Hem tingut aquest un estiu un episodi davant el qual tenim la sensació que s’ha vist clarament una transformació de valors. De cop i volta, allò que fins ara potser s’havia tolerat sense pensar-hi massa, ha esdevingut un límit infranquejable. La reacció social contra la conducta del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, podria haver passat fa cinc o deu anys?
HELENA GONZÁLEZ— Els esclats solen ser imprevisibles, però ocorren en el marc d’una seqüència temporal de diversos segles en què la posició de les dones i la seva defensa va sortint en escena, fent passes endavant, i també cap enrere. Hi ha un concepte que fem servir des de la crítica de la cultura que és el del pol·len d’idees: en determinats moments de la història hi ha determinades idees que estan flotant en l’ambient, disponibles. Per tant, la reacció que hi ha hagut és possible perquè estem a la quarta onada feminista, perquè hi ha una agenda institucional que defensa la igualtat de drets de les dones (no només a nivell europeu, sinó en el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible) i perquè aquestes futbolistes que aconsegueixen professionalment l’èxit han estat formades en escoles on elles també tenien dret a ser esportistes professionals.
CAROLINA MELONI— A mi, sorprendre com a tal, no m’ha sorprès la reacció simbòlica, cultural i mediàtica que ha tingut quasi tota la societat espanyola. No m’ha sorprès perquè ja portem unes quantes dècades d’onades feminisme a les nostres esquenes durant les quals s’han posat sobre la taula diverses denúncies i crítiques per, precisament, ser conscients de aquests actes i no acceptar-los. En aquest sentit no m’ha sorprès, encara que mediàticament ha estat un cas que ha monopolitzat l’opinió pública al llarg de l’estiu i a les xarxes socials. Però, també és veritat que, com ha assenyalat l’Helena, hi havia una mena de pol·len d’idees; ha estat l’esclat d’alguna cosa que ja flotava a l’ambient, perquè no és quelcom que passi ara sinó que ve de lluny; la lluita feminista fa anys que és una lluita col·lectiva. No es tracta del cas de Jenni Hermoso com a tal, perquè una revolució no es fa per un cas aïllat, sinó que té darrere una història política, material i individual. És molt interessant el que assenyalava l’Helena de la qüestió de l’educació; fa cinc o deu anys és possible que altres generacions no haguessin estat capaces de detectar o tenir l’ull tan crític com tenen les generacions actuals en la crítica de l’abús del poder, l’opressió de la dona, la desigualtat…. Però no hauríem de parlar de la revolució del ‘S’ha acabat’ sinó que aquest esclat és la punta de l’iceberg de tot el que hi ha al darrere.
Helena González: “A partir d’aquí, les masculinitats han de fer la seva feina, ningú no ho pot fer per elles. Les dones podem acompanyar-les, però no podem substituir els seus debats”
H. G. — De fet, una part de l’impacte que produeix aquest esclat no té a veure amb les jugadores ni amb el feminisme sinó amb el context en què ocorre. No oblidem que el futbol i l’esport en general és el reducte del relat èpic de la nació, la narrativa bèl·lica en el camp de joc i per suposat de la masculinitat, que a més es conjuga d’una manera força conservadora, carca, refractària a tot tipus de diferències excepte si aquestes diferències el beneficien. No podem oblidar que fa molt poc, en el mateix futbol masculí, vam tenir un moment crític amb l’esclat dels insults racistes. Per tant, això és molt més rellevant des del punt de vista mediàtic i popular perquè el futbol és una mena de projecció metafòrica de la nació. De manera que la nació amb què ens identifiquem, que celebrem i per la qual aixequem les banderes, resulta que aquesta nació exclou aquelles heroïnes que han aconseguit una victòria tan important.
