El sostre de la felicitat

No hi ha dubte que l’anhel de felicitat és universal. Des de l’antiguitat, la història de la filosofia ens recorda que la felicitat és el principal ingredient d’una vida bona, la finalitat natural i última de tota activitat humana, d’una vida que paga la pena de ser viscuda. Per això, seria absurd creure que la felicitat és o pot arribar a ser il·limitada.

Si aquest fos el cas, si la felicitat tingués un horitzó inaccessible, el viatge cap a ella seria inacabable i, ni després de la mort, podríem dir d’algú que ha estat feliç, perquè la mort seria per a la felicitat de la persona una interrupció definitiva en un camí cap a l’infinit. Tota vida humana esdevindria la d’un pobre infeliç que persegueix un impossible. No hem de descartar, però, que aquesta sigui l’autèntica condició humana.

Ara bé, si la felicitat ha de ser possible, l’alternativa a una existència moral condemnada al fracàs passaria per marcar un límit a la felicitat, un topall perfectament distingible i conegut que certifiqui que l’hem assolida, com qui fa un cim, amb dret a clavar la bandera de la conquesta en un moment determinat i poder afirmar, sense embuts, que, per fi, som feliços.

Tanmateix, no conec ningú que hagi proclamat de si mateix aquesta magnífica victòria. Com a molt, i molt d’oïdes, he sentit a dir que algunes persones, en moments extraordinaris de la seva vida, han exclamat que ja han arribat plenament al final d’un trajecte vital, o que ja es poden morir tranquil·les per la feina ben feta, o que senten que no es pot arribar a ser més feliços del que són en aquell instant. Podria ser que només fossin expressions desmesurades, o podrien ser signes de saviesa, la lucidesa d’haver entès la dimensió exacta, delimitada, de la felicitat, i de ser conscients d’haver arribat al seu terme infranquejable.

Posem un exemple: molta gent associa la felicitat als diners. Es pot pensar que els il·lusos que fan això pequen de materialistes i banals, però costa molt de creure que es pot ser feliç enmig d’una pobresa extrema. Per tant, sembla indiscutible que cal tenir recursos materials per, almenys, no ser un infeliç. Però, quants? Quants diners ens cal per ser feliços? Aristòtil (el gran mestre d’ètica de l’antiguitat) deia que la crematística, l’art d’acumular diners, és una activitat contrària a la naturalesa humana (que, en el seu argumentari, és el mateix que dir que és contrària a la felicitat) perquè és il·limitada: mai no podem saber quanta acumulació de riqueses és suficient.

A la crematística, hi oposava l’oeconomia, l’art d’obtenir recursos fins a satisfer les necessitats vitals, que és l’autèntica finalitat de l’economia. El problema, diríem nosaltres, és que les necessitats humanes tenen una part de biologia i una altra de cultura, i aquesta última pot arribar a inflar les necessitats considerades vitals fins a fer-les inabastables.

Aleshores, si no tenim clara la distinció entre desig i necessitat, quan podem saber que ja en tenim prou, de diners? El 2018, uns investigadors de l’Escola de Negocis de la Universitat de Harvard van fer un estudi amb 4.000 milionaris i van concloure que, després de 75.000 dòlars l’any, les quantitats superiors no aportaven una felicitat rellevant o significativa. Eureka, doncs!, ja tenim un límit econòmic per a la felicitat. Ara només cal que la societat posi les bases per tal que tot ésser humà tingui a la seva disposició aquesta quantitat rodona de diners… i tan feliços.

En l’economia personal, però també en l’àmbit professional, en l’estatus social, en les relacions afectives, en el compromís amb les idees i els valors, en definitiva, allà on sigui que ens juguem la felicitat, sempre hauríem de saber quin és el sostre a partir del qual ja no serem més feliços. Això és també part de la felicitat. Tot fi que no té límit és impossible d’assolir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.