No és cap novetat que l’experiència del temps, com el vivim i com el percebem, no és estàtica. Va canviant i actualment les característiques o trets que adquireix la vivència del temps en les nostres societats occidentals contemporànies són molt diferents de les de fa unes dècades. Els trets més definitoris del temps contemporani es poden concentrar en tres aspectes.
En primer lloc, destaca l’acceleració dels esdeveniments; en segon lloc, el domini d’allò lleuger, volàtil i efímer; i, per últim, el predomini d’un present en què es desdibuixen els horitzons temporals. A partits d’aquests trets, podríem tenir un diagnòstic de la nostra època que ja s’ha encarregat de descriure una àmplia literatura –les obres d’Hartmut Rosa i Judy Wacjman en són una mostra–. Es tracta d’un diagnòstic en el qual coincideixen corrents de pensament de signe molt divers; això no obstant, respecte les conseqüències socials d’aquesta estructura temporal no hi ha tant consens.
Simplificant molt, els plantejaments postmoderns destaquen que aquest canvi suposa un alliberament de temps passats, monolítics, rígids, rutinaris i previsibles, mentre que altres plantejaments crítics alerten que ens trobem en un camí cap a un col·lapse temporal amb conseqüències dolentes i pitjors. En aquest sentit, el filòsof coreà Byung-Chul Han explica que avui dia vivim en una desintegració de les arquitectures temporals estabilitzadores, com ho van ser els rituals, i per això reclama la necessitat d’una nova política del temps, que permeti estabilitzar la vida, que ara es trobaria desestabilitzada.
Des dels diferents plans des d’on podem analitzar tant l’estructura com l’experiència del temps, en aquest article ens aturarem en la seva relació amb les transformacions del món del treball i els canvis en les construccions biogràfiques, especialment entre la població jove. Per això, veurem, en primer lloc, en quines estructures laborals i temporals es desenvolupa el capitalisme contemporani. Per, posteriorment, comprovar com les persones joves es veuen abocades a emmarcar la seva trajectòria professional no en una estratègia de carrera, de llarg termini, sinó en una acumulació d’experiències, formatives, quasi laborals i en el millor dels casos laborals, transitòries i a curt termini, amb conseqüències no únicament en allò laboral.
En quin model de treball i estructures temporals vivim?
Gran part de les transformacions temporals que vivim actualment deriven de transformacions socioeconòmiques recents, en les quals el desenvolupament tecnològic té un pes molt important. La digitalització està afavorint un model de producció i de consum, que es beneficia de moviments en diferents escales tant espacials, a nivell local i global, com temporals, en menor temps i de manera més ràpida. Això afecta la quantitat i a la qualitat del treball, que des dels anys vuitanta del segle passat, podem comprovar com es flexibilitza i es desregularitza en favor d’un tipus de feina basades en la temporalitat, la parcialitat i l’estacionalitat. L’auge recent de la gig economy o l’Economia sota Demanda en el Capitalisme de Plataformes (Srnicek, 2018), és només un exemple d’aquesta deriva cap a formes de treball en les quals s’estabilitza la inestabilitat, la inseguretat i l’insuficient o, en altres paraules, allò precari.
La precarietat en el treball reforça la idea d’incertesa, tan pròpia de les nostres societats contemporànies (Ramos i Selgas, 2020), empenyent als individus al curt termini i a la immediatesa, a construir les seves biografies en absència de certeses i dels amarraments tradicionals, que dotaven d’ordre i sentit els cursos de la vida, com en el seu dia ho va ser la feina.
El treball, en les actuals condicions, no garanteix el sentit de continuïtat biogràfica, com ja havien advertit Richard Sennett i Zygmunt Bauman, entre d’altres. Les biografies laborals no es construeixen sota els paràmetres de l’estabilitat, la permanència, les seqüències ordenades i la planificació a llarg termini. Al contrari, a les dificultats d’accés al mercat laboral, s’hi sumen les dificultats per mantenir-lo, el que genera una consciència de contingència i d’incertesa, enfront la qual no hi ha línies rectes i cal “buscar-se la vida”. Una responsabilitat que recau sobre els individus, que s’afanyen a trobar estratègies individuals que els permetin construir una narració coherent de les seves vides i les seves identitats.
I el futur, per quan?
El tema de la precarietat laboral que pateixen les persones joves i la seva relació amb les possibilitats de planificació de futur ha estat, per la sociologia i les ciències socials en general, però per la sociologia del treball i els estudis de joventut particularment, un camp d’investigació bastant prolífic en els darrers anys. Un exemple recent d’aquesta anàlisi el podem trobar en l’obra col·lectiva Vidas low cost. Ser joven entre dos crisis (2021). No en va, es porta temps alertant de les dificultats de ser jove i viure la precarietat en el món laboral, que va més enllà de la mateixa feina i es converteix en una precarietat vital o existencial, perquè trenca les expectatives d’emancipació residencial i familiar i aquelles que tenen a veure amb la construcció de projectes de futur, afectant el seu benestar i a la salut mental.
Ja fa més d’una dècade que va sorgir el moviment Juventud sin Futuro (2011), amb un lema ben clarificador de la situació de la joventut. Avui en dia ja no existeix aquest col·lectiu, però la seva reivindicació continua tenint la mateixa vigència que tenia llavors. Perquè el futur i els projectes a llarg termini, però també els desitjos, les esperances i les expectatives de la gent jove segueixen vigents i cal construir-les i planificar-les en escenaris de precarietat laboral i existencial, agreujada ara a causa de la pandèmia. Són escenaris que no només dificulten i impossibiliten el futur, sinó que també el redueixen. I això es deu a la distribució desigual d’oportunitats, que no només depèn de l’edat, sinó també d’altres variables com la classe social o el gènere.
La majoria de persones joves té una visió pessimista sobre el futur que els espera, amb expectatives més que realistes de no trobar un lloc de feina pel qual han rebut formació, d’anar passant d’una feina a una altra, d’estar durant temps aturats, de treballar gratis, d’haver de tornar a estudiar o mantenir-se en els estudis com un refugi d’un món laboral hostil, d’emigrar i de retardar, més del desitjat, la seva emancipació o la descendència. Si bé visualitzen un futur fosc, aquest té diferents tonalitats. En alguns casos aquest futur està obert, hi ha promeses i esperances, encara que sigui probable que no es compleixin i s’acostuma a donar-se un xoc d’expectatives fruit, sobretot, del desengany que genera el sistema meritocràtic en el qual confiem, com ens recorda Michael Sandel a La tiranía del mérito: ¿qué ha sido del bien común? (2020). Tanmateix, en altres casos les dificultats es transformen en impossibilitat de construir i planificar un futur, perquè no hi ha promeses ni esperances per aquells joves el futur dels quals es presenta amb escasses oportunitats, sinó tancat completament.
Sense cap mena de dubte, aquestes situacions reflecteixen la posició especialment vulnerable de la joventut en l’àmbit laboral del nostre país, però també les seves diferències internes. De manera que precarietat i desigualtat s’han convertit en els problemes del present que és necessari abordar per poder afrontar qualsevol futur. Almenys un que sigui una mica menys fosc.
Elsa Santamaría és doctora en Sociologia per la Universitat del País Basc i actualment és professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
