El raonament inductiu consisteix a treure conclusions generals pretesament vàlides a partir de l’observació de casos particulars. Per exemple: veiem molts cignes, tots ells blancs, i concloem que tots els cignes són blancs.
Al seu Compendi, David Hume constata que, efectivament, de les nostres experiències en traiem conclusions generals. Però aquestes conclusions, segons el filòsof escocès, només serien vàlides si poguéssim assegurar que el futur serà com el passat. El problema és que no podem assegurar-ho. Estem acostumats a experimentar primer una cosa i després una altra, però no estem justificats a creure que el proper cop tornarà a passar el mateix. No són universalment vàlides les conclusions generals que derivem de les nostres experiències particulars. Així, Hume posa en dubte la validesa del raonament inductiu i constata que la filosofia ens porta a l’escepticisme.
Vegem-ho amb el cèlebre exemple de Bertrand Russell. Un gall dindi arriba a una granja i observa que li donen menjar a les 9 del matí. El gall dindi fa un raonament inductiu: he observat que tant si fa fred com si fa calor, tant si plou com si fa sol, cada dia em donen menjar a les 9; així doncs, sempre em donen menjar a les 9 del matí. Ara bé, el següent dia resulta ser 24 de desembre i tot canvia: enlloc de donar-li menjar al gall dindi a l’hora puntual, li tallen el coll i el posen al forn.
Tal i com dèiem a un article anterior, potser quan fem ciència o filosofia no arribem a veritats absolutes a través de raonaments deductius o inductius. Però tampoc vivim instal·lats en l’escepticisme al que ens porta la filosofia de Hume. Potser el que fem és donar per bona la millor explicació de què disposem, sabent que serà sempre provisional, sempre oberta a revisió. Per exemple, que tots els cignes són blancs seria una afirmació provisional i oberta a revisió. I si descobríssim que a Austràlia hi ha cignes negres?
