La història és una d’aquelles ciències que ha anat sempre unida a l’activitat cultural del nostre país i en canvi podem arribar a afirmar que, en general, s’ha vist relegada a la cua d’allò que en podríem dir prioritat política. Els centres públics (museus, arxius, biblioteques, unitats de l’administració…) contínuament han de fer un esforç en la gestió dels migrats recursos dedicats a l’activitat que desenvolupen en l’àmbit de la història. I no parlem de cap institució en concret sinó de totes en general, tant d’una administració com d’una altra.
És de tots sabut que la universitat és per antonomàsia la institució compromesa amb la investigació històrica. Els historiadors, en ús de la seva llibertat, aporten el seu punt de vista i interpretació i transmeten els seus coneixements dins la pròpia institució i també en altres espais de debat, dins i fora de la pròpia universitat i a través de la publicació de les seves recerques.
L’administració, en canvi, no té per finalitat fer recerca històrica però sí que hauria de vetllar per facilitar eines de treball a tots els professionals: historiadors, museògrafs, arqueòlegs… i per fer arribar al ciutadà una informació adequada de la història que l’ajudi a entendre el seu present en el nostre territori.
Ara bé, l’administració té els seus instruments: els centres especialitzats que estimulen la investigació mitjançant ajuts, xarxes informatives, biblioteques; els museus, la missió dels quals és, en general, fer conèixer a una públic molt divers la història d’un país, d’una ciutat, d’un personatge, d’un lloc; els arxius, que han de preservar la documentació històrica i difondre-la. L’administració també hauria de fer seva la ingent tasca de preservació dels referents històrics que ens envolten, ja siguin de caràcter arquitectònic, urbanístic, monumental, paisatgístic, documental o factual.
Tot aquest patrimoni cultural que és administrat per les nostres institucions públiques ha d’ajudar als professionals a aprofundir i difondre el coneixement i a tots els ciutadans a comprendre l’evolució històrica del nostre país. I aquesta transmissió de coneixement no ha de tenir cap mena de dependència ni d’utilització partidista, ha de procedir d’un esperit independent. L’administració pública, a més a més, a través dels seus organismes especialitzats, pot servir de plataforma d’interrelació i de suport als centres de dins i de fora del país en un esforç de projecció fora de les nostres fronteres, i de manera singular a la feina de recerca d’història local, molt lligada al territori, duta a terme per historiadors no vinculats a la universitat sinó a petites institucions o centres escampats arreu de Catalunya.
Pensem que és lícit esperar de l’administració una especial sensibilitat vers la història de Catalunya mitjançant una decidida política cultural, tant en l’àmbit local com autonòmic, que aculli iniciatives sorgides des de tots els àmbits implicats, que proporcioni eines per a la interpretació del nostre temps i espai històric i que posi a l’abast de totes les persones interessades, d’una manera àgil, oberta i democràtica, tot el llegat patrimonial que alberguen les seves institucions.