Per tant, el que hi ha aquí no és només un “problema personal” de Rubiales sinó una estructura esportiva refractària a les diferències i particularment heteropatriarcal. No ens oblidem que a la famosa assemblea on Rubiales reitera que “es quedarà” tres vegades seguides, tothom aplaudeix. Tots els clubs que hi eren presents donen suport a Rubiales. Per què? Doncs perquè aquesta representació de la nació es fa a través d’institucions esportives que no són democràtiques sinó més aviat corruptes, encara que no es pot dir categòricament perquè no hi ha proves que ho refutin.
C. M. — Realment el cas Jenni Hermoso ha posat sobre la taula no només la visió de tota una nació sinó també tot allò que són els abusos de poder dins d’un aparell absolutament heteropatriarcal, racista, nacionalista extrem, com pot ser el futbol en aquest cas. I és curiós, a més, que hagin estat elles, les dones jugadores, les que han aconseguit molt més en un sol gest que en dècades de futbol masculí. Però no només en el sentit del que pot ser la denúncia d’un abús sexual, sinó també respecte treure a la llum precisament tota l’estructura que l’Helena assenyalava. I respecte la corrupció, a més, s’han dit coses molt interessants perquè el nexe futbol-nació també es pot donar amb el nexe futbol-capitalisme: ha sortit a la llum com aquestes estructures que representen una nació són estructures privatitzades i com el futbol funciona com una empresa privada neoliberal extractivista de “cossos subalterns”. Fixeu-vos en tot l’entramat corrupte a nivell de subvencions i gestió de diners públics que està sortint arran de la denúncia d’un petó! Per tant, tot allò que s’ha aconseguit em sembla absolutament brutal perquè va molt més enllà del que és un abús sexual.
Una vegada més, això ens corrobora a les feministes que el feminisme no és només un moviment teòricopolític que es basa únicament i exclusivament en denunciar l’opressió de la dona, sinó que és un moviment que ha demostrat tenir arestes molt més complexes. El fet que les dones hagin posat sobre la taula determinades opressions, fa que, realment, determinades estructures ara trontollin. I fer trontollar el patriarcat fa que també ens qüestionem un sistema complet.
Carolina Meloni: “Més que un canvi de valors, arran del cas de Rubiales i Jenni Hermoso la veritat és que hi ha hagut una gran onada de transformació social, en tots els sentits”
Fins a quin punt creuen que el que ha passat provocarà un canvi de comportament en molts homes? Fins a quin punt això haurà estat una lliçó de límits?
H. G. — Jo no sóc gaire moralista i crec que els canvis es produeixen a trompades. Però sí que és cert que aquest tipus de successos tan impactants que ocupen durant dies no només les pàgines de la premsa d’informació general sinó també les pàgines de premsa [esportiva] que consumeix majoritàriament un públic masculí… té efectes. És clar que té efectes! Entre altres coses perquè deshabilita allò que es pot dir i allò que no es pot dir, allò que es pot fer i allò que no es pot fer. D’alguna manera hi ha una assumpció d’una moral que està en joc en aquests moments i que pot ajudar a canviar determinades actituds.
Però no oblidem que encara que hi ha plans de gènere a moltes empreses i institucions, els casos de violència i d’agressió es continuen produint i això que amb aquests plans els casos es poden detectar millor. Encara queda moltíssim per fer, sí. El nombre de dones mortes, per exemple, des de començament d’any, és un indicador que això no canvia tan ràpid, sinó justament al contrari: el que passa és que el que abans era invisible, ara es converteix en visible. En aquest sentit, les masculinitats han de fer la seva feina, ningú no ho pot fer per elles. Les dones podem acompanyar-les, però no podem substituir els seus debats.
Penso que hi ha una necessitat de tornar a la qüestió de la responsabilitat individual, a la qüestió ètica, que té a veure en com ens fem càrrec de la vida, de les nostres pràctiques, del nostre entorn social. És molt important que sapiguem que allò que fem té conseqüències. És molt important que entenguem que, en l’espai públic, els nostres cossos es trobaran amb d’altres i que no s’ha de mirar ni tocar de determinades maneres perquè llavors estàs ocupant l’espai de l’altre cos.
