fila, amb els cossos esperant el seu torn per a la cerimònia fúnebre mentre família i amics els vetllen. Tota la vida de Mashad gira a l’entorn del Mausoleu, i també la mort.

“I on trobes consol?”
“Quina és la teva religió?”. Una pregunta tan directa t’hauria d’incomodar, sobretot si te la formula un desconegut amb qui tot just acabés d’encetar una conversa com és el cas del senyor amb qui comparteixo vagó en el tren de tornada a Teheran. Però quan és la quarta o cinquena vegada que te l’han fet durant el viatge, en circumstàncies similars, ja no et sorprèn. Aquest cop opto per mentir i li responc que sóc catòlic. Em vull estalviar la incomprensió que he despertat en els anteriors casos quan he dit que no sóc creient. Durant el periple iranià, de fet, conec força gent que és agnòstica o directament atea, i que en alguns casos fins i tot fan bromes realment salvatges sobre el xiisme i les autoritats religioses del seu país. Per a molts compatriotes seus, però, no tenir religió és quelcom molt xocant. Cap problema amb que siguis cristià, budista, hinduista o el que sigui, el respecte a la llibertat religiosa és palmari, però l’absència d’ella sorprèn. “I llavors, qui ha creat tot això que ens envolta?” m’havia dit un jove en un parc de la capital. “I on trobes consol?”, em replicava una noia a Shiraz. En aquell moment no vaig saber què respondre-li.

La jove és una de les amigues de la Sakura, la nostra amfitriona a la ciutat, amb les que ens trobem un vespre a la terrassa enjardinada d’una cafeteria decorada amb pòsters del festival de jazz de Montreux i de pel·lícules de François Truffaut, que faria les delícies del hipster més barbut de Barcelona. Deixant de banda l’infame mojito sense alcohol que serveixen, l’establiment és una plantofada a la cara dels qui s’entesten en veuen l’Iran tant sols com un país sumit en les tenebres. A Shiraz abunden aquesta mena de locals, que donen aixopluc als estudiants que s’apleguen a les prestigioses universitats d’aquesta ciutat amb fama de relaxada (“de gandula, directament”, em comenta rient la Sakura) i amb parcs extraordinaris que són el millor refugi per al brogit urbà. Poc abans de reunir-nos amb les seves amigues, passegem per un d’aquests parcs, el Jardí d’Eram. La Sakura –tots els seus amics la coneixen així, per la traducció al japonès del seu nom real, que vol dir flor de cirerer- és llicenciada en restauració d’edificis històrics i somia fer un màster a Itàlia. Duu el hijab d’una manera que la Policia de la Moral, que controla la indumentària i el comportament de les dones a la via pública, consideraria del tot inapropiada. Aquest cos policial és un motiu de preocupació, ja que moltes dones acaben a comissaria per culpa seva, però també de riota: des de fa un any s’ha popularitzat una app que permet esquivar-lo: els usuaris assenyalen en un mapa el punt on n’han vist una patrulla i la resta, un cop assabentats, busquen rutes alternatives. Al Jardi d’Eram, però, aquestes patrulles no hi entren, i la presència policial és mínima, així que per a molts veïns i veïnes de Shiraz és un autèntic espai de llibertat. Això no evita, en tot cas, les mirades escrutadores, com les que llencen grup de dones cap a nosaltres. “No és pel hijab que em miren, sinó per això”, diu la Sakura, assenyalant la cigarreta que s’acaba d’encendre. Una dona fumant al carrer no passa desapercebuda. “Se me’n fot”, respon.

La tomba del poeta
Shiraz és la ciutat natal de Hafez, que conforma amb Ferdousi i Saadi la santíssima trinitat de la poesia persa. El mausoleu d’aquest místic sufí del segle XIV, en un preciós parc al nord de la ciutat, és una de les seves principals atraccions turístiques, però la majoria de visitants són iranians. La veneració vers Hafez és absoluta al país. La seva poesia desborda de plaers carnals –el vi i l’amor cortesà són presents a gairebé tots els versos- però també és acceptada pel clergat, que ho interpreta com metàfores de la comunió amb Déu. “Tonteries”, resol la Sakura. Cada nit que passem a casa seva ens recita algun dels poemes recollits a ‘Divan’, un llibre que té el seu propi i fascinant ritual de lectura. Després de formular-se interiorment una pregunta sobre la pròpia sort i destí, sovint vinculada a temes amorosos, els iranians obren a l’atzar una pàgina del llibre, i el poema que s’hi troben els en dóna la resposta. A mi sempre em sona massa críptica, però només puc llegir els versos traduïts a l’anglès, procés que segons sembla aigualeix tota la força de les imatges i metàfores de la poesia de Hafez. Molts iranians, de fet, consideren infames la majoria de traduccions existents.

