José Luís Sampedro, economista i novel·lista, explica en un llibre, de manera metafòrica, la següent anècdota: “Jo anava en carro per un camí, fins que vaig arribar a un pas a nivell tancat. Aleshores va passar, a tota velocitat l’AVE en el qual anaven tot de col·legues, economistes. Em saludaven somrient i em deien: Adéu, José Luís, on vas amb carro? Fixa’t que ràpids que anem! I aleshores els contestava: jo vaig a poc a poc, però sé on vaig!”. En el món globalitzat, pensar diferent, no acceptar les receptes del FMI, pensar que un altre món és possible, acostuma a ser considerat un pensament utòpic. Però per als qui ens dediquem a l’educació i més en concret en l’àmbit de les ciències socials, haurien de ser més presents les paraules que Marc Bloch dirigia als historiadors, després de la derrota de França per part de l’exèrcit alemany, el 1940: “No ens hem atrevit a ésser, a la plaça pública, la veu que crida en el desert… Hem preferit tancar-nos en la quietud temorosa dels nostres tallers… No ens resta, a la major part, més que el dret de dir que vàrem ser bons obrers. Però hem estat també bons ciutadans?”1 .
Pilar Benejam ens recorda que “avui cal educar de manera que els alumnes aprenguin alhora, i de manera inseparable, a saber, a pensar i a actuar per si mateixos i juntament amb els altres. En fer propostes d’aquesta mena, hom topa amb els defensors de “la cultura” entesa com a quantitat d’informació sobre una matèria escolar determinada. Aquestes persones critiquen la lentitud del sistema perquè, certament, ensenyar a pensar no és ni fàcil ni ràpid. Els crítics a la formació que proposem també posen mil exemples que demostren que els infants o joves no saben res d’allò que apreníem nosaltres”.
Sovint s’ha considerat que l’ensorrada dels règims comunistes de l’Europa de l’Est, són la prova que és impossible una altra manera d’organitzar la societat. I el que en realitat han demostrat és que no es pot construir una societat més igualitària sense llibertat. També la història al llarg de molt temps l’hem interpretat com un llarg camí en la direcció del progrés… i quantes coses ens hem deixat oblidades per aquest camí: el pes real de les aportacions culturals dels pobles no europeus, el paper de la dona, la racionalitat dels projectes de futur alternatius que no varen triomfar, la cultura de les classes populars… Durant la Guerra Civil Espanyola, Antoni Machado va escriure que quan s’examinava el passat, per veure que portava dins, era fàcil trobar-hi un cúmul d’esperances, ni aconseguides ni frustrades, això és, un futur.
Com diu Josep Fontana: “Cal netejar de brossa la cruïlla en què ens trobem i ajudar a que es vegin més clars els diversos camins que s’obren per davant i que entre tots triem els que poden conduir-nos a l’ideal d’una societat en què, hi hagi la major igualtat possible, dins de la major llibertat possible”2 . Sabem que aquest no és un camí de roses. Al llarg de la història aquest ideal no és precisament el que ha triomfat, però això no vol dir que sigui impossible. Amb derrotes i tot val la pena d’intentar millorar el món. Perquè com va dir Paul Éluard: “Encara que no hagués tingut en tota la meva vida, un sol moment d’esperança, hauria lliurat aquest combat. Fins i tot si l’he de perdre, perquè altres el guanyaran. Tots els altres”. I aquest, potser sí que es un bon repte per a l’educació del segle XXI.