Resulta una mica abstracta aquesta manera com ho explico, però penso que mentre les masculinitats van fent la seva feina –i això no s’acaba ni en cinc anys ni en una generació– com a subjectes seguim tenint una responsabilitat en la manera de comportar-nos que jo reivindico.
C. M. — La intervenció de l’Helena em fa recordar quan, fa dos anys, va ser per aquí l’activista narcofeminista boliviana Maria Galindo. Després de la xerrada, un noi li va preguntar: què podem fer els homes davant d’això?, com podem començar a actuar? quins consells ens dónes? I Galindo li va dir: “Jo no sóc aquí ni crec que el feminisme sigui aquí per fer pedagogia a la masculinitat, prou en tenim amb treballar-nos les nostres pròpies subjectivitats i estar contínuament remant en contra d’un sistema que de vegades es fa extremadament hostil per determinats cossos, per determinades entitats i com ens corporalitzem i ens relacionem a l’espai públic”.
Però torno al principi: a mi el que m’ha sorprès de tot plegat és veure la reacció reactiva que hi ha hagut. Crec que no som conscients o no veiem tota la reacció reactiva que hi ha hagut. M’ha sorprès moltíssim, ja no només aquella escena gairebé de Joc de Trons amb tothom aplaudint Rubiales quan va repetir de manera absolutament prepotent i xulesca que no havia de dimitir, sinó les reaccions a posteriori de periodistes, intel·lectuals, fins i tot el silencis d’alguns polítics… He vist fins i tot col·legues acadèmics intel·lectuals que han assumit absolutament el discurs de cert victimisme de la masculinitat en el sentit de sentir-se atacats pel feminisme pel que està passant. Això és altament preocupant, igual que moltíssimes reaccions clarament conservadores davant del que és la revolució feminista.
Crec que, com assenyalava l’Helena, hi ha moltíssim a fer encara. I hi ha un treball de la masculinitat que evidentment correspon a la pròpia masculinitat, a com s’ha interioritzat un tipus de masculinitat absolutament reactiva que crec que encara s’ha d’analitzar molt més. Evidentment, gràcies al feminisme hem estat capaces de visualitzar no sols les opressions que vivim, sinó també fins i tot com nosaltres mateixes podem reencarnar i reproduir també les eines de l’amor. També és el moment que les mateixes masculinitats comencin a treballar com reprodueixen aquestes eines de l’amor i com les estenen a totes les esferes.
Tornant a la qüestió que es plantejava al principi: concretament, quins valors creuen concretament que estan posant-se a debat en aquests moments?
C. M. — No crec en el discurs quasi triomfalista del progrés dels valors, com si ara tinguéssim valors que fa cinc o deu anys no hi eren. Més que parlar de progrés, sí que és cert que el cas Rubiales i de Jenny Hermoso ens ha deixat clars moltíssims valors respecte els quals d’alguna manera hem d’estar contentes, certs triomfs sobretot pel feminisme com a eina crítica, com a pensament crític, com a teoria de la transformació social. Més que de valors que hem canviat, jo crec que sí que hi ha una gran onada de transformació social en tots els sentits: el fet de tenir un pensament crític, visualitzar situacions d’opressió i d’agressió, el fet de tenir una pedagogia capaç de detectar aquestes opressions, el lema tan radicalment quasi folklòric (en el bon sentit) del “S’ha acabat”, el fet de qüestionar aquest règim patriarcal que es pot reproduir al futbol, a l’educació, a l’empresa, a les famílies… de qüestionar aquesta lògica d’apoderament que té el patriarcat. I també aquesta capacitat crítica de no admetre determinades coses, per mínimes que siguin, de visualitzar-les, de ser capaces de denunciar-les, de tenir també una acceptació social i pública a l’hora de denunciar aquestes coses… tot això no és fàcil. Denunciar, de fet, no és senzill i no sempre tenim aquesta acceptació a l’esfera pública; en altres casos no és així. Que quasi tota la societat (malgrat els seus elements reactius) hagi reaccionat d’una manera altament positiva indica que portem un temps treballant (i amb èxit) en aquesta eina tan potent a l’hora de transformar la societat com és el feminisme.