Escoltar els seus versos en farsi segueix sent un plaer, malgrat que no n’entengui ni un borrall. Ja sigui en la veu de la Sakura, famosa entre els seus amics com a recitadora (“quan són lluny de Shiraz a vegades em demanen que n’enregistri algun i els l’enviï per e-mail”, diu) o bé cantada. Algunes de les cançons més populars de la música persa es basen en els versos de Hafez o Saadi. Temes popularitzats per cantants actuals, o bé per músics de les dècades dels 60 i 70, previs a la Revolució Islàmica, els líders de la qual, com a mínim els que es van acabar imposant, mai han vist la música amb bons ulls. Un exemple recent és la polèmica viscuda a Mashhad, ciutat on fa onze anys que no s’hi celebra cap concert. Davant els tímids gestos aperturistes de l’actual president de l’Iran, el reformista Hasan Rohaní, envers la música i les arts escèniques, l’aiatolà Ahmad Alamolhoda va carregar contra aquesta suposada permissivitat assegurant que la “lascívia” dels cantants i instrumentistes “no és compatible amb la sang dels màrtirs”. I es va quedar tan ample. Per sort, a Iran ni tot el clergat és com Alamolhada ni totes les ciutats viuen preses d’una estretor de mires tan absurda com Mashhad. Les sales de concerts són comunes a Teheran, Shiraz o Isfahan. En aquesta última, considerada amb justícia la ciutat més bonica de l’Iran, la música sorgeix gairebé de les seves entranyes. Cada capvespre, quan s’il·lumina l’icònic pont de Joui, del segle XVII, s’aixopluguen sota els seus arcs il·luminats desenes de cantaires, grans i joves, senyors de mostatxos poblats i aires respectables i adolescents amb pentinats copiats de Cristiano Ronaldo o Neymar; i plegats entonen a capella algunes d’aquestes cançons, apassionadament, pel simple costum i plaer de fer-ho, en un acte comunitari senzill i que emociona. Contemplem l’espectacle amb en Masoud, que amb 25 anys ja té la seva pròpia empresa dedicada al comerç de maquinària per a hospitals. Li comento que em fascina el respecte dels iranians, no importa de quina generació siguin, per les seves arrels històriques i culturals. “Això és el que som. I el que ens queda”, diu. A l’endemà tornem al pont, magnètic; aquest cop amb l’Alireza, un periodista encara més jove, qui a més de ficar-se en tota mena de merders intentant exercir de manera decent la seva professió en un dels països del món on aquest gremi pateix més persecucions i censura, també troba temps per submergir-se en la música tradicional. Està aprenent a tocar diversos instruments com ara el tar, una mena de llaüt, o el ney, una flauta feta de canya. Via Telegram, la xarxa social preferida dels iranians, m’omple el mòbil de vídeos i arxius d’audio d’intèrprets que empelten la música clàssica persa amb ritmes i instruments moderns, bombardeig que accepto gustosament perquè les cançons de cantants com Sepideh Raissadat són realment fascinants.

L’underground de Teheran
Un dels grans plaers de viatjar a l’Iran és documentar-se prèviament a través del seu cinema, literatura i música. El setè art iranià és de sobres conegut, gràcies a l’obra de directors com Abbas Kiarostami, mort aquest 2016; Asghar Farhadi, autor de les fabuloses ‘Nader y Simin’ o ‘A propósito de Elly’, o el genial Jafar Panahi, empresonat durant anys i que actualment viu en arrest domiciliari, cosa que no li ha impedit firmar pel•lícules com ‘Taxi Teheran’ o ‘This is not a movie’ (aquesta última, enviada al festival de Cannes en un pendrive amagat dins d’un pastís). La literatura iraniana no és tan popular a occident però és igual de rica, amb títols com ‘L’òliba cega’ de Sadeq Hedayat o ‘El meu tiet Napoleó’ d’Iraj Pezeshkzad; sense oblidar el còmic, art del qual Marjane Satrapi n’és una de les autores més populars arran de la publicació de ‘Persepolis’, obra autobiogràfica on retrata la seva infantesa durant la Revolució Islàmica i el seu pas a l’edat adulta exiliada a Europa.

