Cos i ànima

Fa poques setmanes, una amiga em comentava que patia una irracional gelosia amb la seva parella. A conseqüència d’antigues decepcions mal madurades, en va acabar fent una generalització neuròtica. Tot i no tenir-ne aparentment motius, l’envaïen pensaments del tipus “qualsevol dia, m’enganyarà amb una altra dona”, “ha sonat el telèfon i no l’agafa, potser s’està amagant d’alguna cosa”, i pensaments propis de la celotipia. Convençuda de la necessitat de fer un canvi pel malestar que suposava aquesta actitud en la seva vida i, per extensió, en la seva relació, va decidir començar algun tipus de tractament psicològic.

En la seva recerca de terapeuta, va apropar-se al seu Centre d’Atenció Primària a demanar cita amb el psicòleg públic de la seva zona, però, veient la llista d’espera va iniciar un tractament amb el psicòleg de la seva mútua privada familiar. Les visites que entraven a la mútua eren poques i curtes. Després d’explorar aquestes dues vies, finalment, va començar un tractament en un psicòleg privat. Veient que aquests tractaments són llargs i que les consultes privades ronden els setanta o vuitanta euros l’hora, va consultar-me si hi havia altres opcions terapèutiques més assequibles.

La mitjana a Europa és que per cada cent mil habitants hi ha divuit psicòlegs públics mentre que a Espanya n’hi ha sis. Què passa si anem al nostre CAP a sol·licitar un servei de psicologia? Ens trobem llistes d’espera de tres mesos, o més. Amb un salari mínim de 965 euros mensuals, l’alternativa de recórrer a un servei privat no és una opció que moltes persones puguin contemplar, malgrat la seva motivació d’iniciar un procés de canvi per tal de recuperar el benestar. Tanmateix, la urgència d’atendre les demandes de salut mental són ja més que evidents. I, enmig de tot plegat, alguns esperen que els polítics facin alguna cosa respecte aquest tema.

Albert Einstein va dir una vegada: “No podem resoldre els nostres problemes des del mateix nivell de pensament des del qual van ser creats”. Com podem esperar que es resolgui la problemàtica actual en relació amb el malestar a nivell de salut mental des dels propis organismes que la propicien? És més, sabent de l’existència de tantes metodologies i disciplines terapèutiques (com, per exemple, la medicina tradicional xinesa), com pot ser que quan es parla de resoldre assumptes de salut mental ens remetem només a la Psicologia? Com és que quan parlem de salut mental, parlem només de salut mental? El cos és un tot complet i integrat, amb ànima i intestins. Que el servei de salut integri al seu equip un psicòleg, però no hi hagi un fisioterapeuta, un nutricionista o un mestre de txikung (terme de la medicina tradicional xinesa), no té solta ni volta. A les civilitzacions antigues, les persones que expertes en assistir la curació del cos d’altres persones eren, alhora, expertes en assistir la curació de les seves ànimes. És important recordar d’on venim per saber cap a on anem.

Sant Tomàs Moro, en un intent de fer denúncia social de la seva època, en el seu llibre Utopia ho explica clarament: els fem lladres i els castiguem després per ser-ho. Homologant aquest concepte al nostre context actual, en condicions estressants, de desigualtats, de falta de recursos, on es prioritza el rendiment i la forma, el superficial i superflu pel qual és realment profund, bondadós i veritable, algunes persones viuen amb un gran malestar i se’ls diu que se les salva després, amb un remei que continua sent faltat de recursos, que genera desigualtats i que, rarament, aconsegueix arribar a allò profund i promoure el que és bondadós i veritable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.