Helena González: “Quin tipus de dona esperen els Rubiales en el camp de joc? Se les segueix considerant ‘dones disponibles’, se les segueix veient sota un paradigma de desig”
H.G. — Jo, en relació a la darrera pregunta, volia assenyalar alguns valors en dèficit. Començo pel dèficit que consisteix a pensar que el canvi de valors es produeix només pels esclats puntuals com ara el #metoo o el #seacabó. En realitat, a la darrera dècada, el moviment feminista i les dones en general han estat lluitant a moltes parts del món per afirmar els drets de les dones, en alguns casos amb èxit. Pensem, per exemple, en les darreres manifestacions perquè no es retallessin els drets de l’avortament a Espanya contra Ruiz Gallardón o a Polònia o a Argentina. Per tant el #seacabó no té només a veure amb #metoo i l’agressió sexual, sinó que té a veure amb què les dones saben que poden prendre l’espai públic per canviar alguns dictàmens o algunes decisions de tipus polític que assalten al cos de les dones i la manera en com entenem la nostra decisió de tenir drets.
En segon lloc, voldria subratllar en com canvia el denominat “estatut de l’heroi”. Qui és l’heroi i qui és l’heroïna, en aquest cas? Fixeu-vos: tradicionalment, l’heroi de l’èpica esportiva i, per tant, de la nació, és el futbolista, individualista, neoliberal. Sí, es juga en equip, d’acord, però després les fitxes, la projecció publicitària, el reconeixement… es fa a un home en concret, que després ha de demostrar en què es pot gastar els seus diners, que ha de tenir un comportament determinat, que escull un determinat tipus de dones… Però davant aquest model heroic, que segueix pervivint –encara que a mi em sembla caduc–, què tenim, ara? Tenim una comunitat de dones que, amb la seva denúncia, està posant en joc la seva carrera professional. No estan fent un “m’agrada” al facebook; posen en risc la seva carrera professional. Això és molt poderós perquè parla no només de la seva responsabilitat, sinó que també són conscients que l’èxit que han tingut, diguem-ne puntual, en aquesta Copa del Món, serveix per poder canviar la manera com funciona la seva societat. Per tant, hi ha un ús molt responsable de la celebritat. Un ús que és inspirador.
Carolina Meloni: “És important veure com aquesta comunitat de dones representa un altre tipus de sexualitat; moltes s’han declarat obertament lesbianes”
C.M. — M’està encantant el que descrius de l’èpica de l’heroi i de l’heroïna. Escoltant-te, a més, també pensava que un percentatge molt alt –no sabria dir ara el nombre exacte– d’aquesta comunitat de dones s’ha declarat obertament lesbiana, cosa que no ha passat quasi mai en el futbol masculí. Per tant, és molt important també com aquesta comunitat de dones representa un altre tipus de comunitat, un altre tipus de sexualitat. Efectivament en el futbol, malgrat ser un joc com tu assenyalaves de conjunt, sempre preval la imatge individualista d’un heroi que no només fonamenta aquesta idea de nació, sinó fins i tot una idea concreta de família heteropatriarcal. Recordo que els jugadors de futbol que s’han declarat homosexuals han estat poquíssims i que el nivell d’homofòbia dins del futbol masculí sabem que és brutal i tanmateix en aquesta comunitat de dones que tu estaves descrivint amb tanta bellesa, no hi ha hagut problema a declarar-se obertament lesbianes. Això fa pensar i molt.
H.G. — Justament volia tancar amb això, del cos i la sexualitat de les dones. Quin tipus de dona esperen els Rubiales en el camp de joc? Se les segueix considerant ‘dones disponibles’, se les segueix veient sota un paradigma de desig en què elles són cossos disponibles. Acabo amb una pregunta: què miren els homes que són a les bancades i a les grades dels camps de futbol quan les jugadores estan corrent al camp? Segur que hi ha moltes respostes, i no totes negatives.