Com que Iran és sempre una caixa de sorpreses, aprofundir una mica més en aquesta recerca és garantia de descobertes xocants. Per exemple, en l’àmbit musical: el docudrama ‘Nadie sabe nada de gatos persas’ mostra a través de les peripècies de dos joves músics que Teheran té una riquíssima, encara que soterrada, escena de grups de rock, hip-hop i altres músiques populars. Potser resulta encara més sorprenent una altra escena, la de la música electrònica i experimental, que ha florit profusament a la capital en els darrers anys. Després de contactar amb ell a través de Twitter, quedo amb Siavash Amini, un dels seus integrants. Ell és el promotor del disc ‘Absence’, una compilació editada per un segell australià on hi són presents la majoria d’artistes iranians del gènere. És un àlbum excel•lent, que fa palès que molts dels seus integrants podrien participar als millors festivals del món, com ara el Sónar, o publicar els seus discos en segells discogràfics de referència. Alguns d’ells en realitat ja ho han fet, com és el cas de Sote, que té obra editada a Warp, la llar de mites del gènere com Aphex Twin. “Ha viscut a San Francisco i a Hamburg, però fa un parell d’anys que Sote ha tornat a Teheran, per quedar-s’hi amb la família, i ens fa una mica de padrí a tots”, m’explica en Siavash, jove, rialler i amb un anglès insultantment perfecte. La trajectòria de Sote contradiu el relat majoritari i dominant: el d’artistes que fugen de l’Iran per buscar la llibertat a l’estranger, o que volen escapar-ne a tota costa però a qui el govern els ho impedeix amb arrestos domiciliaris o negant-los els visats. Amb en Siavash fem un cafè prop del pont de Karim Khan, en una zona poblada de cafeteries i llibreries que serveix de punt de trobada per a la comunitat universitària i artística de Teheran. En una ciutat sense un centre definit i mancada d’espais públics de reunió, on les places no són àgores sinó teranyines de carreteres i autopistes que centrifuguen cotxes dia rere nit, els parcs, les muntanyes properes i cafeteries són els que prenen aquest rol. Autèntics refugis on el soroll, la pol·lució i la tensió del carrer, que es transmet en una actitud vigilant i nerviosa entre els vianants i directament agressiva entre els conductors, es queden al llindar de la porta. Són espais on els iranians i les iranianes poden ser més ells mateixos. Tot i que no es fan evidents a primer cop d’ull, aquests llocs abunden a les grans ciutats del país i permeten que, malgrat el clima d’opressió que indubtablement s’hi respira, sigui possible viure-hi amb uns certs marges de llibertat.

La finestra al món
“Podríem dir que tots hem nascut amb un ordinador sota el braç”, bromeja en Siavash. Així és com explica que hi hagi tants músics compatriotes seus que l’utilitzin per compondre i experimentar: és un aparell totalment integrat en els seus afers quotidians des de fa gairebé dues dècades. Per a molts iranians, sobretot els més joves, els ordinadors o smartphones són gairebé una extensió més del seu cos, un òrgan tan bàsic per a la comunicació com les cordes vocals. El motiu és molt simple: en un país sotmès a la censura i l’aïllament, aquests dispositius són, gràcies a Internet, la seva finestra al món tant per assabentar-se de què passa més enllà de les seves fronteres -el seu coneixement de l’actualitat política internacional sol ser de matrícula d’honor- com per exposar (i sovint denunciar) a la resta del planeta les condicions de vida amb les que els toca lidiar. El règim iranià s’esforça tant com pot en la censura online, “capant” l’accés a webs tan populars com Facebook, Youtube o Twitter. Però és un exercici fútil, perquè un simple protocol VPN, accessible per a qualsevol amb uns mínims coneixements informàtics, permet saltar-se a la torera totes aquestes costoses i inútils barreres digitals. Els iranians van ser pioners en l’ús de plataformes com Blogspot per crear xarxes de blogs de denúncia política -cosa que va comportar problemes gravíssims als seus autors amb les autoritats- i en emprar les xarxes socials com a motor de mobilització durant la Revolució Verda de 2009, anticipant-se al que passaria un parell d’anys després a països com Egipte o Tunísia durant la Primavera Àrab. I en ple 2016 la tònica es manté. L’Alireza, el jove periodista d’Isfahan, presenta un podcast setmanal a una plataforma online nord-americana destinada als iranians que viuen a l’exili (a Califòrnia, per exemple, en són legió). Ho fa d’amagat, es clar, però malgrat la seva joventut ja està acostumat a batallar amb la clandestinitat. “Si vols exercir aquesta feina tal i com s’ha de fer, no et queda un altre remei”, diu. Va esquivar la garjola de miracle quan un policia el va enxampar a ell i a un company a l’exterior de l’ambaixada russa a Teheran, intentant enregistrar en vídeo el que ja havien vist amb els seus propis ulls en nits anteriors: l’entrada a l’elegant edifici d’un cotxe oficial del govern iranià carregat de noies joves, probablement prostitutes. L’Alireza no és dels que es queda a mig camí. Hi va a fons, però sense esperances d’un canvi de panorama imminent al país, sap que ho té magre. Per això té entre cella i cella marxar. Exiliar-se. Com gairebé tots els joves que amb la seva empenta i preparació haurien de ser la base del futur de l’eterna Pèrsia.

Joves com en Masoud, amb qui passo el darrer dia a Isfahan. Mentre dinem unes espectaculars brotxetes de fetge, cor i ronyó de xai a la brasa en un tuguri al barri armeni, xerrem sobre els problemes que havia tingut aquell matí amb un client a la feina, fem broma sobre la reacció d’un viatger alemany a qui també havia portat a devorar entranyes sucoses a aquell mateix local, i m’explica com havia admirat el joc del seu estimat Barça quan el comandava Guardiola. «Un iranià guardiolista, és l’últim que em faltava per veure» penso, mentre la fem petar relaxadament de coses tan simples i quotidianes com el futbol o la feina. En Masoud adora la seva ciutat, Isfahan, que mostra als turistes de manera totalment desinteressada, un guia insuperable que exerceix com a tal pel simple plaer de poder interactuar amb gent d’altres països amb ganes d’aprendre coses de la història i la cultura del seu país, interès que ell sacia del tot amb mostres enciclopèdiques de coneixement sobre els magnífics palaus, mesquites, places, ponts i jardins que dibuixen el perfil de l’antiga capital de la dinastia Safàvida. Costa un munt que es deixi convidar a dinar, encara que sigui un sol cop, com a mostra d’agraïment. És feliç mostrant als viatgers que Iran i la seva gent són molt més que el seguit de tòpics negatius que han servit a Occident per construir-se una imatge del país a mida per poder abocar-lo al cubell de “l’eix del mal”. Però ni molt menys s’entesta en amagar-ne la part fosca. Al capvespre, mentre passegem per un dels carrerons amagats i solitaris a les bambolines del magnífic escenari que és la plaça de Naqsh-e Jahan, el canvi de to de la conversa em deixa estabornit. «Quan mori Jamenei, tornarem a sortir al carrer. Impedirem que nomenin un tercer líder suprem. Hi haurà màrtirs, però ho aconseguirem». En Masoud, tan jove, afable, rialler i atent; la viva imatge de l’emprenedor fet a si mateix, un home d’èxit a qui tan sols se l’hi hauria d’entristir una mica la mirada quan pensa en la seva núvia, a qui els separa la distància perquè ella encara viu a Hamadan, la ciutat natal d’ambdós… Aquest és l’home que em confessa que, si cal, està disposat a morir en la lluita contra la tirania que subjuga l’Iran que tant estima. A la nit ens separem definitivament, després de prometre’ns mil i una vegades que ens tornarem a veure ja sigui a Barcelona o de nou a Iran. A l’autobús nocturn que ens condueix des d’Isfahan cap a la següent etapa del viatge, per un paisatge de planes àrides i eternes, no puc deixar de pensar en com de ridícules poden ser les nostres cabòries quotidianes, tan frívoles i d’una lleugeresa tan anodina, quan les comparem amb els abismes que s’obren a diari als peus d’iranians com en Masoud, l’Arash, l’Alireza, la Sakura o en Javad, que han de sortejar com sigui per poder seguir lluitant per les seves apassionades causes. Les seves vides són com el sol, tan intenses sota l’aparença de normalitat quotidiana que observar-les de manera directa i perllongada acaba resultant feridor. Vides amb una gran càrrega de profunditat, pròpies d’un país on encara hi ha una gran batalla pendent. – TEXT I FOTOS: VERN BUENO.